Avui dia els pares volen fills ben formats, amb bones notes , competitius,… Molts d’ells exigeixen alts rendiments sense preocupar-se de si poden o no arribar als objectius o si comparteixen aquest interès o com repercuteix emocionalment en ells, perquè tenen aquesta exigència i el desig de perfecció com a valor de la seva filosofia familiar.

I que passa si els pares exigeixen massa?

Tot depèn de les capacitats, dels interessos i del caràcter del nen . Si el nen pot i vol assolir els objectius plantejats, es possible que tingui un bon rendiment i finalment arribi a ser una persona exigent i perfeccionista. Però si els objectius els semblen molt elevats o no els agraden els pot crear inseguretat, es poden bloquejar, es frustraran o es rebel·laran.

Quin és l’antídot?

AFECTE; S’ha de saber reconèixer l’esforç i reforçar de forma positiva perquè el nen tingui moments de satisfacció per la feina ben feta. La clau es que el nen es trobi valorat i recolzat, no només exigit. “ Educar és exercir la autoritat amb amor, amb sentit comú, donant empenta, dient que si que poden quan es desanimen, donant exemple , reforçant positivament”

DIVERSIÓ: Es important buscar moments per passar-ho bé tots junts, per parlar, per riure, emocionar-se i gaudir, donar oportunitats per viure altres moments que no estiguin lligats només als deures i les obligacions.

AUTONOMIA: En comptes de controlar constantment el que fan els fills i com ho fan, donem autonomia, deixem que prenguin decisions, que desenvolupin interessos propis, i comencem a admetre que hi ha aprenentatges que els poden agradar més que altres, però que han de ser autònoms i aprendre a tolerar la frustració.

“Quan l’exigència és equilibrada amb les capacitats i els interessos del nen i des de casa hi ha una consciència raonable i equilibrada, i es motiva a fer la feina, el rendiment serà òptim. Recordem que cada fill és diferent i que per saber què i quan podem exigir els hem de conèixer bé.”