Les millors redaccions de català

 

TOTS SOM ÚNICS I IRREPETIBLES

Hi havia una vegada una nena anomenada Irina. Aquesta tenia vuit anys i era molt presumida. Li agradava molt mirar-se al mirall i pentinar-se. Un matí, quan va llevar-se i va anar a esmorzar a la cuina, la seva mare li va dir:

– Bon dia, Irina, avui aniràs al metge.

– Al metge no, mare, saps que em fa por!

– No Irina, aquest metge és el de les injeccions. Avui anirem a un metge diferent; es diu oftalmòleg. El metge que et fa una revisió per saber si hi veus bé.

Un cop van acabar la conversa, mare i filla van anar a la consulta. Els va rebre un oftalmòleg molt simpàtic que es deia Josep.

– Bon dia, Irina, vine amb mi, que et faré unes proves.

Un cop van sortir de la saleta, el metge li va dir a la mare que la nena tenia un ull gandul. I hauria de dur un pegat a l´ull durant un temps. Ja que quan mirava només utilitzava l´ull dret; i d´aquesta manera, treballaria l´ull esquerre. També hauria de portar ulleres, per veure- hi bé de lluny.

Quan van arribar a casa, la mare li va explicar a la nena el que el Josep havia dit i li va posar el pegat i les ulleres. La nena es va posar molt trista perquè es va mirar al mirall i es va veure molt lletja. I va dir:

– Així estic lletgíssima. Semblo un pirata. Mai més sortiré al carrer.

I la Irina, molt trista, se´n va anar a dormir aquella nit sense sopar. En arribar al llit, es posar a plorar, tant i tant, que se sentia de molt lluny. I, de sobte, va escoltar una veu que li deia.

– Bona nit. Es pot saber per què plores?

La nena es va espantar i va dir:

– Qui em parla?

– Aquí dalt. Sóc la lluna.

– Ho . . . Ho. . . Hola- va dir la nena, sorpresa- Ploro perque m´han posat un pegat i ulleres i estic molt lletja. I mai més sortiré al carrer perquè se´n riuran de mi.

– Això no és veritat. Mira´m , jo porto ulleres. Molta gent em mira cada nit. Amb aquestes ulleres, puc veure de nit i veig totes les estrelles del cel. Una persona maca, encara que porti ulleres, segueix sent maca.

– Pot ser que tinguis raó. Me´n vaig a dormir. Moltes gràcies, lluna, bona nit.

– Bona nit, Irina.

La nena va estar pensant una bona estona el que la lluna li havia dit. Fins que va quedar-se adormida.

Quan es va llevar al dia següent, va anar a la cuina ben contenta. I després d´esmorzar, la mare la va dur a l´escola. Al vespre, va arribar a casa ben contenta i li va dir a la seva mare:

– Mama, ningú ha rigut de mi. A més a més, tots els nens volien jugar amb mi, a pirates!

La Irina aquella nit, després d´un bon sopar, va anar a ormir. Va obrir la finestra esperant que sortís la lluna per parlar amb ella. Fins que va arribar el moment.

– Bona nit, Irina. Veig que, avui, estàs més contenta.

– Sí, lluna, moltes gràcies. Els nens i les nenes de classe no s´han rigut de mi i he fet nous amics.

– Me n´aegro molt. Has après que hem d´estimar-nos a nosaltres mateixos tal com som. Tots som diferents. Tots som únics i especials. Bona nit, bonica!

– Bona nit, lluna.

(Gianella Lorenzo Castro. 1r ESO B)

 

Moda d’aprimar-se o camí cap a l’anorèxia?

Des de fa uns quants anys, es veuen millor els cossos prims que el grassos. Això ha anat creant una separació social en la qual si les teves mesures no són aptes per a l’estètica no acabes d’encaixar. Es poden trobar molts cassos de marginació tant en nois com en noies i, és clar, això té conseqüències.

Què fer quan vols encaixar en una societat que demana gent prima?
Aprimar-te, pensa molta gent. Hi ha un munt de formes, però no totes són efectives, ràpides o fàcils, com per exemple fer esport, una dieta receptada pel metge… Aquí és on entra l’anorèxia.
L’anorèxia és un trastorn psicològic on deixes de menjar, no tens gana i no introdueixes nutrients en el teu cos. Les pèrdues de pes són ràpides i molt perilloses. No només perds glúcids sinó que també perds nutrients, energia i gran part de l’aigua del teu cos, en casos extrems es pot acabar a l’hospital ingressat. Es deixa de menjar i amb tot i això la persona afectada es continua veient grassa, mai no es torna a veure prima.

També pot derivar en la bulímia, que és un altre trastorn alimentari on menges tot el que vols però després ho vomites.

I tot això per poder anar a les botigues i no haver de demanar una talla més, o potser agradar a la resta de gent.

Des del meu punt de vista, és un camí que només porta a deixar d’estimar-se a un mateix i per desgràcia un camí que cada dia està més present en la nostra societat.

Aquesta moda no és més que una moda desesperada, poc productiva i amb tendència autodestructiva.

Raquel Alventosa.

4B

LA MORT

“Res mor, només es trasllada la seva energia. Tot és un i un és tot.”

La mort és una il·lusió que arriba del més enllà; fosc verí, i, encara més enllà, la mort és el present. La mort és metafísica. Més dolent és qui la traeix amb l’altra vida. Més dolent és aquell que, a dalt de tot, no és res més que res. I el dolent es feia preguntes: La mort és vida? es pot viure la mort? com un somni, a la teulada de tot? i tot, pot morir?

La veritable mort d’un mateix és quan desapareixes del nostre cor. Cor lleig és el cor amb espatlla més gran: més ganivets podran matar aquell vell lladre. Només.

Només:

La Mort és quan t’ofegues a la presó del teu propi cos. De la teva pròpia carn… I el savi començà a plorar!

Però, tot i així, encara no hauràs mort.

 

La Mort és quan l’amor et troba indigne, amarg, Maldorià;

I pobre de tu, cor valent i just!

 

Però, tot i així, encara no hauràs mort.

 

La Mort és quan, sense cap discreció, els teus ulls es fonen amb la Lluna, es cremen i desapareixen per sempre més.

I ploraràs, amic meu, cec estaràs però només una nit. I una nit és una nit: massa jove per viure-la tota!

Però, tot i així, encara no hauràs mort.

 

La Mort és la rosa punxant que et ridiculitza i et treu la teva dignitat d’Home-drac.

Seràs prou intel·ligent i no ploraràs mai.

Però, tot i així, encara no hauràs mort.

La Mort.

 

No moriràs a causa de res.

La mort pot trucar-me lletja o elegant, tant si val quan o a on, però no podrà arrebatar la vida. Aquest Sol no pot viure sense la Lluna d’aquesta nit. Mira-te-la, atura’t, veuràs el teu rostre per sempre més.

 

Alan Guerrero

4t Eso A

 

Avui he somiat

Estic sorpresa, emocionada, i alhora espantada. Avui m’he aixecat recordant l’últim somni que he tingut abans de despertar, ja que diuen que si no recordes és perquè el somni o el malson ha estat recent.

Somiava amb cinc nombres molt concrets; els tenia apuntats en un diari molt especial: era petit, amb poques fulles i la seva portada era completament negra; les cinc xifres es repetien en totes les fulles.

Per això em vaig despertar sorpresa per aquest somni tan estrany. Tenia el pressentiment que aquestes xifres significaven alguna cosa, i no precisament una cosa bona.

Durant tot el dia vaig estar neguitosa pensant que alguna cosa dolenta podia passar, però també cabia la possibilitat que allò que havia de passar fos una cosa bona…

Sara Gómez 3rB

 

REDACCIÓ

EL PERDÓ

El perdó és imprescindible per estar bé amb tu mateix i amb els altres. El veritable perdó comença quan ets capaç d’oblidar totes les coses que ens han ferit, llavors és en aquell moment quan pots dir que has sigut capaç de perdonar. Quan perdones és perquè has pogut alliberar-te d’aquell sentiment d’amargura i rancor que interiorment ens va destruint i no ens permet assolir la felicitat, i obtenir aquella pau interior que tan anheles. D’aquesta forma aconseguim créixer espiritualment i estar en un nivell superior en el qual l’odi i el ressentiment ja no es troben en els nostres cors.

Sempre hem d’intentar perdonar encara que no sigui fàcil i requereix temps, perquè hi haurà un moment en què nosaltres també ens equivoquem i potser deixem una ferida en una altra persona i ens farà falta que ens perdonin. Hem de perdonar i acceptar les disculpes perquè així no només guanya la persona que s’ha equivocat també els que les accepten ja que ens allibera del malestar que sentim. A més demanar perdó és reconèixer els errors i aprendre d’ells.

Quan perdones ets feliç.

Marcela Sánchez Hurtado, 3A

 

 

 

TOTS ELS POLÍTICS SÓN CORRUPTES.

ELS EMPRESARIS SÓN UNS LLADRES.

ELS TREBALLADORS NO TREBALLEN.

QUÈ PENSES D’AQUESTES AFIRMACIONS?

SÓN CERTES? Pot funcionar una societat que pensa això?

Vivim en un país on no tots els polítics governen sinó que el poder és una oligarquia, és a dir, un govern de pocs. Ja que els que estan al poder són familiars directes dels que ja estaven al poder amb Franco, cas Manuel Fraga que després de la mort del caudillo va fundar el “PARTIDO POPULAR ESPAÑOL”.
Però igualment tenim el que jo denomino el monomi del partit únic PPSOE, que cada vuit anys es va tornant per governar.
A Catalunya la situació és igual on ha estat tota la vida des de la transició governant la família Pujol. Ha d’haver-hi canvis de polítics vells i sense carisma ni poder de convicció  per d’altres joves i que no només vulguin que omplir-se les butxaques de calers.

En la meva opinió aquesta situació política la veu la gent del carrer i els treballadors no volen treballar, els caps no fan més que incordiar els seus empleats amb jornades llargues i sous baixos i per tant els empleats no fan més que robar els que tenen més que ells, els caps. Els estudiants que veuen tot això tampoc volen fer res hi no ho fan.
Un exemple de tot això són els funcionaris, que els retallen el sou i aleshores van a treballar empipats i no volen fer res, a sobre veuen com els polítics es queden els diners que els retallen injustament, i han d’aguantar, en el cas dels professors, com alumnes corruptes, perquè malgasten els impostos dipositats en que estudiïn, no fan res i es riuen d’ells.
Això és una injustícia. Sincerament vivim en el primer país tercermundista.

Eric Laserna

4t ESOB

 

 

 

LA PENA DE MORT

La pena de mort és un càstig que s’aplica en països com el EUA. Al menys 23 països l’utilitzen i en 58 és legal (el nostre país no està entre ells).

Al condemnat se li aplica una mort o una altra segons la gravetat del o dels delictes.

Però, no obstant, segueix sent una condemna cruel que no té en compte el dret a la vida i a una mort digna.

Estic totalment en contra amb aquesta llei. És irreversible, per tant, en cas d’equivocació no és pot rectificar.

Segons la DPIC (Centre d’Informació sobre la Pena de Mort), des de 1976 fins a 2010 als Estats Units s’han comès errors en investigacions que han provocat la mort de 1289 innocents.

A més, en la meva opinió no crec que ningú es mereixi la mort. Una persona capaç de matar a una altra a sang freda es mereix estar tota la vida empresonat sense veure la llum del Sol, així aquesta persona sí que se’n penedirà de veritat. Hi ha persones a les quals no els importa morir si abans han matat. Però si la pena no fos de mort, sinó de cadena perpètua, s’ho pensarien més d’un cop.

La meva conclusió és que la pena de mort serveix per matar gent innocent i gent que no s’estima la vida. Els segons mereixen un càstig pel qual es penedeixin del dolor causat.

Sara Piña

4t ESO B

 

 

TENIR UN FILL ADOLESCENT

 

-Xavi,  va!  Aquesta és la quarta vegada que t’ho dic, posa els plats al rentavaixelles, que no m’hagi   d’enfandar!

No em respon, no sé si no m’escolta o és que directament, passa de mi. M’aturo a la porta de la seva habitació, obro i el veig amb els auriculars entaforats a les orelles a tot volum.

Té els ulls tancats i fa ganyotes, punk suposo, com sempre.

Li estiro d’un dels auriculars.

-Xavi!- Se sobresalta, em mira malament –Què vooools mama?

-Els plats- Posa els ulls en blanc.

Aaaaaaargh! Ja t’he dit abans que ho faria després!

-Porten mitja hora a la pica, vam quedar que després de dinar…

-Ja ho sé, joder!

-Ei, res de paraulotes.- Esbufega i torna a posar-se els cascs.-Ja hi vaig…- Ja n’estic farta, me’l quedo mirant severament.

-Jolín mama, que ja hi vaig! Deixa’m només cinc minuts i ho faig! Vés-te’n, porfa!

-No, ves-hi ara mateix, que ja conec els teus cinc minuts, reiet!

Ara sí que em fulminava amb la mirada!

-Deixa de dir-me reiet, cony!  Ja no sóc una criatura! Ets una plasta, una pesada, fot el camp d’una vegada!

Ja me’n anava però pel que veig el meu fill no se n’ha adonat, s’aixeca d’un bot , m’escanya el braç  amb tanta força que em clava les ungles i m’empenta amb violència fora de l’habitació. Tanca amb un cop de porta . Sento un esbufec profund i el soroll de la cadira de l’escriptori. Torno a la cuina i començo a ficar els plats.

El meu Xavier, el meu petitó, sembla que ja no m’estimi. S’han acabat els petonets que em feia quan l’anava a buscar a l’escola, o les nits que em demanava que li expliqués un conte. Aquest petit s’ha esfumat.

No ho aguanto, una llàgrima impotent rodola per la meva cara i començo a gemegar, sé que és una etapa però quan? Quan acabarà? El meu petit no acabarà? El meu petit no tornarà mai, però jo me’l segueixo estimant més que el meu propi cor.

Cristina López

4t B

 

JO TINC UNA FILLA ADOLESCENT…


Que com és això de tenir una filla adolescent? Uf! Tenir una adolescent a casa és molt dur. Mai puc saber què li passa. Que si alguns dies està de bon humor, que si d’altres està com una fera sense cap motiu… Bé, la coneguda “edat del pavo”. La meva filla, per exemple, es passa tot el temps de la seva vida tancada a la seva habitació. Fent què? “Deures mama”. Clar, ens ho empassem però no del tot. Entenc que potser sí que tenen molts deures per fer, però a l’ordinador tots? Tant de temps? No, no pot ser. Que si “Tuitah”, que si “Feisbuk”, que si “Tumblrrrr”… Bah! Però si jo era molt feliç sortint a jugar al carrer amb les noies del barri. No entenc com es pot divertir tantes hores asseguda davant la pantalla de l’ordinador, tant enganxada. I espera! Com entris a la seva cova a obligar-la que apagui l’ordinador, et un pega un crit que fa por i t’odia tota la seva vida. Deixant a part l’ordinador, la nena mai suporta que la manin, i menys quan es tracta de feines domèstiques de casa. Quan la crido em contesta cridant “Ja vaaaaa!” i no apareix mai. Té la mania de fer cas quan ja he acabat el que hauria d’haver fet ella i quan ja tinc la mosca a la punta del nas. Jo també vaig ser adolescent com tot el món però abans això no passava. En fi, qui les entengui que les compri!

Iman Barrohou

4t A

Què fa realment felices  les persones?

No totes les persones són iguals, per tant no a totes les persones, les fan felices les mateixes coses. Però hi ha una cosa que sí que fa felices totes les persones del món, l’amor. L’amor dóna felicitat a totes les persones, però la felicitat sempre va acompanyada de la tristor, encara que siguin totalment el contrari l’una de l’altra. La felicitat és un dels sentiments més bonics del món i la tristor un dels més lletjos del món. Per això un mateix ha de lluitar contra la tristesa i obrir les portes a la felicitat. La felicitat és com la recompensa de l’amor. L’amor té diferents formes d’expressar-se, hi ha: l’amor de la família, l’amor dels amics, l’amor d’un home o dona, l’amor de les paraules, l’amor de l’amabilitat, l’amor de la caritat, etc. El que és l’amor, no es pot explicar amb paraules, simplement el sents i no el pots parar, és incontrolable.

Alba Pérez

3r A

 

Les claus del cotxe

Aquesta anècdota va passar quan jo tenia dos o tres anys. Me la van explicar els  meus         pares quan tenia uns cinc anys i cada vegada que veig les claus d’un cotxe me’n   recordo.

Anàvem a Rupit a passar el dia amb uns amics, vam baixar del cotxe i jo em vaig quedar     a dins perquè feia molt de fred.

Quan els meus pares es van adonar, jo estava dins el cotxe amb les claus i m’havia tancat   a dins!  Al meu pare se li va posar la cara pàlida i la meva mare i els seus amics es van           posar   a riure. Després, els meus pares m’estaven intentant dir pel vidre de la finestra  que   pitjés el botó d’obrir el cotxe i jo només reia i pitjava l’altre botó.

De sobte, vaig apretar el botó correcte i el meu pare es va quedar molt tranquil. Des     d’aquest dia, no m’ha tornat a deixar les claus del cotxe.

Diana Morente

1r D

···

 

Estimada Paula.

No sé per on començar. T’agraeixo que m’hagis dit la veritat, però m’hagués agradat més si m’ho haguessis dit a la cara. T’he de dir que no m’agrada la teva decisió però t’entenc. Cada vegada et vas fent més gran i ja no m’estimaràs. I jo no vull que et quedis petita per mi. Només et demano una cosa, que no em llencis a les escombraries, siusplau.

Te’n recordes  d’aquells moments en el parc on anàvem els dos junts, que pujàvem al tobogan i ens llençàvem. Aquell dia al bosc on ens vam perdre i la teva mare ens buscava com una boja, va ser uns dels meus moments més importants i més bonics de la meva vida. Quan te’n vas anar amb un altre vaig patir molt, perquè no estaves amb mi, però jo sabia que vindries amb mi una altra vegada i per això no vaig perdre l’esperança.

Les teves amigues segur que et van dir que em deixessis i que em llencessis a les escombraries. La teva mare et va ajudar en els teus moments difícils, segur que et va aconsellar, però jo sé que la decisió ha sigut teva, perquè confio en tu i sé que no m’has dit una mentida.

Estic d’acord amb tu, crec que m’has de deixar perquè si no ho hagués fet jo, no ho vaig fer per un motiu, perquè pensava que ploraries i no volia que passés,  per això no ho vaig fer, però si haguessis tardat més,  si que ho hauria fet. No crec que t’agradi el que et dic però és el que penso i no et vull fer mal per això t’ho dic, prefereixo que t’assabentis per mi que no per un altre.

Xumet.

P.D; Tranquil·la, que no m’aniré amb la teva germana. Només t’estimo a tu.

Però no m’aniré del teu costat! Serem amics d’acord?

Adrea Sànchez

2n A

 

 

 

 

 

 

 

Aquest article ha estat publicat en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *