Com 
de costum, la convocatòria és a tres quarts de sis a Premià de Mar. En Jordi ve de Cabrils i anem en el seu cotxe fins al pàrquing del Sorli. Allí esperem els premianencs i d’aquesta manera ens estalviem els inevitables problemes d’aparcament a Premià. Ben aviat arriba el cotxe d’en Mingo, carreguem els trastos al maleter i ens posem en marxa. Amb en 
Mingo anem en Quim, en Jordi i jo. Ens segueix el cotxe d’en Jesús, amb en Carlos, l’Andreu i en Vicenç.
A un quart de vuit arribem a Vallfogona, que ens acull en silenci amb un dit de neu als carrers. Amb un parell de graus negatius i gens de vent ens posem les botes i ens abriguem bé, i a dos quarts de vuit comencem a caminar il·luminant el camí amb els frontals. Creuem el casc antic de la població i iniciem el descens cap al pont medieval. Per variar, avui la sortida comença de baixada, i en Jesús comenta que això no li agrada. De seguida arribem al riu, passem pel pont i a bona marxa -la fresca ajuda- ens anem allunyant de Vallfogona per un camí ample que travessa els conreus que 
envolten del poble, encara mig a les fosques. Neu al terra i a les branques.
Comença a clarejar quan deixem el camí per agafar la pista que va ascendint amb suavitat. Encara no són les vuit quan passem per davant de la font de la Tosca. L’aigua va caient damunt la pista com una pluja silenciosa i n’ha desfet la neu. No ens 
aturem. Serà uns minuts més tard que, abans d’abandonar la pista, farem una aturada per començar a desabrigar-nos perquè alguna peça de roba comença a fer més nosa que servei. Un cartell ens indica que hem d’agafar un trencall a l’esquerra cap al Torrent de la Masica. Deixem la pista enrere.
Ens enfilem per un camí molt ben arreglat, empedrat i formant graons, que segueix per la dreta del torrent, i ens endinsem en el bosc. Més endavant, un pont de fusta porta el camí a l’altra banda del torrent, i ara l’anem seguint per l’esquerra. En un ascens força còmode, ens condueix a un seguit de gorgs en què l’aigua, el gel i la neu formen escenografies màgiques que conviden 
tothom a treure el mòbil per capturar uns espectacles sorprenents. A la llum d’un dia que tot just es comença a desvetllar anem travessant un paisatge en blanc i negre on l’únic color el proporciona la nostra roba d’abric amb vermells o taronges que trenquen la fantàstica i caòtica harmonia B/N que ens envolta. Des que va nevar, fa dos dies, no deu haver fet gens de vent, 
perquè la neu s’aguanta fent equilibris damunt les branques.
Aquesta màgica escenografia monocolor ens acompanyarà fins que al voltant de quarts de deu comencem a rebre les primeres ullades de sol. Hem deixat enrere el torrent i ara ens envolta un paisatge de fagedes on s’insinuen amb força els colors grocs i ataronjats. Anem 
avançant per un camí ample encetant un tou de neu immaculat que comença a acollir els primers rajos de sol. A tres quarts de deu decidim fer una parada per esmorzar. No hi ha cap lloc per seure, així que mengem alguna cosa a peu dret mentre agraïm la carícia del sol i el cafè calent d’en Mingo.
Reprenem la marxa i el gruix de neu va 
augmentant, encara que no presenta cap dificultat. Pols blanca tan sols trepitjada per alguna bestiola -potser un cabirol- que ha deixat el seu rastre travessant el camí. A la Serra de l’Obiol, els faigs il·luminats per un sol tímid dibuixen ombres allargades damunt la neu. Som molt petits enmig de tanta bellesa. Anem avançant sense dificultat, i a tres quarts d’onze arribem al 
Collet de l’Amorriador. La neu instal·lada a les branques altes dels faigs fa que semblin disfressats d’ametllers florits. Ben aviat veiem les runes del Castell de Milany enturonades damunt del promontori rocallòs. Quan hi arribem ens hi enfilem amb l’ajut d’algunes grapes que ens faciliten l’ascens. Són dos quarts de dotze. La panoràmica, amb aquesta atmosfera tan 
clara, és espectacular. Montseny, Montserrat, la Mola, cap al sud. Cap al nord, Pedraforca, Cadí, la Tossa d’Alp, i tota la blancor del Pirineu des del massís del Puigmal fins al del Canigó.
Ens fem la foto de grup davant les runes del que devia ser la torre de la fortalesa i comencem el camí de descens. L’estat de la 
neu fa més lleugera i còmoda la marxa enmig de faigs i boixos que suporten autèntiques muntanyes de neu. Finalment arribem a la pista que ens portarà de retorn cap a Vallfogona. No l’abandonarem fins que, ja veient el poble, agafem el corriol que ens fa de drecera fins al pont que ara ja podem veure a plena llum del dia en la seva esplendor. Arribem al poble a dos quarts de 
dues.
Després d’abandonar les motxilles i les botes als cotxes, ens acull la calidesa del petit restaurant El Forn. Per fi ens asseiem i gaudim d’un dinar ben preparat i ben servit tot comentant la meravella del matí que hem pogut compartir i imaginant futures 
sortides.
https://ca.wikiloc.com/rutes-senderisme/vallfogona-torrent-de-la-masica-castell-de-milany-32694003
Josep Maria
