Llum, Natura i Història (Lluçanès 11/03/2020)

Avui hem fet un recorregut pel Lluçanès. Sortint de la plaça Nova de Sant Boi de Lluçanès a les 7:14 i tornant-hi a les 13.33, a temps per caviar-nos de roba, comprar coca al forn i dinar al restaurant can Met. Ambdós a la mateixa plaça.

El recorregut proposat pel Quim ha estat entretingut i variat. A més hem tingut un dia ben assolellat i clar, fins i tot calorós (al migdia hem arribat als 20º).

Les primeres impressions ha estat ben a prop de Sant Boi: primer la impressionant masia del Vilar de Sant Boi i després el no menys impressionant roure de la Senyora  (amb 21,56 m d’alçada i 33,21 m d’amplada de capçada). Després hem enfilat camí cap amunt, cap al santuari dels Munts. Al lloc on havíem de deixar la pista per fer drecera hem dubtat una mica, fins que hem vist que el camí darrera el filat elèctric. Després d’incorporar-nos a la pista hem passat davant l’oratori de l’Àngel Custodi, i hem seguit fins a trobar el camí dels Munts que ens ha portat al Santuari i vèrtex geodèsic (8.15 h) on ens hem fet la foto de grup, ja que és el cim culminant de la sortida i hem gaudit de la vista dels cims.

Hem iniciat el descens Cap a la Collada de Mantorro, passant després per Castell de Montorroell. Vigileu que acabat e passar-lo hem de deixar la pista per un corriol a la dreta. Seguim avall fins a creuar la riera on iniciarem l’ascensió, amb una important pendent, al segon cim de la jornada el Puig Cornador de 974 m (9.34 h) on parem a fer l’esmorzar i gaudir del reconfortant termo de cafè del Mingo i els fruits secs compartits.

Desfem un tros del camí per seguir per la carena fins a la pista que ens ha de dur a l’ermita de Sant Bartomeu de 950 m (10.45 h) i anem fins el mirador.

Tornem enrere fins a la pista on agafarem el camí de la dreta per anar baixant entre PR i dreceres fins el forn de calç (11.37 h). Seguim baixant fins que agafem el camí amb forta pendent cap a la balma de Serinyà (11.52 h).

Desfem el camí i quan arribem al PR seguim retrocedint per agafar la pista que ens durà fins a la riera de Talamanca (punt més baix de la sortida amb 666 m que creuem a les 12.05 h) i on uns pomets de flors ens acompanyaran esquitxant un camí ombrívol i fresc que segueix al costat de la riera, fins que arribem la la idíl·lica font de les Donzelles.

A partir d’aquí comença un corriol amb la pujada més vertical de la sortida, amb un pas sobre roca amb risc, que ens durà fins al PR altra vegada. Seguim el corriol ara més planer, fins ajuntar-nos a un tram de pista asfaltada que deixarem després d’un revolt per seguir fent drecera fins la darrera ermita de la sortida, la de Sant Roc (864 m 13.10 h). A partir d’aquí baixem directes cap a Sant Boi, travessant un ramat de cavalls, per arribar altre cop a la plaça Nova.

wikiloc

Joan Francesc Altés

Publicat dins de Joan Francesc, Puig Cornador, Sant Boi de Lluçanès, Santuari dels Munts | Deixa un comentari

Del Pic de la Creueta fins al Montgrony (Castellar de n’Hug – Pedrapicada 26/02/20)

Tres quarts de vuit a Castellar de n’Hug. Abans d’aparcar el cotxe hem fet una mica de volta pels carrers per situar els restaurants a l’abast, de cara a la tornada. No ha quedat gens clar que n’hi hagi d’oberts avui, i menys encara que siguin a un preu raonable (això sempre és relatiu, ja ho sé, però en el nostre cas, “raonable” significa que no passi gaire dels quinze euros i, a ser possible, que no hi arribi!).

Ens posem en marxa i el sol ja il·lumina de ple el perfil del Pedraforca mentre anem travessant els carrers del poble, acompanyats per un gos trempat que ens anirà indicant el camí una bona estona. Sembla substituir eficaçment el GPS! Llàstima que es cansarà de nosaltres quan arribem a la Tuta

Però no us avanço detalls de la nostra ruta perquè l’exposició d’en Joan Francesc al wikiloc és molt més detallada (i útil, tot cal dir-ho) que la que podria fer jo, així que aquí us la deixo:

“Les dades son: 6 h 10 m temps total. En moviment 5 h 7m. 16 km i desnivell acumulat 1.103 m. Una dia radiant, en moments un pèl fred pel vent.
Sortim, poc abans de les 8 del pàrquing de Castellar. Passem pels barris de la Rivera i l’Erola, Una surgència d’aigua que ha mullat tot el camí i que s’ha gelat, ens ho posa una mica complicat. Seguint fites blaves arribem a la font dels Torrents on ens desviem per visitar la “cova” de la Tuta. Un anar i tornar.
Ens anem enfilant i prop del Roc del Batlle fem una parada per esmorzar. Seguim pujant desviant-nos de la ruta que ens havia de dur fins al Coll de la Creueta. Travessem la carretera i ens enfilem al cim culminant de la sortida La Creueta de 2.066 m. Com que el vent és gelat, no ens aturem a fer la foto de grup. A les 11 arribem al cim de la Pleta Roja on ja haurem trepitjat alguna congesta de neu gelada (i ens fem la primera foto de grup). A 2/4 de 12 arribem al Moixera i a partir del serrat del Paravent la resta de pujada fins al cim de la Pedra Picada, tot ja és trepitjant neu gelada (uns minigrampons ens haurien ajudat) (Al cim ens fem la segona foto de grup. La Baixada és pel dret (com que és sud no hi ha neu) i arribem a un tancat pel bestiar on agafem una pista que ens durà fins a travessar la carretera (13 h 32 m). Seguim per una drecera 15 minuts per acabar de nou a la carretera. La seguim una estona i el primer trencall que trobem ens conduirà de tornada al pàrquing, on finalitzem la nostra sortida.”

Tal com diu en Joan Francesc a la seva crònica, ha estat un dia espectacular. A la foto del Perapicada hi podeu veure els que l’hem pogut gaudir: drets, en Carlos, en Joan Francesc, l’Andreu, en Mingo i en Toni, i agenollats/asseguts, en Quim, en Pere, en Roc i jo.

Descartats els restaurants de Castellar, hem anat a dinar al “Sol i Cel” de Cal Rosal. Ens fan molt bons tractes i, a més, havent dinat ja ens hem menjat totes les corbes de la carretera, que també s’agraeix! D’aquí a quinze dies, més!

wikiloc

Josep Maria i Joan Francesc Altés

Publicat dins de Castellar de n'Hug, Coll de la Creueta, Joan Francesc, Josep Maria Altés, La Pleta Roja, Pic de la Creueta, Pic de Pedrapicada, Sol i Cel (Cal Rosal) | Deixa un comentari

Amb casc, grampons i piolet (Collet de les Barraques-Puig de Dòrria 19/02/20)

Són tres quarts de vuit a l’aparcament del Collet de les Barraques. Ens abriguem i ens calcem les botes. Avui el personal va més equipat de l’habitual: casc i piolet (els grampons de moment es queden a les motxilles). En tot cas, amb els cascos ja no tenim l’aspecte habitual.

Enfilem el camí cap al collet de les Barraques i a partir d’aquí cap al Roc Blanc. És aquí que sortim del bosc i podem gaudir de la presència imponent del massís del Puigmal que sembla desvetllar-se il·luminat pel sol.

Seguim enfilant-nos una estona per l’esquerra del  tancat. L’esforç de la pujada i l’escalforeta del sol els obliga a desabrigar-nos. Cap al sud, un mar de núvols cobreix les valls, i les muntanyes en surten formant una mena de costa imaginària.

Travessem el tancat per una porta i més endavant fem una parada per calçar-nos els grampons. La neu és molt escassa però dura, i els grampons ens ajuden a caminar més segurs per la blanca pendent de la Costa de la Graó.

A un quart d’onze, ja prop del coll, aprofitem una petita calba sense neu per esmorzar. El cel comença a cobrir-se i ara fa un vent que ens obliga a recuperar la roba d’abric que ens havíem tret quan, molt més avall, feia sol i no feia vent.

Quan arribem al pas dels lladres, ens espera la panoràmica de la plana de la Cerdanya i  les seves muntanyes. Desistim de pujar cap a la Tossa del Pas dels LLadres i ens fem la foto ritual al Puig de Dòrria, ben pelat de neu, enmig d’una ventada considerable que ha fet pujar la sensació de fred. Tal com acredita la imatge, avui érem en Pere, en Mingo, en Josep, en Roc, en Toni, en Jordi, en Jesús, en Joan, en Vicenç i jo.

Emprenem la baixada cap al collet de Barraques per La Vaquerissa, sempre amb el tancat a la dreta fins que arribem a la porta que havíem travessat al matí, que el seguirem deixant-lo a l’esquerra. Abans d’abandonar la neu, però, en Mingo ens fa una masterclass de com emprar el piolet per frenar una caiguda per una pendent nevada. Llàstima que ventolera no convida a aturar-se gaire. A mesura que anem baixant, però, el vent va perdent força, i, després de treure’ns els grampons i ja caminant per l’herba, el cel es destapa.

Una passejada esplèndida a través d’un paisatge més propi del mes de maig. La poca quantitat de neu ha resultat realment insòlita. Potser nevarà a l’abril, ves a saber!

La idea inicial era anar a dinar a ca l’Anna, a Ventolà, però sembla que no tenen menú. Reservem taula a Cal Ras, a Campelles, on ens acomodem en una sala per nosaltres sols i ens serveixen un dinar fantàstic i abundant a molt bon preu. Bon final de festa!

wikiloc

Josep Maria Altés

 

Publicat dins de Cal Ras, Campelles, Collet de Barraques, Josep Maria Altés, Puigmal, Ventolà | Deixa un comentari

A Montserrat érem catorze (29/01/2020)

Amb la seva eficiència habitual, en Joan Francesc va penjar ahir al wikiloc, a més de la ruta, la seva crònica de la sortida que havíem fet al matí. Tenint en compte que jo inverteixo una setmana fins que no tinc la crònica enllestida, em limitaré avui a transcriure el seu relat d’una passejada rècord per Montserrat. El rècord no es refereix al nombre de quilòmetres ni al temps de caminar, ni tampoc al desnivell acumulat, sinó a la quantitat de caminaires. Érem catorze!: En Joan, en Mingo, en Toni, en Joan Francesc, en Roc (que s’estrenava a la colla), en Josep, en Pere, l’Andreu, l’Àngel, en Carlos, en Vicenç, en Jesús, en Quim i jo. Només faltava en Jordi.

Escriu en Joan Francesc:

“Aprofitant la poca seguretat de sortir cap Pirineu (culpa de la “Glòria”), hem girat cap Montserrat i el seu cim culminant: Sant Jeroni. Hem triat iniciar la ruta al restaurant Vinya Nova de Collbató per agafar el Camí del Francesos. Hem fet un total de 10,9 kms amb un desnivell acumulat de 914 metres, en 4 h 47 m amb 50 minuts de parada (dades del basecamp)

Prèviament el tom-tom del cotxe ens ha volgut marejar una mica volent fer-nos agafar un camí tallat amb pilones de formigó. Per això hem iniciat el camí amb una mica de retard sobre l’horari previst, passant pel davant del Restaurant (que ens haurà d’acollir a la tornada) fins a arribar a l’inici del camí dels Francesos.

Al cap de poca estona hem tingut l’agradable visita d’un ramat de cabres salvatges, molt sociables i, més endavant, en una clariana, ja veiem les agulles del Jardí, de l’Avenc i l’Ajaguda, aperitiu del proper mirador, al que arribarem una hora després de començar a caminar. Arribem al mirador de Col de Basal dels Gats o l’Ajaguda on gaudim d’àmplies vistes sobre la Ajaguda, el Montgròs i els Plecs dels Llibres. Mitja hora després, com que s’ha girat vent , trobem un racó de camí assolellat on esmorzem ben arrecerats.

Després de gairebé dues hores de caminar, arribem al segon mirador on gaudim de noves panoràmiques i, pocs minuts després,
arribem al coll de l’Albarda. Agafem el camí cap Sant Jeroni on arribem en mig d’una bona ventada. Una vegada fetes les fotos i panoràmiques de rigor, desfem un tros de camí i girem a l’esquerra per anar a l’ermita de Sant Jeroni i acostar-nos als edificis de telecomunicacions i de l’aeri. Després baixem fins a trobar el camí principal. El seguim una bona estona, gaudint del paisatge (Cavall Bernat,..) i quan portem 3,30 h trobem el trencall a mà dreta (que quasi ens el passem) que ens portarà de tornada a la Vinya Nova.”

A la Vinya Nova hi havíem reservat taula (no sense dificultats, atès que la comunicació es tallava, tot i que trucàvem des de les proximitats de la torre de comunicacions de sant Jeroni!). El projecte inicial era tornar per dinar a casa, però finalment s’imposà la idea de fer un tiberi de germanor, com de costum. Els fets van justificar sobradament el canvi de criteri.

D’aquí a quinze dies, més!

Wikiloc

Josep Maria

Publicat dins de Camí del Pont, Camí dels Francesos, Collbató, Joan Francesc, Josep Maria Altés, La Vinya Nova, Montserrat, Sant Jeroni | Deixa un comentari

El Catllaràs. “De puente a puente…” (15/1/2020)

Set graus negatius ens ha semblat a tots una temperatura molt exagerada i, en qualsevol cas, del tot inesperada. Però això és el que indicava el termòmetre del cotxe quan l’hem aparcat a La Pobla de Lillet. Així que ens hem  posat les nostres gales hivernals a corre-cuita i ens hem afanyat a calçar-nos les botes. Encara no eren dos quarts de vuit  i els fanals il·luminaven el pont, el riu i els carrers, buits i a les fosques.

Hem començat a caminar amb els  fanals ambulants dels nostres frontals. El ritme i el desnivell inicials han estat exigents, i a mesura que hem anat guanyant alçada també hem anat perdent peces d’abric. Mentre el dia s’estrenava, hem pogut veure a la vall com despertava La Pobla, guarnida amb els llums dels carrers.

A les nou hem fet una primera aturada quan hem arribat a Falgars. Quatre fotografies des del mirador, cap a la panoràmica nord, Pedraforca, Cadí, Moixeró, Tossa d’Alp, Puigllançada…  Tots amb alguna mica de neu -poca per l’època-. De seguida hem reprès la marxa i cap a les deu hem fet una parada per esmorzar.

La gran novetat de la passejada d’avui no ha estat el paisatge sinó la reincorporació d’en Mingo a les sortides dels dimecres, que tots hem celebrat. No cal dir que això ha significat la reaparició del cafè a l’hora d’esmorzar, i això no sé si ho ha celebrat tothom (no tots som cafeters!), però jo ho he agraït molt.

L’itinerari ha anat retrobant de tant en tant la pista que feia ziga-zagues, fins que després d’un pendent important hem arribat al collet Llobató trepitjant neu tendra. A partir d’aquí avancem per zones més obertes (per fi sortim del bosc!) i planeres. Després de passat el Roc del Catllaràs (fotografia) i el pla de l’Orri, ens enfilem fins al cim del   Pedró.

Dalt del Pedró ens trobem un grup d’avis caminaires (molt nombrós, potser una vintena). Curiosament, algun d’ells eren al grup amb què vam coincidir enmig de la boira a Tirapits! En qualsevol cas, no resulta gens habitual que ens trobem altres caminaires en les nostres sortides matinals dels dimecres. Després de retratar-nos mútuament, tornem enrere fins retrobar el camí del que ens havíem desviat al pla de l’Orri.

Comença el llarg descens (sovint ens preguntem com és possible que haguem pujat tant!). Espectacular el Roc de la Lluna i, sobretot, el Mirador del Roc de la Lluna, amb una panoràmica excepcional. Després ens dirigim cap al xalet de Catllaràs, disseny de Gaudí per allotjar els enginyers anglesos de les mines que van portar a aquestes terres el “joc de pilota”.

Després de les fotografies de rigor a les escales del xalet, reprenem el camí de retorn cap a la Pobla. Arribem al pont abans de dos quarts de tres, després de set hores de passejar-nos pel Catllaràs una bona colla: en Carlos, en Jordi, en Joan Francesc, en Mingo, en Pere, en Vicenç, en Jesús, en Quim, en Toni, l’Andreu, l’Àngel i jo.

El dinar ens espera a Cal Rosal. El servei, com sempre, eficient i ràpid. El menú molt bé i amb un preu molt ajustat. Una bona estrena d’any!

Tot això està molt més ben explicat per en Joan Francesc al wikiloc. No us ho perdeu!

Josep Maria

 

Publicat dins de El Catllaràs, El Pedró, Falgars, Joan Francesc, Josep Maria Altés, La Pobla de Lillet, Sol i Cel (Cal Rosal) | Deixa un comentari

Torre del Mir: la balconada del Canigó (11/12/2019)

Faltaven deu minuts per les vuit quan ens hem enfilat pel carrer de forta pendent (el “Carrer Amunt”, clar!) que travessa Espinavell passant per davant de la torre de l’església. La mestressa de Can Jordi ens ha saludat mentre desplegava les cadires a la terrassa. És l’únic bar d’un poble que tot just despertava, sota la mirada atenta del Costabona immens, talment com un poblet de suro del pessebre.

Després d’abandonar el poble, ens hem anat enfilant sense problemes (el pendent avui era inusualment suau, tot cal dir-ho) fins arribar al coll Pregon, on la tanca pel bestiar semblava assenyalar la ratlla fronterera entre Espanya i França. Des del coll hem pogut contemplar, cap a la dreta, la massa nevada del Canigó, i cap a l’esquerra, la del Costabona, Gra de Fajol, Pastuira i companyia, a les capçaleres del Ter i del Fresser.

No ens ha fet un dia assolellat, però la passejada a partir del coll ha estat tranquil·la i amable, acompanyats sempre per la contempació d’aquest panorama tan fantàstic. Un autèntic balcó del Canigó.

Com que estem acostumats als esmorzars amb vistes, avui no ha estat pas un excepció, i així que hem arribat a les basses de Favert (o Fabert?), ben gelades, ens hi hem acomodat de cara al Canigó, a la vora de la bassa i sota la mirada d’una colla d’excel·lents cavalls que també esmorzaven.

Una vegada enllestit l’esmorzar, hem davallat cap a la Torre de Mir. Mentre ens hi acostàvem, davant nostre hem pogut distingir molt bé el Cap de Creus i la Mediterrània al fons, i molt més a prop nostre el Comanegre pel que ens vam passejar fa poc, en un dia de boires inoblidable.

La Torre de Mir, molt ben conservada, resulta una talaia excepcional just damunt de Prats de Molló. Sembla posada expressament per contemplar el vessant sud del Massís del Canigó. Ens hem enfilat fins a la coberta (dotada d’unes baranes per protegir els avis caminaires i les criatures) però no ens hi he estat gaire estona perquè ha començat a bufar un vent considerable. El mateix vent, però,  ha començat a aclarir els núvols, que fins aleshores formaven una massa ben espessa, i ens ha permès gaudir dels primers raigs de sol.

Després de la pausa de la Torre de Mir, hem retornat cap a les basses de Favert/Fabert, i aquí hem deixat el camí pel que havíem vingut, per trencar a l’esquerra seguint la vall que ens havia de menar fins al veïnat de Favert/Fabert.

El descens ha estat tranquil i suau, com ho havia estat l’ascens fins al coll Pregon. Després de travessar Fabert, ben aviat hem arribat de nou a Espinavell. Érem l’Andreu, en Toni, en Quim, en Joan, en Vicenç, en Joan Francesc, en Pere i jo.

Ha estat una passejada força amable per acomiadar l’any, de manera que encara no passava un quart de les dotze que passàvem de nou per davant de la torre de l’església d’Espinavell. Després, ja nets i polits, cap a dinar. Avui, després de diverses temptatives infructuoses, hem anat a parar a Camprodon, a Can Gel. No ens ha sabut gens de greu!

(Per cert, a wikiloc hi trobareu una excel·lent descripció de la sortida feta per en Joan Francesc)

Josep Maria

 

Publicat dins de Camprodon, Can Gel, coll Pregon, Espinavell, Favert, Josep Maria Altés, Torre de Mir | Deixa un comentari

Sols però ben acompanyats, entre Abella i el Puig Estela (27/11/2019)

Els pronòstics meteorològics havien annunciat un dia incert. No que hagués de ploure, però ben ennuvolat. Durant el viatge, en canvi, els estels volien desmentir-ho i semblava que donarien pas a un dia ben destapat, encara que a muntanya sempre va bé portar la capelina a la motxilla.

Els cotxes d’en Jordi i d’en Pere han arribat a quarts de vuit a Abella amb en Joan Francesc, en Quim, l’Àngel, en Jesús, en Joan, l’Andreu i jo. En Vicenç, tot i ser el “padrí” de la sortida, a darrera hora no ha pogut venir.

A tres quarts de vuit ens hem posat en marxa i hem anat travessant el poble adormit. Ni una ànima. Tan sols les boires ens acompanyen, planant sobre els colors encara esmorteïts del bosc de tardor.

El matí gris i més aviat trist s’ha transformat del tot quan hem arribat al pla de l’Estevenet i han aparegut davant nostre, il·luminats pel sol, el Puig Estela i el Taga a l’esquerra, al front el Puigllançada i la Tossa d’Alp ben carregats de neu, i a la dreta, emmascarats enmig dels núvols el Cerverís i el Massís del Puigmal.

A partir d’aquest punt el dia ha estat un constant canvi de panorames, amb boires i núvols que feien que el paisatge jugués a fet a amagar. Ens hem aturat a esmorzar a la falda de la Pedra dels Tres Bisbats (d’on li ve el nom?), encarats cap a l’oest. Un esmorzar amb vistes, com de costum. No ens privem de res, menys encara si es tracta d’aquests petits grans plaers.

Aviat ens ha envaït la boira i ens ha fet fora del nostre balcó privilegiat. Donem l’esmorzar per acabat i enfilem cap al coll de Pal, passant ran del búnker que algun dia devia entretenir alguns estrategues militars que volien fer front així a una hipotètica invasió aliada. Al coll ens esperava una bona nuvolada que ens ha impedit veure res de la vessant sud de la Serra Cavallera: tot blanc.

Hem anat remuntant en direcció cap al Puig Estela mentre el Puigmal anava traient el cap entre les nuvolades. Però a mesura que hem anat guanyant alçada, la boira ens ha atrapat del tot. La fase final de l’ascens ha estat una passejada ben emboirada, i quan hem arribat a la curiosa torreta de pedres del cim ens hi vèiem amb dificultats. Les fotografies de grup han tingut aquell aire peculiar d’escassa nitidesa que dona això de viure enmig d’un núvol.

Però l’episodi boirós ha estat ben efímer. Encara al cim hem pogut gaudir d’una panoràmica excel·lent, excepte cap al sud, sempre governat pels núvols. I mentre retornàvem al coll de Pal ens ha acompanyat un cel ben blau contrastant amb els blancs i grisos furiosos de les nuvolades.

Hem anat retornat cap a Abella seguint gairebé el mateix itinerari. A tres quarts de dues ja érem als cotxes. Hem estat sis hores caminant per la muntanya i no hem trobat ni una sola persona en tot el camí. Hem pogut veure cavalls, vaques, isards i fins i tot un conill, però de persones, ni una.

Abans d’arribar a Abella havíem reservat lloc per dinar a Can Baral·la, a Sant Pau de Segúries.  Seguint les instruccions del personal, ens hem instal·lat ben asseguts al voltant d’una gran taula rodona, gairebé “de casament”.  Un bon final per a una gran passejada de tardor.

Josep Maria

wikiloc

Publicat dins de Abella, Can Baral·la, Josep Maria Altés, Puig Estela, Sant Pau de Segúries, Serra Cavallera | Deixa un comentari

Un passeig de frontera, des del Comanegra al Puig de sant Marc (13/11/19)

No hem pogut evitar les comparacions: la pista que sortia per l’esquerra de la carretera que uneix Rocabruna amb Beget i que ens havia de conduir fins a les basses de Monars estava en molt millors condicions que la Ribes-Meianell que fa quinze dies ens va portar a la base del Balandrau.

Mentre ens enfilàvem amb els cotxes per la pista, el matí era ben transparent, i les primeres llums del dia ens han mostrat l’espectacle de la blancor immaculada de les boires lliscant suaument per damunt de la foscor de la serralada que ens esperava, just entre el Comanegra i el puig de les Bruixes i el de sant Marc.

Els cotxes d’en Vicenç i l’Àngel (amb en Joan, en Carlos, en Pere i jo) han arribat còmodament fins a les basses de Monars pels volts de les vuit, i a un quart de nou ja ens enfilàvem per la pendent del Comanegra.  Ben aviat ens hem endinsat en la boira que poc abans havíem contemplat des de baix. Així, el dia que semblava tan clar, lluminós i transparent, ha canviat del tot i ens ha ofert una passejada màgica, quasi fantasmagòrica. A les nou ja érem al cim. No cal dir que les fantàstiques panoràmiques les havíem d’imaginar, perquè el que ens envoltava era la blancor de la boira més espessa.

A partir d’aquí, i seguint el camí ben marcat, hem anat passejant pel llom de la carena, caminant entre els faigs i la boira. La panoràmica inexistent ha quedat del tot compensada per l’espectacle del bosc de tardor banyant-se en la boira. Fins que, ja pels volts de les deu hem fet una parada per esmorzar, ja a la base del puig de les  Bruixes.

A mesura que ens hem anat apropant al puig de les Bruixes ha començar a bufar el vent i s’ha anat descobrint un paisatge fins ara insòlit. El Canigó, encara enmig de bromes, es destapava davant nostre mentre enllestíem l’esmorzar asseguts en una roca i a refugi de la fredor del vent. Després d’esmorzar ens hem enfilat al puig de les Bruixes, des d’on, ara sí, hem pogut admirar la panoràmica del Comanegra i de les primeres neus del Pirineu, des del Canigó fins al Puigmal. La serralada és, sens dubte, una talaia excepcional.

Hem seguit endavant cap al següent objectiu, el puig de Sant Marc. Cap a les onze ens hem endinsat en la fageda que en cobreix la base, on hem rebut el regal de les primeres ullades de sol de tot dia. A partir d’aquest moment, el paisatge s’ha vestit de colors tardorencs brillants: grocs, marrons, ocres, vermells, verds… han aparegut sota el blau sorprenent del cel.

Al cim del puig de sant Marc ens hem fet la fotografia obligada (bé, ja era la tercera!) i ens hem aturat una bona estona gaudint de l’escalfor del sol i del paisatge impressionant de l’alta Garrotxa, presidida pel Bassegoda.

L’itinerari de retorn ha dibuixat una línia gairebé paralel·la amb el camí recorregut fins ara: en lloc d’avançar per la carena ara caminàvem per la falda de la muntanya, a mitja alçada, amb la gran diferència de poder gaudir de la panoràmica que abans ens havia quedat oculta per les boires. Una vegada que hem deixat enrere la fageda del puig de sant Marc, ben aviat hem passat per la base del puig de les Bruixes i el camí ens ha anat portant de nou fins a la base del Comanegra, avançant gairebé sempre a l’alçada de la pista.

A tres quarts d’una hem arribat a la pista i poc després a la zona de les basses de Monars on ens esperàven els cotxes. La d’avui ha estat una passejada molt tranquil·la i amable, que de bon segur és recomanable per a qualsevol època de l’any.

Com que era força aviat i com que altres restaurants més pròxims eren plens o estaven tancats, ens hem arribat a la nostra estimada Barricona, on ens hem pogut refer de la caminada davant d’un àpat la mar de gustós, com sempre!

wikiloc

Josep Maria

 

Publicat dins de Alta Garrotxa, Basses de Monars, Comanegra, Josep Maria Altés, La Barricona, Puig de les Bruixes, Puig de Sant Marc | Deixa un comentari

Cerverís – Trespics – Balandrau (30/10/19)

Avui, hem fet finalment una sortida que havia estat repetidament programada i ajornada. Semblava que el Balandrau es resistia perquè, després de desistir per por dels talls de carreteres fa quinze dies, la setmana passada el temporal de pluges a tot el país va aconsellar quedar-se a casa novament. Però avui hem trencat el malefici i en Jordi, en Joan Francesc, l’Andreu, en Carlos, en Jesús i jo hem omplert els cotxes d’en Vicenç i en Pere, que ens han portat fins al nostre destí, al coll de Meianell.

Sota la mirada atenta d’un ramat de vaques que gaudien de les primeres ullades de sol, ens hem posat el calçat de muntanya i pels volts de les vuit hem deixat els cotxes i en hem començat a enfilar cap al nostre primer objectiu: el Puig Cerverís: primera foto de grup del dia.

En Joan Francesc ha fet una molt bona crònica de la sortida al wikiloc:

“Cims: Puig Cerverís (2207), Puig de les Graves (2217), Balandrau (2585), Puig dels Trespics (2506)

Aproximació: Des de Ribes de Freser. A l’entrada del poble, deixarem el carrer principal, per girar a la dreta i travessar un pont, cap el carrer Àngel Guimerà. Es creua el poble, seguint indicacions cap a Pardines, per la carretera GIV-5262. Després d’uns quilòmetres, seguirem cap a l’esquerra, amb indicacions de “Ribesaltes / Tregurà”. Els primers quilòmetres estan encimentats. Després es continua per la pista de terra, amb bones condicions i apte per a tot tipus de vehicle, tot i que per les recents pluges el cotxe més baix, ha hagut de maniobrar amb supervisió en un parell de llocs per no rascar a terra.
Sense deixar la pista, arribem al coll de Meianell.

Un dia de forta calor (per ser a finals d’octubre), gorra, ulleres i protecció solar, perquè en tot el recorregut no trobarem cap arbre. Comencem a caminar a les vuit, anant a fer el Puig Cerverís. Deixarem les roderes per baixar. Estem a l’inici del canvi de color de les fulles dels arbres i la panoràmica dels boscos cap el sud és impressionant. Un cop fet el primer cim (8.45 h) baixem per retrobar les roderes (Desvieu-vos una mica a l’esquerra de la ruta del track per mantenir nivell).

Seguim la ruta per l’ondulada Serra de la Canya amb un filat a la nostra esquerra, fins que ens separem del camí de tornada, agafant un corriol a la dreta que ens durà fins el Serrat de Granollers on arribem a les 10 (aprofitem per fer parada per esmorzar). En aquest tram anem veient un ramat de cabirols força nombrós moure’s per la muntanya.

Amb més energia reprenem la marxa. Ben aviat ens adonem que hem deixat avall el corriol que ens havia de dur al coll de Trespics, per això decidim tirar amunt fins el coll que separa el Balandrau dels Trespics (on arribem a 3/4 d’11). Com que anem bé de temps i ens hem estalviat la passejada d’anada i tonada fins el coll de Trespics, pugem el cim superior del Trespics. Després baixem novament al coll i fem la darrera pujada forta del matí fins el cim del Balandrau, on arribem a 1/4 de 12. Anem de la fita geodèsica al faristol i com que el vent no amoïna, ens entretenim fent fotos, comentant el paisatge que ens envolta i parlant amb una altre grup d’excursionistes.

A 2/4 tirem avall enmig d’unes boires fantàstiques que canvien del tot la decoració. Seguim el camí fressat que ens torna a dur al costat del filat per la Serra de la Canya i quan es converteix en roderes les seguim , passant al costat del Cerverís, fins arribar al Coll de Meianell. Són dos quarts d’una.”

Josep Maria i Joan Francesc

wikiloc

Publicat dins de Coll de Meianell, Puig de Balandrau, Puig de Cerverís, Puig de Trespics | Deixa un comentari

Matinal de Montseny (16/10/19)

Avui havíem de fer el Balandrau. El pronòstic de temps era força favorable i tot estava a punt, però a darrera hora d’ahir ens en vam desdir. Els possibles talls de carreteres podien haver fet de la tornada un autèntic calvari que no estàvem disposats a suportar. Per fortuna, en Joan Francesc va proposar ahir al vespre una sortida matinal de recanvi: El Turó de l’Home i les Agudes des de la Font de Passavets.

Atesa la proximitat del nostre objectiu, en lloc de quedar a les 5:45 vam quedar una hora més tard de l’habitual a Premià de Dalt. Allà ens hem trobat en Carlos (hem anat amb el seu cotxe), en Pere, en Jesús, en Joan Francesc i jo.

Eren les vuit quan ens hem posat a caminar des de la Font de Passavets, i hi hem tornat que encara no eren tres quarts de dotze. El que ha passat entre la sortida i l’arribada ho ha descrit molt bé en Joan Francesc, que  ha penjat una bona crònica de l’itinerari al wikiloc, així que em limito a transcriure-la:

“Una bona passejada en un dia lluminós i fresc. Dalt dels cims el fort vent ens ha obligat a esmorzar arrecerats ran de la casa del Turó de l’Home i ens ha complicat la pujada i l’estada al cim de les Agudes.

Hem pujat seguint les ziga-zagues del camí cap el Turó de l’Home. La primera del track, si ja aneu escalfats, us la podeu estalviar seguint les marques grogues i blanques que us portaran fins el cim.

També ens hem despistat en una ziga-zaga i veureu que en el track que hi ha una anada i tornada. Després hem passat pel costat del pou de glaç que, si voleu, no està de més acostar-s’hi a veure’l.

Hem seguit camí a munt fins al Collet dels Rocs Cremats on el vent ja començava a petar i hem aprofitat la panoràmica de 360º que ofereix.

Finalment amb les mans ben glaçades hem arribat al Turó de l’Home on ens hem fet la foto de rigor al vèrtex geodèsic i hem corregut a arrecerar-nos a la casa per esmorzar. D’aquí fins la pujada final a les Agudes hem seguit el corriol sense dificultat.

La pujada, baixada i estada a Les Agudes a estat bastant més complicada pel fort vent que se’ns enduia. Hem baixat fins el coll de les Agudes on un rètol (amb marques grogues i blanques) ja ens indicava el camí cap a Santa Fe. Hem anat seguint les marques fins arribar al pàrquing.”

Josep Maria i Joan Francesc

wikiloc

 

Publicat dins de Font de Passavets, Joan Francesc, Josep Maria Altés, Les Agudes, Montseny, Turó de l'Home | Deixa un comentari