Engolasters, Madriu, Pessons, Refugi de l’Illa, i altres meravelles (17-18/09/2019)

Publicat el 29 de setembre de 2019 per Josep M. Altés Riera

17 de setembre

La proposta de fer una sortida de dos dies trencava la nostra rutina habitual d’excursions dels dimecres, però no hi havia cap altra manera de fer aquesta caminada per terres d’Andorra. Així doncs, ahir dimarts vam sortir a les 6:45 de costum, i això ens va permetre posar-nos a caminar quan encara faltaven deu minuts per les nou, deixant enrere l’aparcament d’Engolasters, i seguir el camí agradable i tranquil que ens havia de conduir fins al coll de Jovell.  El caràcter gairebé urbà –si més no, urbanitzat- del camí havia de ser una constant al llarg d’una colla de kilòmetres: empedrat de lloses curosament col·locades, i fins i tot amb baranes en alguns indrets.

Passat el coll de Jovell entràrem a la Vall de Madriu-Perafita-Claror. La vall del Madriu, si no et mires el cartell del coll. A les 10 arribàvem al fons de la vall i fèiem una parada per esmorzar, enyorant el cafè d’en Mingo que, pendent d’una operació, no ens va poder acompanyar. Érem una bona colla: En Quim, en Jordi i en Josep havien conduït els seus cotxes, i els altres ocupants dels vehicles érem en Vicenç, en Carlos, en Jesús, en Joan Francesc, en Joan (que es va incorporar a la comitiva a cal Rosal), l’Andreu , en Toni, en Jordi (dos amics de Badalona d’en Quim) i jo. Dotze.

Després d’esmorzar vam seguir remuntant el riu Madriu pel nostre camí empedrat. Quan feia ben bé dues hores que caminàvem vam ensopegar amb una imatge sorprenent, impròpia del tot d’un camí de muntanya: Una brigada municipal, amb les seves armilles d’un color taronja que destacava sobre el fons verdós de la boscúria que estàvem travessant. Dos grups de quatre o cinc homes cadascun col·locaven les pesades lloses, equipats amb palanques, pics  i nivells, per tal d’acondicionar l’empedrat que, suposàrem, devia haver quedat malmès. Només faltava que escombressin el camí!

La remor intensade l’aigua baixant pel pendent de la vall feia especialment agradable la caminada. Poc abans de les 11 vam passar per davant del refugi de Fontverd, presidint una ampla clariana. Després, novament pel camí ran del riu fins que passades les 12 la vall es va obrir i els pins van començar a ser més escassos. Superat el Refugi de Riu dels Orris al Pla de l’Ingla, ja tan sols ens quedava superar el desnivell que ens havia de conduir fins als estanys darrere dels quals havia d’aparèixer el Refugi de l’Illa quan faltaven deu minuts per les dues. Després de passar davant de l’ampli galliner mentre el gall ens seguia atent, i el gos, lligat més amunt, no parava de bordar-nos, finalment ens vam enfilar fins a l’espectacular edifici del refugi. Cinc hores fantàstiques des d’Engolasters.

Al Refugi, vam deixar les motxilles a les nostres habitacions 1 i 2, de vuit llits cada una després de col·locar les botes i els pals a l’entrada i calçar-nos els crocs que marcava el reglament. Vam dinar a les taules de l’ampla terrassa, sota un sol que no molestava gens. Érem, segons deia a la paret exterior del Refugi, a 2488 metres. Havent dinat ens notàvem refets de la caminada del matí i decidits a començar la de la tarda, així que ens vam calçar de nou les botes i, cap a dos quarts de tres,  ja sense el pes de les motxilles ens vam posar en marxa cap al cim de Pessons. Just darrere del refugi, vam vorejar per la dreta l’ampli Estany de l’Illa  amb la petita illa que en justifica el nom  i ens enlairàrem a poc a poc pel pendent. L’estany es va fer cada cop més petit, allà a baix. Com sempre ens passa amb els pendents, el grup es va dividir i subdividir i vam arribar per torns al cim. Una part del grup es va despistar i va fer el cim del costat pensant-se que era el Pessons, però aviat va rectificar i ens vam reunir tots plegats dalt de tot a les quatre, gaudint de l’espectacular vista del Circ de Pessons a l’altra vessant del cim.  Hi havia una bona nuvolada ben espessa i fosca que no ens deixava gaire tranquils, així que poc abans de les cinc vam anar baixant lleugers cap al Refugi. Tan ràpid va ser el descens que arribàvem quan encara no eren dos quarts de sis. Mitja hora per baixar el que ens havia costat una hora i mitja pujar.

A les set  tocava el sopar, així que vam anar passant per la dutxa (obligatòria i d’un minut) i vam quedar com nous. El menjador es va omplir del tot, érem unes quaranta persones que, després d’escoltar les informacions dels responsables del refugi, vam anar per feina i ens vam cruspir un menú de sopa, fricandó i iogurt que tots vam agrair. Després de sopar, futbol a la televisió (juga el Barça!). Uns abans i una altres més tard, vam anar caient tots cap als dormitoris amb el desig de dormir i descansar. Bona nit!

 

 

18 de setembre

Tots suposem que hem descansat, però també estem segurs d’haver dormit amb força intermitències, uns més i els altres menys. Estem a punt d’esmorzar a l’hora reglamentària, les set, i a tres quarts de vuit abandonem el refugi i comencem el nostre camí acompanyats pels primers raigs de sol que comencen a il·luminar els cims. Fem un itinerari a través d’estanys que, amb aquesta llum, presenten uns reflexos i una claredat especials. L’estany Rodó, l’estany de Gargantillar, l’estany Forcat… Ahir vam anar a dormir amb la por que avui tindríem pluja. Res d’això. L’atmosfera és molt més clara que ahir i a aquesta hora el cel és totalment ras. Ens anem enfilant a través d’aquest paisatge d’estanys que semblen miralls, fins arribar a la plana del Cap de les Agols (2696m) quan encara no són dos quarts de deu. Des d’allà contemplem l’estany Blau, com dormint en el seu bressol profund de roca, i comença el nostre descens cap a Engolasters.

Al refugi de les Agols  hi ha caçadors d’isards a l’aguait de la seva presa. Fem una pausa (ja són quarts d’onze) per esmorzar una mica de sobres del dinar d’ahir. Aquí s’acaba la bateria de la meva càmera i quedo alliberat del pes de la càmera i de les pauses obligades de cada fotografia.  Després del refugi ens retrobem amb el bosc. L’anirem travessant en un descens veriginós per un pendent força pronunciat a través de la vall  de les Agols fins arribar al riu que dona nom a la vall. Finalment ens incorporem al camí amable i planer del canal d’Engolasters. I a partir d’aquí, el llac i després l’aparcament.  És molt més aviat del que pensàvem, de manera que tenim temps de sobra per  sortir d’Andorra i anar a dinar a Cal Rosal.

Hi arribem puntuals. Força abans de l’hora que en Vicenç havia reservat. Encara no són les tres, així que tenim temps de prendre alguna cosa i refrescar-nos, abans d’asseure’ns i procedir a fer el nostre dinar de comiat. Taula per dotze caminants satisfets després de dues jornades de luxe, inoblidables.

wikiloc

Josep Maria Altés

Publicat dins de Andorra, Engolasters, Estanys, Excursió, Josep Maria Altés, Muntanya, Natura, Refugi d'Illa, Refugi de Font dels Orris, Refugi de Fontverd, Refugi de les Agols, Sol i Cel (Cal Rosal), Vall del Riu Madriu | Deixa un comentari

El Comabona, per fi sense boira (11/07/2019)

Publicat el 15 de juliol de 2019 per Josep M. Altés Riera

D’aquesta imatge fa una mica més d’un any. Era el set de juny de l’any passat i en Mingo, en Josep, en Jesús, en Carlos i jo ens enfilàvem enmig de la boira cap al cim del Comabona, des d’on, com era d’esperar, vam poder contemplar el no-res més absolut. Estava clar que ens devíem a nosaltres mateixos un altre Comabona, un que ens permetés gaudir de l’espectacle. Avui hem pagat el deute amb escreix, perquè ens hem plantat al coll de la Bena una bona colla: en Mingo, en Josep, en Carlos, en Jordi, l’Andreu, en Joan Francesc, en Joan, en Quim i jo. D’aquell petit grup de fa un any només faltava en Jesús.

Passaven cinc minuts de tres quarts de vuit quan hem començat a caminar amb el propòsit de superar la distància i, sobretot, el desnivell que ens separaven del cim del Comabona que, majestuós i assolellat, ens reptava des de la llunyania.

El Torrent de Murcurols ens ha anat acompanyant amb la seva música aquàtica mentre el remuntàvem avançant entre uns pins acaronats per un sol gairebé horitzontal. Mentre observava l’aigua -molt més escassa que fa un any, quan encara hi havia congestes als cims- m’ha passat pel cap que, quan el retrobéssim a la tornada, encara agrairia més la música del Torrent, anunciant a les meves cames cansades que aviat podrien reposar. No és una bona manera de començar una caminada, aquesta de pensar que t’espera una dosi important de fatiga, però no ho he pogut evitar.

Encara no feia una hora que caminàvem quan la paret blanca del Pedraforca s’ha mostrat imponent en travessar la pista que condueix cap al Coll de Bauma. Ha estat en aquest punt que hem patit una baixa: en Joan Francesc no es trobava gens bé de panxa i ha decidit que era millor no seguir endavant. Jo avui no devia estar tampoc en plena forma, he quedat despenjat del grup i no els he retrobat fins una hora més tard, cap a tres quarts de deu. M’he reunit amb ells mentre esmorzaven en una clariana que posava de manifest que ja estàvem abandonant el bosc, però encara he arribat a temps de gaudir del cafè d’en Mingo… i de la companyia dels amics que havia perdut. Caminar sol no resulta gaire agradable, menys encara si saps que podries estar tan ben acompanyat! Però avui les cames no m’han permès seguir el seu ritme.

Havent esmorzat ens hem seguit enfilant cap al Clot de Tancalaporta, amb la massa rocallosa del Pedraforca i l’elegant perfil de la Serra d’Ensija a l’esquena, perdent alçada a mesura que ens anàvem enfilant. Quina diferència entre aquella paret nord imponent del Pedraforca -quan hem travessat la pista on s’ha quedat en Joan Francesc- i aquesta altra d’ara, llunyana i com esquifida dins la seva majestuosa solitud!

Avançant entre prats i tarteres el camí ens ha portat fins al coll de Tancalaporta, i la Cerdanya s’ha estès ampla davant nostre, o potser més aviat gairebé sota els nostres peus. Un esforç últim i el pendent, ara més suau, m’ha anat conduint fins al cim on m’esperaven els companys, sempre més ràpids que jo. Eren dos quarts de dotze, i per fi es mostrava l’espectacle que havia quedat ocult en la blancor de la boira fa un any. El penya-segat resulta impressionant i, com si d’una trencadissa geològica es tractés, la roca adopta formes estranyes precipitant-se des dels cims fins a aterrar suaument en el verd de la vall, que descansa tranquil·la lluny sota els nostres peus. Avui l’atmosfera no era gens clara, al contrari, la calitja de l’estiu s’apoderava de la vall i del Pirineu més enllà. Però malgrat no ser un panorama transparent, l’espectacle trencava l’alè.

Quan ha arribat l’Andreu hem completat el grup i hem fet la fotografia. No l’hem deixat descansar gaire, perquè ens ha envaït una mena de pressa del tipus “no arribarem a temps al restaurant!”. Hem abandonat el cim quan encara no eren tres quarts de dotze, i hem començat un ràpid descens cap al coll de Tancalaporta i d’aquí cap al Clot de la Pleta de l’Olla. Aviat hem vist lluny al fons de la vall la clariana del Coll de la Bena i els nostres dos cotxes. Però no ha estat fins a tres quarts de dues que hi he arribat, després de retrobar-me amb el Torrent de Murcurols i recordar el pensament premonitori del matí: Efectivament, tenia les cames molt cansades però l’esforç havia valgut molt la pena.

Al coll ens esperava en Joan Francesc, força recuperat de panxa. Ens ho ha pogut  demostrar unes quantes corbes més tard quan ens hem plantat a Cal Rosal i hem entrat al Restaurant Sol i Cel on, com és costum, ens han servit de meravella. Un altre gran dia de muntanya.

wikiloc

Josep Maria

Publicat dins de Cadí, Colla de la Bena, Comabona, Excursió, Gisclareny, Josep Maria Altés, Muntanya, Natura, Pedraforca, Serra d'Ensija, Sol i Cel (Cal Rosal) | Deixa un comentari

De nou, el clàssic (26/6/2019)

Publicat el 2 de juliol de 2019 per Josep M. Altés Riera

“Ja em direu què hi faig aquí, pujant muntanyes als meus seixanta quatre. Qui m’ho havia de dir!” Alguna cosa com aquesta he exclamat mentre anava enllestint pas a pas el pendent de la Coma de Gombrèn. En Mingo ens havia proposat, com cada any, un Puigmal diferent.  Hem partit de Fontalba poc abans de les vuit (la pista d’accés avui s’ha fet força pesada!) i hem seguit el camí planer i tranquil cap a Núria fins que hem arribat a la Coma de Gombrèn pels volts de les nou. Aquí s’ha acabat l’escalfament i ha començat el partit. A la majoria de les sortides comencem a exigir a les nostres cames que treballin de valent tot just baixar del cotxe, però avui l’extens passeig pel camí entre prats cap a Núria ens ha permès ser complaents amb la musculatura una bona estona, abans de començar amb exigències. Déu n’hi do, la Coma de Gombrén! En Vicenç l’ha comparada amb la Coma de l’Orri, potser sí. Aquell pendent també el recordo exigent i llarg, molt llarg, però costa comparar dos cansaments tan separats en el temps.

Ens hem anat enfilant tots nou, i de seguida el grup s’ha anat trencant, com ens passa sempre que ataquem un pendent important. No ens hem reagrupat fins que ens hem aturat a esmorzar, gairebé a les deu, ja molt a prop de la carena des de la que hem pogut contemplar, ja molt lluny i avall, l’aparcament de Fontalba. Avui el dia es presentava assolellat i calorós, i l’atmosfera, emboirada, donava un aire una mica màgic al paisatge. Per fortuna, ha bufat vent tot el matí i hem patit molta menys calor de la que ens temíem.

Avui en Joan Francesc s’estrenava amb el Puigmal. En pujades anteriors, per una raó o altra sempre li havia estat impossible venir. L’hem acompanyat en Mingo, en Jesús, en Joan, en Pere, en Carlos, en Vicenç, l’Andreu i jo.

Després d’esmorzar hem reprès la marxa fins enfilar-nos al Turó de l’Ortigar, aspre i pedregós. Tot i així, el pendent era un jardí de flors de tota mena, blanques, blaves, grogues, roses, que desafiaven l’alçada i brotaven arreu entre les pedres, arrelant en els indrets més inversemblants. L’herba ja havia desaparegut del tot, però aquesta companyia floral ens ha acompanyat pràcticament fins al cim.

Encara no eren quarts de dotze que hem travessat l’ampla collada de l’Embut, un passeig planer abans d’arribar a la base de l’esquena del monstre. Aquí ens hem reagrupat de nou, però la cohesió del grup ha estat ben efímera, perquè en atacar el pendent rocallós la dispersió ha estat inevitable. Uns més àgils i altres més pausats ens hem anat enfilant cap al cim. Restes de neu resistien amb penes i treballs les altes temperatures d’un sol inclement. A les dotze hem vist la creu i en pocs minuts ens hem anat reagrupant tota la colla al seu voltant, acompanyats per una bona quantitat d’excursionistes que havien pujat per Fontalba o per Núria. En la nostra ruta d’ascens, en canvi, no hem trobat ni una ànima.

Ben esventats, ens hem fet l’obligada fotografia al cim, amb la co·laboració d’un noi amb el qual hem fet intercanvi de càmeres i fotografies (en Mingo avui estrenava una petita càmera nova, alliberant-se del pes de la seva càmera habitual). Pels volts de quarts d’una hem iniciat el ràpid descens pel Borrut, de retorn cap a Fontalba. La ziga-zaga del pendent sud del Puigmal està força degradada i calia anar amb compte de no fer una relliscada, però ben aviat ens hem retrobat amb la catifa verda que ha fet molt més amable -i horitzontal- el camí de descens.

La massa immensa del panxut Puigmal ha tornat a formar part del paisatge, en lloc d’estar sota els nostres peus. Han estat inevitables els comentaris sobre la llunyania i majestuositat del cim que havíem abandonat feia només mitja hora.

Quan ens acostàvem a l’aparcament, cap a les dues, després d’una hora i mitja de descens, hem vist una columna de fum que  ha resultat ser l’inici d’un incendi. Mentre ens estàvem canviant ha arribat un camió de bombers, així que ens hem afanyat a marxar, no fos cas que ens tallessin el camí de retorn. La pista ens ha portat fins a Queralbs, concretament fins al restaurant de l’Hostal Les Roquetes, un lloc on ens hem ben refet i que sempre restarà en la nostra memòria per la tranquil·la i desgavellada parsimònia del noi que ens ha atès. En fi, no tot és perfecte!

wikiloc

Josep Maria

Publicat dins de Excursió, Flors, Fontalba, Hostal Les Roquetes, Josep Maria Altés, Muntanya, Natura, Puigmal, Queralbs, Ripollès, Turó de l'Ortigar | Deixa un comentari

Seguint les passes de Vayreda (13/06/2019)

Publicat el 19 de juny de 2019 per Josep M. Altés Riera

Arribem a l’aparcament de Sadernes a les 7:26 i allí ens trobem amb en Joan, que s’uneix per primera vegada a la colla. Jo li havia passat les dades que havia penjat en Mingo al watsapp del grup de Trekking: trobada a Premià a les 5:45, durada del viatge, 1:41. Així que uns i altre arribem a la nostra destinació amb una puntualitat britànica. És per això que recordo l’hora exacta.

Amb la incorporació d’en Joan som deu: en Mingo, en Vicenç, en Jordi, en Salva i jo en un cotxe, i en Carlos, en Quim, en Pere i l’Àngel en l’altre. Ens posem en marxa abans de tres quarts de vuit, amb un ritme considerable, com si algú ens empaités. De tota manera l’itinerari és molt planer i agradable, i permet anar força ràpid, tot remuntant la Riera de Sant Aniol per la pista que tornarem a fer de baixada. Passem la desviació cap al pont Valentí i seguim per la dreta, iniciant la part pròpiament circular de la nostra ruta. El camí ran de l’aigua és ombrívol, perquè el sol encara no arriba al fons de la vall, així que la temperatura és força agradable. Les pedres que anem trepitjant es veuen molt polides, per la molta circulació que hi ha a la zona als festius i sobretot a la temporada d’estiu. No és estranya l’abundància de visites a la zona, perquè la passejada resulta suau i molt atractiva, transitant per paratges de conte amb aigües tranquil·les que reflecteixen el verd de l’entorn.

No passen gaires minuts de les nou quan travessem el pont penjat que ens porta fins l’ermita de Sant Aniol d’Aguja, sota la mirada omnipresent i impressionant del Bassegoda. L’indret convida a fer-hi una bona aturada i aprofitem per esmorzar. Una vegada refets, reprenem el camí. Per un moment oblidem que havíem d’anar més amunt per la riera, fins al Salt del Brull i seguim cap a Talaixà. Ben aviat ens adonem de l’error i decidim tornar enrere: el dia és llarg i anem molt bé de temps, així que una vegada de nou a Sant Aniol seguim remuntant la riera ran d’uns gorgs espectaculars que expliquen l’afluència turística. Arribem prop del salt del Brull, però només en Salva i l’Àngel s’hi acosten, perquè hi ha un pas complicat que la resta decidim evitar.

Retornem a Sant Aniol per dirigir-nos, ara sí, cap a Talaixà. El camí s’enfila a través d’un alzinar espès i en algun indret queda suspès damunt del penya-segat gràcies a l’enginyeria dels antics pobladors d’aquesta zona, avui deshabitada. Anem sols, i comentem que en altre temps hi devia haver molta circulació per aquest camí tan ben treballat. A La Quera trobem un bon exemple de les restes de l’antiga població.

A quarts de dotze arribem al conjunt de Talaixà sota la mirada poderosa de El Ferran. El dia, que havia estat assolellat, s’ha anat tapant, però Talaixà és sempre sorprenent per la bellesa de l’espectacle que ens ofereix. És aquí on ens fem la foto de grup, tal com demana el ritual, i tot seguit ens acomiadem d’aquest indret de somni i comencem a baixar cap a Sadernes. A tres quarts de dotze travessem el pont Valentí i retrobem la pista per la que havíem pujat. Uns quants quilòmetres més i serem novament a l’aparcament. Després de cinc hores i quaranta minuts d’una passejada inoblidable ens acomiadem d’en Joan i la resta anem cap a Can Bundància a comentar la jugada… i a refer-nos de la caminada.

“Més a ponent, Talaixà, a cavall de cingleres espantoses, el grandiós absis de Sant Aniol i les feréstegues raconades de Brull”

Marià Vayreda La Punyalada

wikiloc

Josep Maria

Publicat dins de Alta Garrotxa, Bassegoda, Can Bundància, El Ferran, Excursió, gorgs, Josep Maria Altés, Muntanya, Natura, Riera, Sadernes, Sant Aniol d'Aguja, Talaixà | Deixa un comentari

A prendre vent al Costabona (29/05/2019)

Publicat el 19 de juny de 2019 per Josep M. Altés Riera

Són dos quarts i mig de vuit quan abandonem Setcases, ja ben il·luminat per les primeres ullades de sol. El dia promet ser transparent i ple de colors. De seguida que  anem guanyant alçada a través del bosc, el circ de Vallter se’ns mostra ben enfarinat. En arribar al Pla de Lliens l’aturada és obligada per contemplar el Costabona. En aquest moment el nostre objectiu sembla estar -i està- francament lluny! i molt amunt!

A partir del pla, el camí es va enlairant amb suavitat fins a deixar definitivament enrere el bosc.  Avançar per la planura de la Collada justament anomenada Verda és un passeig tranquil i agradable. Davant nostre, la Collada Fonda a la base del panxut Costabona i al fons de la vall, Setcases en versió miniatura. A tres quarts de deu arribem a la Collada Fosca, on creuem la pista d’Espinavell a Setcases i ens aturem a esmorzar.

Desprès del cafè d’en Mingo (o el te d’en Carlos) reprenem la marxa. Ara ens espera el desnivell més pronunciat que ens haurà de conduir fins al cim. La marxa s’alenteix i el grup es divideix, perquè no tots tenim les mateixes forces, però tant els que van més lleugers com els que anem bufant de valent, anem avançant pas a pas cap al cim. A mesura que guanyem alçada, la catifa verda de l’herba del Coll va deixant pas a uns tons cada cop més marronosos fins que, al darrer tram, trepitgem més pedra que herba. Ja no queda res de l’enfarinada.

Avui tenim una atmosfera molt neta i podem veure el perfil de la costa. El sol brilla al mar, dibuixant el cap de Creus i el golf de Roses. Als nostres peus, a la nostra dreta en direcció Espinavell, verds clars i lluents contrasten amb la verda negror de les coníferes. A la nostra esquerra la blancor del Bastiments destaca damunt dels dos Gra de Fajol. Jo amb l’excusa de fer alguna foto aprofito per recuperar l’alè.

El massís del Canigó, que encara conserva una pinzellada de neu a les parts més altes, m’alegra els darrers passos cap al cim. Els meus companys m’esperen refugiats del vent, i quan arribo al cim puc comprovar que, en efecte, la força del vent desaconsella entretenir’s-hi gaire, encara que hi ha una parella de francesos que s’hi han acomodat com si res. Quan arriben els darrers del grup ens enfilem tots al cim i ens fem la foto de rigor. No ens hi estem gaire perquè el vent i el fred ens fan fora. En Vicenç comenta que no porta guants i se li han quedat glaçades les mans.

El vint-i-cinc d’abril de l’any passat vaig estar aquí per primera vegada. Havíem pujat des de Vallter amb raquetes i, una vegada al Roc Colom, vam decidir seguir endavant fins al Costabona. Avui és inevitable recordar aquella dura aventura per la neu. No oblidarem mai el camí de retorn que mai no s’acabava, metàfora de l’eternitat.

Baixem pel la vessant per on vam passar fa més d’un any, fins al Coll de Pal. El descens és ràpid i agradable, després de l’esforç de la pujada. Aviat serem al Refugi Jaume Farré i, mirant enrere, ens sorprèn la llunyania del cim d’on venim. Hem recuperat la catifa verda i ara tan sols ens resta anar baixant tranquil·lament fins a Setcases. Després ens arribem fins a Camprodon, perquè a can Gel ens espera un bon dinar reparador.

https://ca.wikiloc.com/rutes-senderisme/setcases-costabona-serra-de-la-balmeta-setcases-37036129

 

 

 

Publicat dins de Can Gel, Costabona, Espinavell, Excursió, Josep Maria Altés, Muntanya, Natura, Neu, Ripollès, Setcases | Deixa un comentari

Un cafè al castell dels Bestracà (8/5/2019)

Publicat el 19 de juny de 2019 per Josep M. Altés Riera

Novament cap a l’Alta Garrotxa. Un territori que sempre ens ofereix caminades agradables i sorprenents. Abandonem els cotxes a Oix a tres quarts de vuit. El matí es presenta força gris però no tenim previsions de pluja.

La pista de seguida ens fa guanyar alçada per damunt de la vila d’Oix i ens acaba conduint al Peirer, un mas que en els seus bons temps devia ser molt ric, atesa l’espectacularitat i elegància de la seva arquitectura. Passem just per sota del mas i seguim enfilant-nos fins al coll de Bestracà on, malgrat les boires altes, tenim una panoràmica que reclama una primera aturada tranquil·la.

Abans de seguir guanyant alçada i abandonar la planura del coll, el camí passa per davant d’una edificació (possiblement una quadra) que amb prou feines aguanta una teulada coberta de nombroses pedres que mantenen les teules al seu lloc. Forma part del conjunt de Bestracà que trobarem més amunt, amb el Mas, força deteriorat (la teulada també farcida de pedres), i damunt d’ell l’ermita Sant Andreu de Bestracà. Aquí es fan notar els treballs de restauració. Ens hi aturem una bona

estona per contemplar aquesta construcció romànica amb una curiosa façana cega -un hi esperaria una portalada, però tan sols hi ha una petitíssima finestra- culminada per una espadanya escapçada de doble campanar.

Seguim endavant i a partir d’ara el camí s’enfila amb un pendent important per conduir-nos a través del pedregal fins al cim del Puig de Bestracà. Esmorzem asseguts damunt les runes venerables de l’antic castell i l’antiga ermita de sant Julià, tot contemplant la cresta del Ferran, el Bassegoda, el Comanegre… Un esmorzar amb vistes.

Avui som vuit. En Mingo, en Carlos, en Joan Francesc, en Vicenç, en Jordi, en Quim, en Jesús i jo. Quan hem enllestit l’esmorzar comencem el descens cap a la Vall d’Hortmoier a través del Coll Joell. Al coll, quan el sol fa un intent desesperat d’obrir-se pas a través dels núvols, el Comanegre se’ns presenta majestuós i imponent, enlairant-se pel damunt de les cingleres cobertes amb franges de verds, ara més clars i brillants, ara més obscurs, quasi negres. Després de travessar la Riera de Beget trobem, solitaris enmig del prat, els Roures del Rei que amb la seva imponent circumferència conviden a pensar que ja devien ser aquí quan hi vivien els que van aixecar el castell de Bestracà damunt del seu penyal aspre.

Abandonem els roures i ben aviat ens apartem de la Riera per visitar l’ermita de Sant Miquel d’Hortmoier, a la base del Tosal Gros. Val molt la pena la desviació. Després de tornar a travessar la Riera continuem per la vall d’Hortmoier, acollidora i tranquil·la, seguint el camí que finalment ens portarà de retorn cap a Oix.

Josep Maria

https://ca.wikiloc.com/rutes-senderisme/oix-bestraca-vall-dhortmoier-36254484

 

Publicat dins de Alta Garrotxa, Hortmoier, Josep Maria Altés, Oix, Puig de Bestracà, Sant Andreu de Bestracà, Sant Miquel d'Hortmoier | Deixa un comentari

Els millors regals no es poden embolicar (20/03/19)

Publicat el 25 de març de 2019 per Josep M. Altés Riera

De la Serra del Verd només en coneixia el nom, imagino que d’haver-ne sentit parlar en alguna tertúlia d’excursionistes. Després d’avui ja no puc dir el mateix, perquè aquest dimecres 20 de març hem acomiadat l’hivern astronòmic amb una passejada des de Gòsol fins al Cap del  Verd. Mentre ens anàvem traient els grampons després d’haver baixat pel Torrent Fosc, encara ple d’una neu força dura, en Quim ens recordava l’efemèride astronòmica cantant alegrement els versos d’en Serrat: “a la bandolera duia la primavera el vint de març”.

Ens ha fet un dia no massa fred ni massa calorós, encara que ben assolellat. Les motxilles han servit, com de costum, per anar-hi carregant la roba que ens hem anat traient a mesura que la pujada ha anat fent prescindibles algunes de les peces de roba amb què havíem començat a caminar. La roba, per cert, ha estat objecte de conversa quan en Quim s’ha interessat per la camisa i pel jersei d’en Vicenç. La seva teoria era que això d’anar a muntanya amb samarreta imperi, camisa i jersei fa antic, i que una samarreta tèrmica resulta molt més còmoda. Segur que té tota la raó, però tampoc li fatava raó a en Vicenç quan ha contestat “és que nosaltres som antics!”.

Avui érem vuit. En Mingo, en Joan Francesc, en Vicenç, en Carlos, en Pere, en Quim, l’Andreu i jo. Amb samarreta, camisa i jersei, o amb indumentària més tècnica,  la colla d’”antics” hem gaudit dels espectacles de la natura: els massís del Pedraforca i la Serra d’Ensija, que canviaven de forma a mesura que guanyàvem alçada i ens movíem per la Serra del Verd, però també la panoràmica de tot el Cadí, i l’espectacle impressionant damunt de Sant Llorenç de Morunys i l’embassament de Llosa del Cavall… Un regal per als sentits que, tal com passa amb els millors regals, no es podia embolicar ni posar-hi un llacet.

Hem començat a caminar que encara no eren les vuit. Havíem deixat els cotxes una mica més amunt de Gòsol i abans d’arribar a l’Ermita de Santa Margarida. Després d’una parada de rigor a l’Ermita ens hem anat enfilant seguint en GR150 fins al Coll de la Mola, amb el Pedraforca a l’esquena i, a partir d’aquest punt, hem abandonat el GR i hem girat cap al sud cap al Portell de l’Ós. Els nius de processionàries, sobretot a les zones baixes del nostre itinerari, guarnien els pins com si fossin boles de plata nadalenques i donaven als arbres un aspecte lamentable. Quan hem sortit del bosc i tot just entrant al Planell de la Font hem fet una pausa per esmorzar. Tots hem coincidit que es tractava d’un esmorzar de luxe gràcies a la comoditat de l’herba, l’escalfor del sol, la majestuositat del panorama, i, per descomptat, la teca de cadascú i el cafè calent compartit d’en Mingo (val a dir que en Carlos, que sempre pren infusió, avui estrenava un termo nou).

Havent esmorzat, hem anat avançant pel Planell de la Font, amb amples panoràmiques a dreta i esquerra, trepitjant l’herba amable i, quan hem encarat el pendent cap al cim, hem començat a trobar clapes de neu força dura. No hem fet ús dels grampons i ens hem enfilat sense cap dificultat fins al Cap del Verd. Allí ens esperaven un parell de taules d’orientació que ens han permès, desprès de la foto de grup de rigor, reconèixer el nom i cognoms dels protagonistes del panorama que ens envoltava. Es tracta, certament, d’un indret amb unes vistes excepcionals, on conflueixen tres municipis de tres  comarques diferents: el Berguedà, l’Alt Urgell i el Solsonès.

A continuació, hem començat el descens cap al Coll de Belitres i hi hem pogut contemplar un ramat d’isards molt nombrós saltant i corrent precisament prop de la zona a la que ens dirigíem. Per descomptat, quan hem arribat al coll feia estona que havien desaparegut. Ens hem aturat per calçar-nos, ara sí, els grampons perquè al Torrent Fosc, fent justícia al seu nom, no hi entrava ni un bri de sol i s’hi acumulava un gruix notable de neu dura. Els grampons ens han permès superar amb molta comoditat un descens força vertical, fins arribar a la petita resclosa que tanca el Torrent i protegeix la pista. Aleshores hem continuat per la pista que, en un passeig llarg i planer, ens ha conduït de nou cap a Gòsol. Hem arribat als cotxes pels volts de quarts de dues.

Una hora més tard sèiem a taula al Restaurant Sol i Cel, a Cal Rosal, gaudint d’un panorama diferent, però igualment exquisit, i rumiant futures caminades.

wikiloc

Josep Maria

Publicat dins de Alt Urgell, Berguedà, Coll de Belitres, Coll de la Mola, Ermita de Santa Margarida, Gòsol, Josep Maria Altés, Pedraforca, Planell de la Font, Processionàries, Serra d'Ensija, Serra del Verd, Sol i Cel (Cal Rosal), Solsonès, Torrent Fosc | Etiquetat com a , , , , , , , , | Deixa un comentari

El misteri dels dibuixos de la muntanya

Publicat el 8 de març de 2019 per Josep M. Altés Riera

Mentre gaudíem del paisatge des del Costa Pubilla a la darrera sortida, ens vam preguntar encuriosits per l’origen d’unes franges amples, força rectes i sense vegetació -talment com si la muntanya s’hagués passat la maquineta d’afaitar per la galta- que baixen pels faldars del Puig de Dòrria. Dibuixen un angle amb el vèrtex cap al cim i els costats caient damunt de Planoles i de Dòrria (vegeu la imatge). Mentre ens ho miràvem tot esmorzant hi va haver hipòtesis de tota mena, des del tallafoc fins a restes de l’antiga activitat minera a la zona. Vam tornar a casa sense una explicació de la naturalesa d’aquell dibuix i amb un interrogant que el repàs a les fotografies de l’excursió va contribuir a mantenir.

Dies més tard em vaig decidir a provar sort i vaig escriure un correu a l’Ajuntament de Planoles. Ja sé que un ajuntament no és una oficina d’informació i que ja tenen prou feina resolent els nombrosos problemes del dia a dia del municipi, però tot i així, tossut i encuriosit, vaig enviar el correu de bon matí amb aquesta imatge de la muntanya, i amb l’esperança d’obtenir una resposta al nostre interrogant. Em temia que m’enviarien a passeig i no es molestarien a respondre les preguntes impertinents d’un excursionista, però al migdia vaig rebre una extensa resposta de l’Ajuntament.

Era l’alcalde de Planoles, senyor Enric Gràcia, qui signava un correu en què ens oferia explicacions exhaustives sobre el tema. Deia això:

”En la imatge que ens heu fet arribar es poden veure dues esclarissades a mata rasa portada a terme per la reserva nacional de caça l’any 2016.

Desconeixem el cas de Dòrria que depèn de l’Ajuntament de Toses, si podem informar del cas de Planoles. L’any 2016, la Reserva ens va contactar per informar-nos que desitjava fer una aclarida per facilitar la caça de senglars. Val a dir que els efectes de senglars sobre terrenys i propietats de planolencs era prou manifesta. La petició anava dirigida a permetre fer una estassada de 90 metres de longitud en terrenys municipals.   La resta (510 metres) es varen fer en terrenys privats, propietat de la Sra. Recolons. L’estassada es va dirigir des del Departament d’Agricultura, Ramaderia, Pesca i Alimentació, on el Departament gestiona 805 h, del nostre municipi.

L’any 2018 la propietària va morir i, en testament, va cedir els terrenys al nostre municipi. Durant el desembre de 2018 des del Departament ens varen sol·licitar permís per ampliar l’estassada, permís que no es va concedir. El nostre desig és  portar a terme una plantada de roures en tot el Faldar de Planès, en una franja que afecta des dels 1500 als 1700m.  Els roures ja estan brotant de llavor i de manera natural en molta part de la zona esmentada.

Agraïm el vostre interès i esperem haver-vos informat adequadament”

Evidentment, som nosaltres els que agraïm al senyor alcalde que es prengués la molèstia d’explicar-nos l’origen i naturalesa dels misteriosos dibuixos de la muntanya. Es tracta, no cal dir-ho, d’una hipòtesi que no havíem pas  contemplat quan vam fer volar la imaginació des del Costa Pubilla. Moltes gràcieso doncs, per la resposta.

Josep Maria

 

Publicat dins de Alcalde, Costa Pubilla, Excursió, Josep Maria Altés, Misteri, Muntanya, Natura, Planoles | Etiquetat com a , , , , , , | Deixa un comentari

Un equip de futbol per la carena del Montgrony (27/2/19)

Publicat el 3 de març de 2019 per Josep M. Altés Riera

Aquest dimecres hem batut el nostre rècord: érem onze, així que hem necessitat tres cotxes per transportar l’equip fins a Nevà. Els conductors, en Mingo, en Pere i l’Àngel. Els conduïts, en Vicenç, l’Andreu, en Jesús, en Jordi, en Joan Francesc, en Carlos, en Diego i jo. Una novetat en l’alineació, en Diego, s’incorporava per primera vegada a la colla d’estranys visitants dels dimecres al pàrquing del Sorli a tres quarts de sis del matí, tan sols il·luminats pels llums del forn de “ca l’Elies”.

Encara no eren dos quarts de vuit quan hem abandonat els cotxes a Nevà, sense que cap ànima fos conscient de la nostra presència -si més no jo no he vist ningú, ni a aquesta hora ni en tot el matí-. Feia fresca més que fred i l’atmosfera era transparent. Ens esperava un dia ben assolellat, encara que, remuntant la muntanya per obaga, no ens ha tocat el sol fins que hem arribat gairebé al coll Roig, cap a tres quarts de nou. Abans d’arribar-hi hem hagut de passar per algunes zones amb neu o amb gel, però moltes menys de les que deuen ser habituals en aquella zona en aquesta època.

En l’ascens des del coll Roig cap al coll de Coma Ermada, ja fora del bosc, ens hem aturat al búnquer de font Negra, que formava part de l’anomenada “línea P”, un seguit d’edificacions defensives al Pirineu fetes als anys 40 en prevenció d’un atac dels aliats. Ha estat el primer dels dos búnquers que havíem de trobar en el nostre itinerari. L’altre ens esperava molt més endavant: al Roc dels Llamps. Mentre pujàvem cap al coll de Coma Ermada teníem a la nostra esquena la imponent panoràmica del massís del Puigmal i, quan a dos quarts de déu hem arribat al coll, hem pogut contemplar per fi davant nostre l’amplitud del paisatge de l’altra vessant de la muntanya.

Mitja hora més tard, després d’un darrer ascens costerut fent zigazagues, hem arribat al cim del Costa Pubilla. Ara tocava fer una pausa per gaudir del paisatge, fer i fer-nos fotografies i esmorzar. El Puigmal, majestuós, estava pintat amb unes escasses clapes de neu que posaven de manifest la perllongada absència de precipitacions al llarg d’aquest l’hivern tan eixut. Però aquest dimecres de febrer era primavera i nosaltres estàvem prenent un cafè, el cafè d’en Mingo, tot comentant amb els amics aquesta panoràmica espectacular des del cim. Un autèntic privilegi.

El breu descens des del Costa Pubilla seguit del breu ascens fins al Roc dels Llamps, ha estat una passejada tranquil·la per la carena del Montgrony. A partir d’aquí, i després de la visita al búnker, hem arribat a les onze al coll de la Bona i ens hem acomiadat de la visió panoràmica de Montseny, Montserrat, Serra d’Ensija i Pedraforca. Començava un descens, en ocasions força vertical (els genolls d’en Diego han patit), de retorn cap a Nevà. Hi hem arribat quan encara no eren dos quarts d’una.

Una vegada canviats i refrescats, en cotxe fins a Campelles, on ens esperava un dinar de luxe a cal Ras. Ha estat un molt bon final per a una jornada que no oblidarem.

wikiloc

Josep Maria

 

Publicat dins de Búnquer, Cal Ras (Campelles), Campelles, Coll de Coma Ermada, Coll de la Bena, Coll Roig, Costa Pubilla, Excursió, Josep Maria Altés, Muntanya, Natura, Nevà, Roc dels Llamps | Etiquetat com a , , , , , , , | Deixa un comentari

Restes de vides anònimes (13/2/2019)

Publicat el 17 de febrer de 2019 per Josep M. Altés Riera

L’objectiu de la passejada era partir d’Oix, remuntar la seva riera fins arribar a l’església de Santa Maria d’Escales, enfilar-nos fins al Ferran, davallar fins a Talaixà i tornar a Oix pel Vaquer i la riera d’Hortmoier (vegeu el wikiloc). Ens temíem una mullena de peus perquè havíem de travessar la riera vàries vegades, però l’única aigua que hem trobat era dins les nostres cantimplores. Així que ens hem estalviat la mullena, però també ens hem perdut l’encant de l’aigua que amb la seva remor sempre fa més agradable la caminada i afegeix un atractiu més al paisatge quan s’hi emmiralla.

És un itinerari ple de restes d’ocupació humana, algunes encara prou senceres i ben conservades i restaurades -les esglésies de Santa Maria d’Escales i de Sant Martí de Talaixà- d’altres, la majoria, en un estat de ruïna més o menys avançada. Però sens dubte el testimoni més extens de presència humana des de temps immemorial és el camí d’ase que descansa sobre un marge de pedra ben treballat i que ens permet anar avançant (amb una marxa amable, així la qualifica en Jordi) a través del’alzinar, enlairant-nos en ziga-zaga cap al Ferran. Les deposicions recents (de matxo o de somera, segons en Vicenç) ens obliguen a suposar que encara hi ha qui hi passa damunt de (o acompanyat per) alguna d’aquestes bèsties de càrrega. També  podem constatar que els senglars s’esforcen per malmetre el camí, i en alguns punts ho han aconseguit, remenant el terra fins a provocar uns esvorancs notables. Aquí i allà, marges de paret seca converteixen el pendent pedregós en feixes que en altre temps devien permetre alguna mena de conreu, base per al sosteniment de la població. Al voltant de l’església de sant Martí de Talaixà hi ha una bona colla d’edificacions disperses en runes, a excepció de l’ample edifici que ha estat restaurat pel centre excursionista d’Olot i habilitat com a refugi. Les persones han marxat, però el paisatge és extraordinari.

Avui érem vuit, en Mingo, en Carlos, en Pere, l’Àngel, en Jordi, en Jesús, en Vicenç i jo. Passejant per aquest camí amable que travessa les feixes abandonades i mostra aquí i allà els esquelets petris d’antics edificis, no hem pogut evitar de pensar com devia ser la gent que hi vivia, què devien menjar i vestir, quins eren els seus temors i les seves creences. Hem caminat a través de les restes dels seus esforços i del seu treball formidable generació rere generació. Les parets seques, els camins, les cases i les esglésies mudes són l’herència que ens han deixat.

wikiloc

Josep Maria

Publicat dins de Alta Garrotxa, Can Bundància, El Ferran, El Vaquer, Excursió, Hortmoier, Josep Maria Altés, Muntanya, Natura, Oix, Santa Maria d'Escales, Talaixà | Etiquetat com a , , , , , , , | Deixa un comentari