Faltaven deu minuts per les vuit quan ens hem enfilat pel carrer de forta pendent (el “Carrer Amunt”, clar!) que travessa Espinavell passant per davant de la torre de l’església. La mestressa de Can Jordi ens ha saludat mentre desplegava les cadires a la terrassa. És l’únic bar d’un poble que tot just despertava, sota la mirada atenta del Costabona immens, talment com un poblet de suro del pessebre.
Després d’abandonar el poble, ens hem anat enfilant sense problemes (el pendent avui era inusualment suau, tot cal dir-ho) fins arribar al coll Pregon, on la tanca pel bestiar semblava assenyalar la ratlla fronterera entre Espanya i França. Des del coll hem pogut contemplar, cap a la dreta, la massa nevada del Canigó, i cap a l’esquerra, la del Costabona, Gra de Fajol, Pastuira i companyia, a les capçaleres del Ter i del Fresser.
No ens ha fet un dia assolellat, però la passejada a partir del coll ha estat tranquil·la i amable, acompanyats sempre per la contempació d’aquest panorama tan fantàstic. Un autèntic balcó del Canigó.
Com que estem acostumats als esmorzars amb vistes, avui no ha estat pas un excepció, i així que hem arribat a les basses de Favert (o Fabert?), ben gelades, ens hi hem acomodat de cara al Canigó, a la vora de la bassa i sota la mirada d’una colla d’excel·lents cavalls que també esmorzaven.
Una vegada enllestit l’esmorzar, hem davallat cap a la Torre de Mir. Mentre ens hi acostàvem, davant nostre hem pogut distingir molt bé el Cap de Creus i la Mediterrània al fons, i molt més a prop nostre el Comanegre pel que ens vam passejar fa poc, en un dia de boires inoblidable.
La Torre de Mir, molt ben conservada, resulta una talaia excepcional just damunt de Prats de Molló. Sembla posada expressament per contemplar el vessant sud del Massís del Canigó. Ens hem enfilat fins a la coberta (dotada d’unes baranes per protegir els avis caminaires i les criatures) però no ens hi he estat gaire estona perquè ha començat a bufar un vent considerable. El mateix vent, però, ha començat a aclarir els núvols, que fins aleshores formaven una massa ben espessa, i ens ha permès gaudir dels primers raigs de sol.
Després de la pausa de la Torre de Mir, hem retornat cap a les basses de Favert/Fabert, i aquí hem deixat el camí pel que havíem vingut, per trencar a l’esquerra seguint la vall que ens havia de menar fins al veïnat de Favert/Fabert.
El descens ha estat tranquil i suau, com ho havia estat l’ascens fins al coll Pregon. Després de travessar Fabert, ben aviat hem arribat de nou a Espinavell. Érem l’Andreu, en Toni, en Quim, en Joan, en Vicenç, en Joan Francesc, en Pere i jo.
Ha estat una passejada força amable per acomiadar l’any, de manera que encara no passava un quart de les dotze que passàvem de nou per davant de la torre de l’església d’Espinavell. Després, ja nets i polits, cap a dinar. Avui, després de diverses temptatives infructuoses, hem anat a parar a Camprodon, a Can Gel. No ens ha sabut gens de greu!
(Per cert, a wikiloc hi trobareu una excel·lent descripció de la sortida feta per en Joan Francesc)
Josep Maria
