Els pronòstics meteorològics havien annunciat un dia incert. No que hagués de ploure, però ben ennuvolat. Durant el viatge, en canvi, els estels volien desmentir-ho i semblava que donarien pas a un dia ben destapat, encara que a muntanya sempre va bé portar la capelina a la motxilla.
Els cotxes d’en Jordi i d’en Pere han arribat a quarts de vuit a Abella 
amb en Joan Francesc, en Quim, l’Àngel, en Jesús, en Joan, l’Andreu i jo. En Vicenç, tot i ser el “padrí” de la sortida, a darrera hora no ha pogut venir.
A tres quarts de vuit ens hem posat en marxa i hem anat travessant el poble adormit. Ni una ànima. Tan sols les boires ens acompanyen, planant sobre els colors encara esmorteïts del bosc de tardor.
El matí gris i més aviat trist s’ha transformat del tot quan hem arribat al pla de l’Estevenet i han aparegut davant nostre, il·luminats pel sol, el Puig Estela i el Taga a l’esquerra, al front el Puigllançada i la Tossa d’Alp ben carregats de neu, i a la dreta, emmascarats enmig dels núvols el Cerverís i el Massís del Puigmal.
A partir d’aquest punt el dia ha estat un constant canvi de panorames, amb boires i núvols que feien que el paisatge jugués a fet a amagar. Ens hem aturat a esmorzar a la falda de la Pedra dels Tres Bisbats (d’on li ve el nom?), encarats cap a l’oest. Un esmorzar amb vistes, com de costum. No ens privem de res, menys encara si es tracta d’aquests petits grans plaers.
Aviat ens ha envaït la boira i ens ha fet fora del nostre balcó privilegiat. Donem l’esmorzar per acabat i enfilem cap al coll de Pal, passant ran del búnker que algun dia devia entretenir alguns estrategues militars que volien fer front així a una hipotètica invasió aliada. Al coll ens esperava una bona nuvolada que ens ha impedit veure res de la vessant sud de la Serra Cavallera: tot blanc.
Hem anat remuntant en direcció cap al Puig Estela mentre el Puigmal anava traient el cap entre les nuvolades. Però a mesura que hem anat guanyant alçada, la boira ens ha atrapat del tot. La fase final de l’ascens ha estat una passejada ben emboirada, i quan hem arribat a la curiosa torreta de pedres del cim ens hi vèiem amb dificultats. Les fotografies de grup han tingut aquell aire peculiar d’escassa nitidesa que dona això de viure enmig d’un núvol.
Però l’episodi boirós ha estat ben efímer. Encara al cim hem pogut gaudir d’una panoràmica excel·lent, excepte cap al sud, sempre governat pels núvols. I mentre retornàvem al coll de Pal ens ha acompanyat un cel ben blau contrastant amb els blancs i grisos furiosos de les nuvolades.
Hem anat retornat cap a Abella seguint gairebé el mateix itinerari. A tres quarts de dues ja érem als cotxes. Hem estat sis hores caminant per la muntanya i no hem trobat ni una sola persona en tot el camí. Hem pogut veure cavalls, vaques, isards i fins i tot un conill, però de persones, ni una.
Abans d’arribar a Abella havíem reservat lloc per dinar a Can Baral·la, a Sant Pau de Segúries. Seguint les instruccions del personal, ens hem instal·lat ben asseguts al voltant d’una gran taula rodona, gairebé “de casament”. Un bon final per a una gran passejada de tardor.
Josep Maria
