Novament cap a l’Alta Garrotxa. Un territori que sempre ens ofereix caminades 
agradables i sorprenents. Abandonem els cotxes a Oix a tres quarts de vuit. El matí es presenta força gris però no tenim previsions de pluja.
La pista de seguida ens fa guanyar alçada per damunt de la vila d’Oix i ens acaba conduint al Peirer, un mas que en els seus bons temps devia ser molt ric, atesa l’espectacularitat i elegància de la seva arquitectura. Passem just per sota del mas i seguim enfilant-nos fins al coll de Bestracà on, malgrat les boires altes, tenim una panoràmica que reclama una primera aturada tranquil·la.
Abans de seguir guanyant alçada i abandonar la planura del coll, el camí passa per davant d’una edificació (possiblement una quadra) que amb prou feines aguanta una teulada coberta de nombroses pedres que mantenen les teules al seu lloc. Forma part del conjunt de Bestracà que trobarem més amunt, amb el Mas, força deteriorat (la teulada també farcida de pedres), i damunt d’ell l’ermita Sant Andreu de Bestracà. Aquí es fan notar els treballs de restauració. Ens hi aturem una bona 
estona per contemplar aquesta construcció romànica amb una curiosa façana cega -un hi esperaria una portalada, però tan sols hi ha una petitíssima finestra- culminada per una espadanya escapçada de doble campanar.
Seguim endavant i a partir d’ara el camí s’enfila amb un pendent important per conduir-nos a través del pedregal fins al cim del Puig de Bestracà. Esmorzem asseguts damunt les runes venerables de l’antic castell i l’antiga ermita de sant Julià, tot contemplant la cresta del Ferran, el Bassegoda, el Comanegre… Un esmorzar amb vistes.
Avui som vuit. En Mingo, en Carlos, en Joan Francesc, en Vicenç, en Jordi, en Quim, en Jesús i jo. Quan hem enllestit l’esmorzar comencem el descens cap a la Vall d’Hortmoier a través del Coll Joell. Al coll, quan el sol fa un intent desesperat d’obrir-se pas a través dels núvols, el Comanegre se’ns presenta majestuós i imponent, enlairant-se pel damunt de les cingleres cobertes amb franges de verds, ara més clars i brillants, ara més obscurs, quasi negres. Després de travessar la Riera de Beget trobem, solitaris enmig del prat, els Roures del Rei que amb la seva imponent circumferència conviden a 
pensar que ja devien ser aquí quan hi vivien els que van aixecar el castell de Bestracà damunt del seu penyal aspre. 
Abandonem els roures i ben aviat ens apartem de la Riera per visitar l’ermita de Sant Miquel d’Hortmoier, a la base del Tosal Gros. Val molt la pena la desviació. Després de tornar a travessar la Riera continuem per la vall d’Hortmoier, acollidora i tranquil·la, seguint el camí que finalment ens portarà de retorn cap a Oix.
Josep Maria
https://ca.wikiloc.com/rutes-senderisme/oix-bestraca-vall-dhortmoier-36254484
