Són tres quarts de vuit a l’aparcament del Collet de les Barraques. Ens abriguem i ens calcem les botes. Avui el personal va més equipat de l’habitual: casc i piolet (els grampons de moment es queden a les motxilles). En tot cas, amb els cascos ja no tenim l’aspecte habitual.
Enfilem el camí cap al collet de les Barraques i a partir d’aquí cap al Roc Blanc. És aquí que sortim del bosc i podem gaudir de la presència imponent del massís del Puigmal que sembla desvetllar-se il·luminat pel sol.
Seguim enfilant-nos una estona per l’esquerra del tancat. L’esforç de la pujada i l’escalforeta del sol els obliga a desabrigar-nos. Cap al sud, un mar de núvols cobreix les valls, i les muntanyes en surten formant una mena de costa imaginària.
Travessem el tancat per una porta i més endavant fem una parada per calçar-nos els grampons. La neu és molt escassa però dura, i els grampons ens ajuden a caminar més segurs per la blanca pendent de la Costa de la Graó.
A un quart d’onze, ja prop del coll, aprofitem una petita calba sense neu per esmorzar. El cel comença a cobrir-se i ara fa un vent que ens obliga a recuperar la roba d’abric que ens havíem tret quan, molt més avall, feia sol i no feia vent.
Quan arribem al pas dels lladres, ens espera la panoràmica de la plana de la Cerdanya i les seves muntanyes. Desistim de pujar cap a la Tossa del Pas dels LLadres i ens fem la foto ritual al Puig de Dòrria, ben pelat de neu, enmig d’una ventada considerable que ha fet pujar la sensació de fred. Tal com acredita la imatge, avui érem en Pere, en Mingo, en Josep, en Roc, en Toni, en Jordi, en Jesús, en Joan, en Vicenç i jo.
Emprenem la baixada cap al collet de Barraques per La Vaquerissa, sempre amb el tancat a la dreta fins que arribem a la porta que havíem travessat al matí, que el seguirem deixant-lo a l’esquerra. Abans d’abandonar la neu, però, en Mingo ens fa una masterclass de com emprar el piolet per frenar una caiguda per una pendent nevada. Llàstima que ventolera no convida a aturar-se gaire. A mesura que anem baixant, però, el vent va perdent força, i, després de treure’ns els grampons i ja caminant per l’herba, el cel es destapa.
Una passejada esplèndida a través d’un paisatge més propi del mes de maig. La poca quantitat de neu ha resultat realment insòlita. Potser nevarà a l’abril, ves a saber!
La idea inicial era anar a dinar a ca l’Anna, a Ventolà, però sembla que no tenen menú. Reservem taula a Cal Ras, a Campelles, on ens acomodem en una sala per nosaltres sols i ens serveixen un dinar fantàstic i abundant a molt bon preu. Bon final de festa!
Josep Maria Altés
