No hem pogut evitar les comparacions: la pista que sortia per l’esquerra de la carretera que uneix Rocabruna amb Beget i que ens havia de conduir fins a les basses de Monars estava en molt millors condicions que la Ribes-Meianell que fa quinze dies ens va portar a la base del Balandrau.
Mentre ens enfilàvem amb els cotxes per la pista, el matí era ben transparent, i les primeres llums del dia ens han mostrat l’espectacle de la blancor immaculada de les boires lliscant suaument per damunt de la foscor de la serralada que ens esperava, just entre el Comanegra i el puig de les Bruixes i el de sant Marc.
Els cotxes d’en Vicenç i l’Àngel (amb en Joan, en Carlos, en Pere i jo) han arribat còmodament fins a les basses de Monars pels volts de les vuit, i a un quart de nou ja ens enfilàvem per la pendent del Comanegra. Ben aviat ens hem endinsat en la boira que poc abans havíem contemplat des de baix. Així, el dia que semblava tan clar, lluminós i transparent, ha canviat del tot i ens ha ofert una passejada màgica, quasi fantasmagòrica. A les nou ja érem al cim. No cal dir que les fantàstiques panoràmiques les havíem d’imaginar, perquè el que ens envoltava era la blancor de la boira més espessa.
A partir d’aquí, i seguint el camí ben marcat, hem anat passejant pel llom de la carena, caminant entre els faigs i la boira. La panoràmica inexistent ha quedat del tot compensada per l’espectacle del bosc de tardor banyant-se en la boira. Fins que, ja pels volts de les deu hem fet una parada per esmorzar, ja a la base del puig de les Bruixes.
A mesura que ens hem anat apropant al puig de les Bruixes ha començar a bufar el vent i s’ha anat descobrint un paisatge fins ara insòlit. El Canigó, encara enmig de bromes, es destapava davant nostre mentre enllestíem l’esmorzar asseguts en una roca i a refugi de la fredor del vent. Després d’esmorzar ens hem enfilat al puig de les Bruixes, des d’on, ara sí, hem pogut admirar la panoràmica del Comanegra i de les primeres neus del Pirineu, des del Canigó fins al Puigmal. La serralada és, sens dubte, una talaia excepcional.
Hem seguit endavant cap al següent objectiu, el puig de Sant Marc. Cap a les onze ens hem endinsat en la fageda que en cobreix la base, on hem rebut el regal de les primeres ullades de sol de tot dia. A partir d’aquest moment, el paisatge s’ha vestit de colors tardorencs brillants: grocs, marrons, ocres, vermells, verds… han aparegut sota el blau sorprenent del cel.
Al cim del puig de sant Marc ens hem fet la fotografia obligada (bé, ja era la tercera!) i ens hem aturat una bona estona gaudint de l’escalfor del sol i del paisatge impressionant 
de l’alta Garrotxa, presidida pel Bassegoda.
L’itinerari de retorn ha dibuixat una línia gairebé paralel·la amb el camí recorregut fins ara: en lloc d’avançar per la carena ara caminàvem per la falda de la muntanya, a mitja alçada, amb la gran diferència de poder gaudir de la panoràmica que abans ens havia quedat oculta per les boires. Una vegada que hem deixat enrere la fageda del puig de sant Marc, ben aviat hem passat per la base del puig de les Bruixes i el camí ens ha anat portant de nou fins a la base del Comanegra, avançant gairebé sempre a l’alçada de la pista.
A tres quarts d’una hem arribat a la pista i poc després a la zona de les basses de Monars on ens esperàven els cotxes. La d’avui ha estat una passejada molt tranquil·la i amable, que de bon segur és recomanable per a qualsevol època de l’any.
Com que era força aviat i com que altres restaurants més pròxims eren plens o estaven tancats, ens hem arribat a la nostra estimada Barricona, on ens hem pogut refer de la caminada davant d’un àpat la mar de 
gustós, com sempre!
Josep Maria
