17 
de setem
bre
La proposta de fer una sortida de dos dies trencava la nostra rutina habitual d’excursions dels dimecres, però no hi havia cap altra manera de fer aquesta caminada per terres d’Andorra. Així doncs, ahir dimarts vam sortir a les 6:45 de costum, i això ens va permetre posar-nos a caminar quan encara faltaven
deu minuts per les nou, deixant enrere l’aparcament d’Engolasters, i seguir el camí agradable i tranquil que ens havia de conduir fins al coll de Jovell. El caràcter gairebé urbà –si més no, urbanitzat- del camí havia de ser una constant al llarg d’una colla de kilòmetres: empedrat de lloses curosament col·locades, i fins i tot amb baranes en alguns indrets.
Passat el coll de Jovell entràrem a la Vall de Madriu-Perafita-Claror. La vall del Madriu, si no et mires el cartell del coll. A les 10 arribàvem al fons de la vall i fèiem una parada per esmorzar, enyorant el cafè d’en Mingo que, pendent d’una operació, no ens va poder acompanyar. Érem una bona colla: En Quim, en Jordi i en Josep havien conduït els seus cotxes, i els altres ocupants dels vehicles érem en Vicenç, en Carlos, en Jesús, en Joan Francesc, en Joan (que es va incorporar a la comitiva a cal Rosal), l’Andreu , en Toni, en Jordi (dos amics de Badalona d’en Quim) i jo. Dotze.
Després d’esmorzar vam seguir remuntant el riu Madriu pel nostre camí empedrat. Quan feia ben bé dues hores que caminàvem vam ensopegar amb una imatge sorprenent, impròpia del tot d’un camí de muntanya: Una brigada municipal, amb les seves armilles d’un color taronja que destacava sobre el fons verdós de la boscúria que estàvem travessant. Dos grups de quatre o cinc homes cadascun col·locaven les pesades lloses, equipats amb palanques, pics i nivells
, per tal d’acondicionar l’empedrat que, suposàrem, devia haver quedat malmès. Només faltava que escombressin el camí!
La remor intensade l’aigua baixant pel pendent de la vall feia especialment agradable la caminada. Poc abans de les 11 vam passar per davant del refugi de Fontverd
, presidint una ampla clariana. Després, novament pel 
camí ran del riu fins que passades les 12 la vall es va obrir i els pins van començar a ser més escassos. Superat el Refugi de Riu dels Orris al Pla de l’Ingla, ja tan sols ens quedava superar el desnivell que ens havia de conduir fins als estanys darrere dels quals havia d’aparèixer el Refugi de l’Illa quan faltaven deu minuts per les dues. Després de passar davant de l’ampli galliner mentre el gall ens seguia atent, i el gos, lligat més amunt, no parava de bordar-nos, finalment ens vam enfilar fins a l’espectacular edifici del refugi. Cinc hores fantàstiques des d’Engolasters.
Al Refugi, vam deixar les motxilles a les nostres habitacions 1 i 2, de vuit llits cada una després de col·locar les botes i els pals a l’entrada i calçar-nos els crocs que marcava el reglament. Vam dinar a les taules de l’ampla terrassa, sota un sol que no molestava gens. Érem, segons deia a la paret exterior del Refugi, a 2488 metres. Havent dinat ens notàvem refets de la caminada del matí i decidits a començar la de la tarda, així que ens vam calçar de nou les botes i, cap a dos quarts de tres, ja sense el pes de les motxilles ens vam posar en marxa cap al cim de Pessons. Just darrere del refugi, vam vorejar per la dreta l’ampli Estany de l’Illa amb la petita illa que en justifica el nom i ens enlairàrem a poc a poc pel pendent. L’estany es va fer cada cop més petit, allà a baix. Com sempre ens passa amb els pendents, el grup es va dividir i subdividir i 
vam arribar per torns al cim. Una part del grup es va despistar i va fer el cim del costat pensant-se que era el Pessons, però aviat va rectificar i ens vam reunir tots plegats dalt de tot a les quatre, gaudint de l’espectacular vista del Circ de Pessons a l’altra vessant del cim. Hi havia una bona nuvolada ben espessa i fosca que no ens deixava gaire tranquils, així que poc abans de les cinc vam 
anar baixant lleugers cap al Refugi. Tan ràpid va ser el descens que arribàvem quan encara no eren dos quarts de sis. Mitja hora per baixar el que ens havia costat una hora i mitja pujar.
A les set tocava el sopar, així que vam anar passant per la dutxa (obligatòria i d’un minut) i vam quedar com nous. El menjador 
es va omplir del tot, érem unes quaranta persones que, després d’escoltar les informacions dels responsables del refugi, vam anar per feina i ens vam cruspir un menú de sopa, fricandó i iogurt que tots vam agrair. Després de sopar, futbol a la televisió (juga el Barça!). Uns abans i una altres més tard, vam anar caient tots cap als dormitoris amb el desig de dormir i descansar. Bona 
nit!
18 de setembre
Tots suposem que hem descansat, però també estem segurs d’haver dormit amb força intermitències, uns més i els altres menys. Estem a punt d’esmorzar a l’hora reglamentària, les set, i a tres quarts de vuit abandonem el refugi i comencem el nostre camí acompanyats pels primers raigs de sol que comencen a il·luminar els cims. Fem un itinerari a través d’estanys que, amb aquesta llum, presenten 
uns reflexos i una claredat especials. L’estany Rodó, l’estany de Gargantillar, l’estany Forcat… Ahir vam anar a dormir amb la por que avui tindríem pluja. Res d’això. L’atmosfera és molt més clara que ahir i a aquesta hora el cel és totalment ras. Ens anem enfilant a través d’aquest paisatge d’estanys que semblen miralls, fins arribar a 
la plana del Cap de les Agols (2696m) quan 
encara no són dos quarts de deu. Des d’allà contemplem l’estany Blau, com dormint en el seu bressol profund de roca, i comença el nostre descens cap a Engolasters.
Al refugi de les Agols hi ha caçadors d’isards a l’aguait de la seva presa. Fem una pausa (ja són quarts d’onze) per esmorzar una mica de sobres del dinar d’ahir. Aquí s’acaba la 
bateria de la meva càmera i quedo alliberat del pes de la càmera i de les pauses obligades de cada fotografia. Després del refugi ens retrobem amb el bosc. L’anirem travessant en un descens veriginós per un pendent força pronunciat a través de la vall de les Agols fins arribar al riu que dona nom a la vall. Finalment ens incorporem al camí amable i planer del canal d’Engolasters. I a partir d’aquí, el llac i després l’aparcament. És molt més aviat del que pensàvem, de manera que tenim temps de sobra per sortir d’Andorra i anar a 
dinar a Cal Rosal.
Hi arribem puntuals. Força abans de l’hora que en Vicenç havia reservat. Encara no són les tres, així que tenim temps de prendre alguna cosa i refrescar-nos, abans d’asseure’ns i procedir a fer el nostre dinar de comiat. Taula per dotze caminants satisfets després de dues jornades de luxe, inoblidables.
Josep Maria Altés
