D’aquesta imatge fa una mica més d’un any. Era el set de juny de l’any passat i en Mingo, en Josep, en Jesús, en Carlos i jo ens enfilàvem enmig de la boira cap al cim del Comabona, des d’on, com era d’esperar, vam poder contemplar el no-res més absolut. Estava clar que ens devíem a nosaltres mateixos un altre Comabona, un que ens permetés gaudir de l’espectacle. Avui hem pagat el deute amb escreix, perquè ens hem plantat al coll de la Bena una bona colla: en Mingo, en Josep, en Carlos, en Jordi, l’Andreu, en Joan Francesc, en Joan, en Quim i jo. D’aquell petit grup de fa un any només faltava en Jesús.
Passaven cinc minuts de tres quarts de vuit quan hem començat a caminar amb el propòsit de superar la distància i, sobretot, el desnivell que ens separaven del cim del Comabona que, majestuós i assolellat, ens reptava des de la llunyania.
El Torrent de Murcurols ens ha anat acompanyant amb la seva música aquàtica mentre el remuntàvem avançant entre uns pins acaronats per un sol gairebé horitzontal. Mentre observava l’aigua -molt més escassa que fa un any, quan encara hi havia congestes als cims- m’ha passat pel cap que, quan el retrobéssim a la tornada, encara agrairia més la música del Torrent, anunciant a les meves cames cansades que aviat podrien reposar. No és una bona manera de començar una caminada, aquesta de pensar que t’espera una dosi important de fatiga, però no ho he pogut evitar.
Encara no feia una hora que caminàvem quan la paret blanca del Pedraforca s’ha mostrat imponent en travessar la pista que condueix cap al Coll de Bauma. Ha estat en aquest punt que hem patit una baixa: en Joan Francesc no es trobava gens bé de panxa i ha decidit que era millor no seguir endavant. Jo avui no devia estar tampoc en plena forma, he quedat despenjat del grup i no els he retrobat fins una hora més tard, cap a tres quarts de deu. M’he reunit amb ells mentre esmorzaven en una clariana que posava de manifest que ja estàvem abandonant el bosc, però encara he arribat a temps de gaudir del cafè d’en Mingo… i de la companyia dels amics que havia perdut. Caminar sol no resulta gaire agradable, menys encara si saps que podries estar tan ben acompanyat! Però avui les cames no m’han permès seguir el seu ritme.
Havent esmorzat ens hem seguit enfilant cap al Clot de Tancalaporta, amb la massa rocallosa del Pedraforca i l’elegant perfil de la Serra d’Ensija a l’esquena, perdent alçada a mesura que ens anàvem enfilant. Quina diferència entre aquella paret nord imponent del Pedraforca -quan hem travessat la pista on s’ha quedat en Joan Francesc- i aquesta altra d’ara, llunyana i com esquifida dins la seva majestuosa solitud!
Avançant entre prats i tarteres el camí ens ha portat fins al coll de Tancalaporta, i la Cerdanya s’ha estès ampla davant nostre, o potser més aviat gairebé sota els nostres peus. Un esforç últim i el pendent, ara més suau, m’ha anat conduint fins al cim on m’esperaven els companys, sempre més ràpids que jo. Eren dos quarts de dotze, i per fi es mostrava l’espectacle que havia quedat ocult en la blancor de la boira fa un any. El penya-segat resulta impressionant i, com si d’una trencadissa geològica es tractés, la roca adopta formes estranyes precipitant-se des dels cims fins a aterrar suaument en el verd de la vall, que descansa tranquil·la lluny sota els nostres peus. Avui l’atmosfera no era gens clara, al contrari, la calitja de l’estiu s’apoderava de la vall i del Pirineu més enllà. Però malgrat no ser un panorama transparent, l’espectacle trencava l’alè.
Quan ha arribat l’Andreu hem completat el grup i hem fet la fotografia. No l’hem deixat descansar gaire, perquè ens ha envaït una mena de pressa del tipus “no arribarem a temps al restaurant!”. Hem abandonat el cim quan encara no eren tres quarts de dotze, i hem començat un ràpid descens cap al coll de Tancalaporta i d’aquí cap al Clot de la Pleta de l’Olla. Aviat hem vist lluny al fons de la vall la clariana del Coll de la Bena i els nostres dos cotxes. Però no ha estat fins a tres quarts de dues que hi he arribat, després de retrobar-me amb el Torrent de Murcurols i recordar el pensament premonitori del matí: Efectivament, tenia les cames molt cansades però l’esforç havia valgut molt la pena.
Al coll ens esperava en Joan Francesc, força recuperat de panxa. Ens ho ha pogut demostrar unes quantes corbes més tard quan ens hem plantat a Cal Rosal i hem entrat al Restaurant Sol i Cel on, com és costum, ens han servit de meravella. Un altre gran dia de muntanya.
Josep Maria
