“Ja em direu què hi faig aquí, pujant muntanyes als meus seixanta quatre. Qui m’ho havia de dir!” Alguna cosa com aquesta he exclamat mentre anava enllestint pas a pas el pendent de la Coma de Gombrèn. En Mingo ens havia proposat, com cada any, un Puigmal diferent. Hem partit de Fontalba poc abans de les vuit (la pista d’accés avui s’ha fet força pesada!) i hem seguit el camí planer i tranquil cap a Núria fins que hem arribat a la Coma de Gombrèn pels volts de les nou. Aquí s’ha acabat l’escalfament i ha començat el partit. A la majoria de les sortides comencem a exigir a les nostres cames que treballin de valent tot just baixar del cotxe, però avui l’extens passeig pel camí entre prats cap a Núria ens ha permès ser complaents amb la musculatura una bona estona, abans de començar amb exigències. Déu n’hi do, la Coma de Gombrén! En Vicenç l’ha comparada amb la Coma de l’Orri, potser sí. Aquell pendent també el recordo exigent i llarg, molt llarg, però costa comparar dos cansaments tan separats en el temps.
Ens hem anat enfilant tots nou, i de seguida el grup s’ha anat trencant, com ens passa sempre que ataquem un pendent important. No ens hem reagrupat fins que ens hem aturat a esmorzar, gairebé a les deu, ja molt a prop de la carena des de la que hem pogut contemplar, ja molt lluny i avall, l’aparcament de Fontalba. Avui el dia es presentava assolellat i calorós, i l’atmosfera, emboirada, donava un aire una mica màgic al paisatge. Per fortuna, ha bufat vent tot el matí i hem patit molta menys calor de la que ens temíem.
Avui en Joan Francesc s’estrenava amb el Puigmal. En pujades anteriors, per una raó o altra sempre li havia estat impossible venir. L’hem acompanyat en Mingo, en Jesús, en Joan, en Pere, en Carlos, en Vicenç, l’Andreu i jo.
Després d’esmorzar hem reprès la marxa fins enfilar-nos al Turó de l’Ortigar, aspre i pedregós. Tot i així, el pendent era un jardí de flors de tota mena, blanques, blaves, grogues, roses, que desafiaven l’alçada i brotaven arreu entre les pedres, arrelant en els indrets més inversemblants. L’herba ja havia desaparegut del tot, però aquesta companyia floral ens ha acompanyat pràcticament fins al cim.
Encara no eren quarts de dotze que hem travessat l’ampla collada de l’Embut, un passeig planer abans d’arribar a la base de l’esquena del monstre. Aquí ens hem reagrupat de nou, però la cohesió del grup ha estat ben efímera, perquè en atacar el pendent rocallós la dispersió ha estat inevitable. Uns més àgils i altres més pausats ens hem anat enfilant cap al cim. Restes de neu resistien amb penes i treballs les altes temperatures d’un sol inclement. A les dotze hem vist la creu i en pocs minuts ens hem anat reagrupant tota la colla al seu voltant, acompanyats per una bona quantitat d’excursionistes que havien pujat per Fontalba o per Núria. En la nostra ruta d’ascens, en canvi, no hem trobat ni una ànima.
Ben esventats, ens hem fet l’obligada fotografia al cim, amb la co·laboració d’un noi amb el qual hem fet intercanvi de càmeres i fotografies (en Mingo avui estrenava una petita càmera nova, alliberant-se del pes de la seva càmera habitual). Pels volts de quarts d’una hem iniciat el ràpid descens pel Borrut, de retorn cap a Fontalba. La ziga-zaga del pendent sud del Puigmal està força degradada i calia anar amb compte de no fer una relliscada, però ben aviat ens hem retrobat amb la catifa verda que ha fet molt més amable -i horitzontal- el camí de descens.
La massa immensa del panxut Puigmal ha tornat a formar part del paisatge, en lloc d’estar sota els nostres peus. Han estat inevitables els comentaris sobre la llunyania i majestuositat del cim que havíem abandonat feia només mitja hora.
Quan ens acostàvem a l’aparcament, cap a les dues, després d’una hora i mitja de descens, hem vist una columna de fum que ha resultat ser l’inici d’un incendi. Mentre ens estàvem canviant ha arribat un camió de bombers, així que ens hem afanyat a marxar, no fos cas que ens tallessin el camí de retorn. La pista ens ha portat fins a Queralbs, concretament fins al restaurant de l’Hostal Les Roquetes, un lloc on ens hem ben refet i que sempre restarà en la nostra memòria per la tranquil·la i desgavellada parsimònia del noi que ens ha atès. En fi, no tot és perfecte!
Josep Maria
