Són dos quarts i mig de vuit quan abandonem Setcases, ja ben il·luminat per les primeres ullades de sol. El dia promet ser transparent i ple de colors. De seguida que anem guanyant alçada a través del bosc, el circ de Vallter se’ns mostra ben enfarinat. En arribar al Pla de Lliens l’aturada és obligada per contemplar el Costabona. En aquest moment el nostre objectiu sembla estar -i està - francament lluny! i molt amunt!
A partir del pla, el camà es va enlairant amb suavitat fins a deixar definitivament enrere el bosc. Avançar per la planura de la Collada justament anomenada Verda és un passeig tranquil i agradable. Davant nostre, la Collada Fonda a la base del panxut Costabona i al fons de la vall, Setcases en versió miniatura. A tres quarts de deu arribem a la Collada Fosca, on creuem la pista d’Espinavell a Setcases i ens aturem a esmorzar.
Desprès del cafè d’en Mingo (o el te d’en Carlos) reprenem la marxa. Ara ens espera el desnivell més pronunciat que ens haurà de conduir fins al cim. La marxa s’alenteix i el grup es divideix, perquè no tots tenim les mateixes forces, però tant els que van més lleugers com els que anem bufant de valent, anem avançant pas a pas cap al cim. A mesura que guanyem alçada, la catifa verda de l’herba del Coll va deixant pas a uns tons cada cop més marronosos fins que, al darrer tram, trepitgem més pedra que herba. Ja no queda res de l’enfarinada.
Avui tenim una atmosfera molt neta i podem veure el perfil de la costa. El sol brilla al mar, dibuixant el cap de Creus i el golf de Roses. Als nostres peus, a la nostra dreta en direcció Espinavell, verds clars i lluents contrasten amb la verda negror de les conÃferes. A la nostra esquerra la blancor del Bastiments destaca damunt dels dos Gra de 
Fajol. Jo amb l’excusa de fer alguna foto aprofito per recuperar l’alè.
El massÃs del Canigó, que encara conserva una pinzellada de neu a les parts més altes, m’alegra els darrers passos cap al cim. Els meus companys m’esperen refugiats del vent, i quan arribo al cim puc comprovar que, en efecte, la força del vent desaconsella entretenir’s-hi gaire, encara que hi ha una parella de francesos que s’hi han acomodat com si res. Quan arriben els darrers del grup ens enfilem tots al cim i ens fem la foto de rigor. No ens hi estem gaire perquè el vent i el fred ens fan fora. En Vicenç comenta que no porta guants i se li han quedat glaçades les mans.
El vint-i-cinc d’abril de l’any passat vaig estar aquà per primera vegada. HavÃem pujat des de Vallter amb raquetes i, una vegada al Roc Colom, vam decidir seguir endavant fins al Costabona. Avui és inevitable recordar aquella dura aventura per la neu. No oblidarem mai el camà de retorn que mai no s’acabava, metà fora de l’eternitat.
Baixem pel la vessant per on vam passar fa més d’un any, fins al Coll de Pal. El descens és rà pid i agradable, després de l’esforç de la pujada. Aviat serem al Refugi Jaume Farré i, mirant enrere, ens sorprèn la llunyania del cim d’on venim. Hem recuperat la catifa verda i ara tan sols ens resta anar baixant tranquil·lament fins a Setcases. Després ens arribem fins a Camprodon, perquè a can Gel ens espera un bon dinar reparador.
https://ca.wikiloc.com/rutes-senderisme/setcases-costabona-serra-de-la-balmeta-setcases-37036129
