Arribem a l’aparcament de Sadernes a les 7:26 i allí ens trobem amb en Joan, que s’uneix per primera vegada a la colla. Jo li havia passat les dades que havia penjat en Mingo al watsapp del grup de Trekking: trobada a Premià a les 5:45, durada del viatge, 1:41. Així que uns i altre arribem a la nostra destinació amb una puntualitat britànica. És per això que recordo l’hora exacta.
Amb la incorporac
ió d’en Joan som deu: en Mingo, en Vicenç, en Jordi, en Salva i jo en un cotxe, i en Carlos, en Quim, en Pere i l’Àngel en l’altre. Ens posem en marxa abans de tres quarts de vuit, amb un ritme considerable, com si algú ens empaités. De tota manera l’itinerari és molt planer i agradable, i permet anar força ràpid, tot remuntant la Riera de Sant Aniol per la pista que tornarem a fer de baixada. Passem la desviació cap al pont Valentí i seguim per la dreta, iniciant la
part pròpiament circular de la nostra ruta. El camí ran de l’aigua és ombrívol, perquè el sol encara no arriba al fons de la vall, així que la temperatura és força agradable. Les pedres que anem trepitjant es veuen molt polides, per la molta circulació que hi ha a la zona als festius i sobretot a la temporada d’estiu. No és estranya l’abundància de visites a la zona, perquè la passejada resulta suau i mol
t atractiva, transitant per paratges de conte amb aigües tranquil·les que reflecteixen el verd de l’entorn.
No passen gaires minuts de les nou quan travessem el pont penjat que ens porta fins l’ermita de Sant Aniol d’Aguja, sota la mirada omnipresent i impressionant del Bassegoda. L’indret convida a fer-hi una 
bona aturada i aprofitem per esmorzar. Una 
vegada refets, reprenem el camí. Per un moment oblidem que havíem d’anar més amunt per la riera, fins al Salt del Brull i seguim cap a Talaixà. Ben aviat ens adonem de l’error i decidim tornar enrere: el dia és llarg i anem molt bé de temps, així que una vegada de nou a Sant Aniol seguim remuntant la riera ran d’uns gorgs espectaculars que expliquen l’afluència turística. Arribem prop del salt del Brull, però només en Salva i l’Àngel s’hi acosten, perquè hi ha un pas complicat que la resta decidim evitar.
Retornem a Sant Aniol per dirigir-nos, ara sí, cap a Talaixà. El camí s’enfila a través d’un alzinar espès i en algun indret queda suspès damunt del penya-segat gràcies a l’enginyeria dels antics pobladors d’aquesta zona, avui deshabitada. Anem sols, i comentem que en altre temps hi devia haver molta circulació per aquest camí tan ben treballat. A La Quera trobem un bon exemple de les restes de l’antiga població.
A quarts de dotze arribem al conjunt de Talaixà sota la mirada poderosa de El Ferran. El dia, que havia estat assolellat, s’ha anat tapant, però Talaixà és sempre sorprenent per la bellesa de l’espectacle que ens ofereix. És aquí on ens fem la foto de grup, tal com demana el ritual, i tot seguit ens acomiadem d’aquest indret de somni i comencem a baixar cap a Sadernes. A tres quarts de dotze travessem el pont Valentí i retrobem la pista per la que havíem pujat. Uns quants quilòmetres més i serem novament a l’aparcament. Després de cinc hores i quaranta minuts d’una passejada inoblidable ens acomiadem d’en Joan i la resta anem cap a Can Bundància a comentar la jugada… i a refer-nos de la caminada.
“Més a ponent, Talaixà, a cavall de cingleres espantoses, el grandiós absis de Sant Aniol i les feréstegues raconades de Brull”
Marià Vayreda La Punyalada
Josep Maria
