De la Serra del Verd només en coneixia el 
nom, imagino que d’haver-ne sentit parlar en alguna tertúlia d’excursionistes. Després d’avui ja no puc dir el mateix, perquè aquest dimecres 20 de març hem acomiadat l’hivern astronòmic amb una passejada des de Gòsol fins al Cap del Verd. Mentre ens anàvem traient els grampons després d’haver baixat pel Torrent Fosc, encara ple d’una neu força dura, en Quim ens recordava l’efemèride astronòmica cantant alegrement els versos d’en Serrat: “a la bandolera duia la primavera el vint de març”.
Ens ha fet un dia no massa fred ni massa calorós, encara que ben assolellat. Les motxilles han servit, com de costum, per anar-hi carregant la roba que ens hem anat traient a mesura que la pujada ha anat fent prescindibles algunes de les peces de roba amb què havíem començat a caminar. La roba, per cert, ha estat objecte de conversa quan en Quim s’ha interessat per la camisa i pel jersei d’en Vicenç. La seva teoria era que això d’anar a muntanya amb samarreta imperi, camisa i jersei fa antic, i que una samarreta tèrmica resulta molt més còmoda. Segur que té tota la raó, però tampoc li fatava raó a en Vicenç quan ha contestat “és que nosaltres som antics!”.
Avui érem vuit. En Mingo, en Joan Francesc, en Vicenç, en Carlos, en Pere, en Quim, l’Andreu i jo. Amb samarreta, camisa i jersei, o amb indumentària més tècnica, la colla d’”antics” hem gaudit dels espectacles de la natura: els massís del Pedraforca i la Serra d’Ensija, que canviaven de forma a mesura que guanyàvem alçada i ens movíem per la Serra del Verd, però també la panoràmica de tot el Cadí, i l’espectacle impressionant damunt de Sant Llorenç de Morunys i l’embassament de Llosa del Cavall… Un regal per als sentits que, tal com passa amb els millors regals, no es podia embolicar ni posar-hi un llacet.
Hem començat a caminar que encara no eren les vuit. Havíem deixat els cotxes una mica més amunt de Gòsol i abans d’arribar a l’Ermita de Santa Margarida. Després d’una parada de rigor a l’Ermita ens hem anat enfilant seguint en GR150 fins al Coll de la Mola, amb el Pedraforca a l’esquena i, a partir d’aquest punt, hem abandonat el GR i hem girat cap al sud cap al Portell de l’Ós. Els nius de processionàries, sobretot a les zones baixes del nostre itinerari, guarnien els pins com si fossin boles de plata nadalenques i donaven als arbres un aspecte lamentable. Quan hem sortit del bosc i tot just entrant al Planell de la Font hem fet una pausa per esmorzar. Tots hem coincidit que es tractava d’un esmorzar de luxe gràcies a la comoditat de l’herba, l’escalfor del sol, la majestuositat del panorama, i, per descomptat, la teca de cadascú i el cafè calent compartit d’en Mingo (val a dir que en Carlos, que sempre pren infusió, avui estrenava un termo nou).
Havent esmorzat, hem anat avançant pel Planell de la Font, amb amples panoràmiques a dreta i esquerra, trepitjant l’herba amable i, quan hem encarat el pendent cap al cim, hem començat a trobar clapes de neu força dura. No hem fet ús dels grampons i ens hem enfilat sense cap dificultat fins al Cap del Verd. Allí ens esperaven un parell de taules d’ori
entació que ens han permès, desprès de la foto de grup de rigor, reconèixer el nom i cognoms dels protagonistes del panorama que ens envoltava. Es tracta, certament, d’un indret amb unes vistes excepcionals, on conflueixen tres municipis de tres comarques diferents: el Berguedà, l’Alt Urgell i el Solsonès.
A continuació, hem començat el descens cap al Coll de Belitres i hi hem pogut contemplar un ramat d’isards molt nombrós saltant i corrent precisament prop de la zona a la que ens dirigíem. Per descomptat, quan hem arribat al coll feia estona que havien desaparegut. Ens hem aturat per calçar-nos, ara sí, els grampons perquè al Torrent Fosc, fent justícia al seu nom, no hi entrava ni un bri de sol i s’hi acumulava un gruix notable de neu dura. Els grampons ens han permès superar amb molta comoditat un descens força vertical, fins arribar a la petita resclosa que tanca el Torrent i protegeix la pista. Aleshores hem continuat per la pista que, en un passeig llarg i planer, ens ha conduït de nou cap a Gòsol. Hem arribat als cotxes pels volts de quarts de dues.
Una hora més tard sèiem a taula al Restaurant Sol i Cel, a Cal Rosal, gaudint d’un panorama diferent, però igualment exquisit, i rumiant futures caminades.
Josep Maria
