L’objec
tiu de la passejada era partir d’Oix, remuntar la seva riera fins arribar a l’església de Santa Maria d’Escales, enfilar-nos fins al Ferran, davallar fins a Talaixà i tornar a Oix pel Vaquer i la riera d’Hortmoier (vegeu el wikiloc). Ens temíem una mullena de peus perquè havíem de travessar la riera vàries vegades, però l’única aigua que hem trobat era dins les nostres cantimplores. Així que ens 
hem estalviat la mullena, però també ens hem perdut l’encant de l’aigua que amb la seva remor sempre fa més agradable la caminada i afegeix un atractiu més al paisatge quan s’hi emmiralla.
És un itinerari ple de restes d’ocupació humana, algunes encara prou senceres i ben conservades i restaurades -les esglésies de Santa Maria d’Escales i de Sant Martí de Talaixà- d’altres, la majoria, en un estat de ruïna més o menys avançada. Però sens dubte el testimoni més extens de presència humana des de temps immemorial és el camí d’ase que descansa sobre un marge de pedra ben treballat i que ens permet anar avançant (amb una marxa amable, així la qualifica en Jordi) a través del’alzinar, enlairant-nos en ziga-zaga cap al Ferran. Les deposicions recents (de matxo o de somera, segons en Vicenç) ens obliguen a suposar que encara hi ha qui hi passa damunt de (o acompanyat per) alguna d’aquestes bèsties de càrrega. També podem constatar que els senglars s’esforcen per malmetre el camí, i en alguns punts ho han aconseguit, remenant el terra fins a provocar uns esvorancs notables. Aquí i allà, marges de paret seca converteixen el pendent pedregós en feixes que en altre temps devien permetre alguna mena de conreu, base per al sosteniment de la població. Al voltant de l’església de sant Martí de Talaixà hi ha una bona colla d’edificacions disperses en runes, a excepció de l’ample edifici que ha estat restaurat pel centre excursionista d’Olot i habilitat com a refugi. Les persones han marxat, però el paisatge és extraordinari.
Avui érem vuit, en Mingo, en Carlos, en Pere, l’Àngel, en Jordi, en Jesús, en Vicenç i jo. Passejant per aquest camí amable que travessa les feixes abandonades i mostra aquí i allà els esquelets petris d’antics 
edificis, no hem pogut evitar de pensar com devia ser la gent que hi vivia, què devien menjar i vestir, quins eren els seus temors i les seves creences. Hem caminat a través de les restes dels seus esforços i del seu treball formidable generació rere generació. Les parets seques, els camins, les cases i les esglésies mudes són l’herència que ens han deixat.
Josep Maria
