A Laura
A vegades els mestres tenim bones notícies dels nostres antics alumnes. Una mare ens atura pel carrer per explicar-nos que el seu fill ha guanyat un premi de matemàtiques. Una alumna que tenia dificultats està molt contenta i és estimada per tothom en la seva feina, m’explicava un company aquesta setmana… I és que el mestres, quan treballem, no pensem només que heu de passar unes proves. Pensem en allò que necessitareu en el futur. I si, al cap del temps, algú ens diu que esteu contents amb vosaltres mateixos, que tot va bé, aquesta és la millor recompensa de la nostra feina. Hi ha molts factors que hi intervenen i nosaltres només fem la nostra aportació.
A vegades les coses no surten bé. La vida no és sempre fàcil. Quan rebem notícies d’una alumna brillant, exemplar, que està perdent la il·lusió que tenia per aprendre, que comença a despistar-se i a perdre de vista el que és més important per ella, ens sentim… –no trobo les paraules.
Quan arriba l’edat de fer-se el propi espai, el propi temps, la pròpia personalitat, és quan trontollen les seguretats que se’ns han transmès. I al mateix temps, l’opinió dels companys i companyes ens preocupa tant…
Però tot esdevé un nou aprenentatge. De les equivocacions s’aprèn. Quan passa la tempesta, una calma més brillant s’estén. Aquesta és la nostra esperança, si més no. Si us plau, mai no deixeu d’aprendre. No val la pena, val l’alegria!
