Els PK, PCK, i TPK no són pas continguts clau -ni tan sols inspiren de manera transversal- en el curriculum dels ensenyaments universitaris que s’imparteixen avui en dia al nostre país. Els futurs professionals de la docència que inundaran les aules d’escoles i instituts ho tenen, per tant, una mica cru si és que volen formar part d’una educació del s.XXI que segueixi el model TPACK.
El màster en formació per a futurs professors (o l’antic Curs d’Adaptació Pedagògica) tampoc és suficient per a assolir un domini prou consolidat de la ingent quantitat de recursos tecnològics que podrien ser del seu interés, de cara a la seva nova professió.
Ni un mateix pot acabar d’organitzar-se el seu propi PLE en un temps tan curt , ni es coneixen d’entrada totes les possibilitats dels diferents LSM que poden incorporar-se a l’acció docent imminent o futura.
Plantejar-se un desenvolupament curricular i una aplicació a peu d’aula inspirats en l’UDL vol dir multiplicar les hores de dedicació a la preparació de cada sessió, i això no sempre és gaire fàcil. D’entrada, encaminar el procés d’ensenyament-aprenentatge envers el model del SAMR demana un nivell d’experiència o, si més no, un grau d’atreviment creatiu docent que no pot improvisar-se d’un dia per l’altre.
Tot això vol dir: Temps i esforç. Ja ho advertia Confuci: “Les coses ben fetes necessiten temps; les mal fetes són irreversibles”
Per un altre costat, la dotació en material informàtic i en accessibilitat i capacitat de la xarxa d’internet a la majoria d’escoles i d’instituts de Catalunya, així com la seva gestió per part del personal responsable del centre, no és ni de lluny tan bona com tots voldríem. Això vol dir que, sovint, la qualitat del servei informàtic i de telecomunicacions de què es disposa a l’aula genera certes limitacions o provoca veritables pèrdues de temps o distorsions en el clima educatiu que es necessita.
Finalment, existeix un problema propiament d’horaris, de coordinació i de temps dedicable a cada assignatura que fa més complex d’intentar treballar per exemple en “projectes”, que no pas reproduir l’esquema tradicional de l’ensenyament reglat que tothom ja coneix. Val a dir, a més, que el fet de treballar per projectes o amb el LBD (Learn by Doing) no assegura tampoc cap resultat millor a nivell competencial de l’alumne, si no és que realment i de manera ben meditada el PEC s’orienta del tot i a fons en aquest sentit, es disposa de prous mitjans i recursos, i s’organitza la comunitat educativa d’acord a aquests objectius.
Amb tot això, només vull expressar que la meva opinió, tot i sent del tot favorable a la incorporació de les noves tecnologies i les noves metodologies en el procés d’ensenyament-aprenentatge actual, es manté força reticent a acceptar-ho com si fós una mena de panacea o una millora inqüestionable i radical davant de totes les altres formes de concebre l’educació que encara poden conviure avui en dia. En aquest sentit, recomano la lectura del següent article de l’escriptor i professor Antoni Dalmases, avalat a més pel Doctor en Filosofia i Professor d’Estètica a la Universitat de Girona, Xavier Antich:
http://www.nuvol.com/noticies/defensa-de-les-classes-magistrals/