Continue to living és un poema de Philip Larking, on l’autor contempla el pas de la vida com una partida d’escacs.
El final és previsible i espera sense presses, el moment crucial.

«Continuing to live», de Philip Larkin

La fille aux cheveux de lin és una obra musical composta per Claude Debussy. És una música delicada, que junt amb Clair de lune, formen part de la suite Bergamasque. La música està ambientada en les regions orientals de la Xina i utilitza l’escala pentatònica, típica d’aquests indrets. En aquest enllaç podem veure una anàlisi de la partitura, i clicant a play és pot sentir interpretada.
A la pel.lícula Ladies in lavender (La última primavera), de Charles Dance, apareix aquesta obra, en una performance, interpretada al violí per Joshua Bell.

Posa’t el frac és lùltim espectacle que s’ha fet en el programa infantil Club pizzicato, que fan els dissabtes al matí, per la 2.
Aquest programa infantil, intenta aproximar la música clàssica als nens,de manera divertida i entretinguda, amb entrevistes, reportatges, actuacions en directe… etc.
En aquest video, veiem la interpretació del grup musical Yllana, amb temes del seu últim espectacle PaGAGnini.

Clica a la imatge per veure’l

Les indes galantes és un fragment de Les Sauvages, una òpera ballet de Rameau.
Va ser un compositor de l’època barroca que va crear un estil propi, diferenciat de l’estil italià. Va succeir a Lully a la cort francesa i la seva obra, és sobretot, lírica.

Les indes galantes consta d’un pròleg i quatre actes i la temàtica és l’amor que es manifesta a llocs exòtics, com Turquia, Perú, Pèrsia i Nordamèrica.
Aquests petits drames servien com excusa per mostrar la cort de Lluis XV, despreocupada i refinada.
En aquest fragment,Les sauvages, ens mostra una dansa dels indis d’Amèrica.

Un passeig per Barcelona. tot disfrutant de l’arquitectura d‘Antoni Gaudí, és el fil d’aquest documental. L’autor de la música és Toru Takemitsu, músic japonès que cohesiona en la seva obra, la música oriental i occidental.
El resultat és enriquidor.
Rudyard Kipling, va escriure que “Orient és Orient i Occident és Occident, i mai els dos es trobaran.” No obstant això, sembla que la música del compositor principal del Japó, Toru Takemitsu, aconsegueix precisament això, una integració completa dels materials, tant de l’Est com de l’Oest que dóna lloc a un món nou i diferent del so, una música on la coherència es deriva igualment de ambdues tradicions.

La festa de Tots Sants és molt viva i es celebra a tots els continents. Gairebé, tots els pobles del món dediquen un dia a l’any a recordar als seus morts. Ho fan de diferents maneres, seguint rituals en els quals manifesten la tristesa, la por o l’enyorament dels éssers estimats.
A Mèxic, se celebra El Día de los Muertos, una festa plena de color i animació, on es barregen les costums indígenes i les celebracions catòliques importades pels espanyols.

La festa als EEUU s’anomena All Hallows Eve ( Vigília del día sagrat ), després derivarà en el famós Halloween i té un gran èxit. De tal manera, que aquest costum s’ha importat a d’altres països, entre ells, Espanya.
Van ser els immigrants irlandesos qui van importar aquesta festa cap a Amèrica al segle XIX. Actualment, se centra en jocs infantils i bromes, però els seus orígens provenen del Samhain celta, quan els morts tornaven a les seves antigues cases a la recerca d’un cos per habitar.
Per defensar-se, els vius no encenien cap llum i imitaven la vestimenta dels difunts per confondre’s amb ells.

A Xina celebren el dia Ching Ming ( clar i brillant ). La celebració coincideix amb l’inici de la primavera i els xinesos acudeixen als cementiris per netejar les tombes i fer diferents ofrenes.
La gastronomia hi juga un paper destacat ja que al difunt se li ofereix carn, vi, fruita i pastissos. Un altre element important és el salze, l’arbre considerat “enemic de la foscor”. Durant el Ching Ming, els xinesos pengen les seves fulles a les portes per evitar l’entrada de mals esperits.

A Catalunya, ho celebrem recordant als nostres morts, i portant-los rams de flors al cementiri.
Les castanyes i els panellets són els protagonistes de la festa. La tradició explica que els campaners van “posar de moda” el costum de menjar castanyes la nit de Tots Sants. S’havien d’alimentar bé, ja que tenien la missió de fer sonar les campanes tota la nit perquè ningú s’oblidés de resar als difunts. Els panellets es poden considerar la versió moderna dels antics àpats i rituals funeraris en homenatge a un ésser estimat.

El va explicar Gerard Quintana a la ràdio: Diu -Saps com canvien una bombeta vint guitarristes?
Un, puja a canviar-la, i els altres es queden abaix, tot dient: Jo ho faria millor.
***************************************************
Un pianista basc va a donar un concert a Washington i els organitzadors silencien el seu origen. El pianista entra i, com és habitual, el públic aplaudeix. Llavors, s’escolta algú que crida: “Gora Euzkadi”. AL final del concert, els organitzadors s’apropen al que havia cridat i li pregunten: — Com ha sabut que el pianista era basc? — Molt senzill. Tots els pianistes d’aquest món empenyen la banqueta cap al piano, mentre que aquest ha empès el piano cap a la banqueta.
****************************************************
En una sala hi ha Un violí solista, un contrabaixista, una viola ràpida i una viola lenta. Resulta que hi ha un bitllet de 100 euros qui l’agafa?
Resposta : La viola lenta:
El volí solista per 100 euros ni s’ajup
El contrabaixista sempre arriba tard i…
les violes ràpides no existeixen
**************************************************************************

Un trompista li diu al director:
-El paper està en do, la trompa està en Sib i jo escolto en fa, com toco?
-Pianíssim
*************************************************************************

Un aprenent de baix comença classes d’harmonia. La primera setmana li ensenyen la tònica. Al cap d’una setmana, torna a classe i li ensenyen la dominant. Al cap de dos mesos el professor es troba l’alumne i li pregunta “Com és que fa tantes classes que no véns?” i l’alumne contesta “és que m’han sortit molts ‘bolos'”
****************************************************

Què fan uns valencians fent voltes a un piano?
Buscar per on es bufa.
************************************************

Un viola, a la primera fila, just davant del director està plorant desconsolat. El director li pregunta què li passa, i el viola contesta “El segon oboè m’ha afluixat una clau”. El director, que se’n feia creus d’allò que li estava passant li diu “bé, però no cal que ploris com una criatura, no és res greu com per posar-te d’aquesta manera” i el viola respòn “és que no m’ha dit quina corda ha tocat!”.
***************************

Què fan dos guitarristes tocant a l’unisò?
Cànon.
**********************************
-Com saber si tens un cantant a la porta?
Mai troben la clau ni el moment d’entrar.

*************************************************
Diu que arriba un trombonista nou a una orquestra, i corria la veu que era tan bo que sabia fer fuses amb el trombó.

Els de l’orquestra deien que no podia ser, alguns deien que sí… Total, misteri.

El cas és que quan acaben l’assaig el viola diu:

-Jo vaig al tio aquest i li ho pregunto, a veure si és veritat.

El viola s’acosta al trobonista i li diu:

_-Escolti, una pregunta: és veritat que vostè fa fuses amb el trombó?
– Sí, li diu el del trombó

-FACI-ME’N UNA, PER FAVOR

******************

Jonathan, de tres anyets, ens mostra com dirigeix el 4rt mov de la cinquena simfonia de Beethoven.
La veritat, és que el nen apunta maneres. No sé si de gran, serà director o no, però de moment, té tots els números perquè la professió li agradi. Es veu que als vuit mesos ja li apassionava la música clàssica.
La musicalitat que desprèn, és extraordinària. I a més, s’ho passa d’allò més bé. Seia interessant esbrinar el seu cervell musical, oi?
Que disfruteu !

Typewriter és una obra que incorpora el so de la màquina d’escriure com un instrument més, dins dels que són musicals. El so de la campana, un instrument de percussió i el retorn del carro van haver d’estar programats a la perfecció per a poder seguir el ritme de la música.
El compositor és Leroy Anderson i li agradava posar sons d’objectes quotidians a les seves obres.

L’obra dura un minut i quaranta cinc segons i s’ha utilitzat sovint, com a música d’acompanyament d’anuncis publicitaris o com a banda sonora d’alguna pel.lícula.

Dizzy Gillespie va ser un músic de jazz, trompetista, cantant i compositor.
El google, avui li dedica el seu logo.

En realitat es deia John Birks i Dizzy – esbojarrat- és un sobrenom que li va posar Teddy Hill, degut al caràcter inquiet que tenia.
Va néixer el 21 d’octubre de 1917, a Carolina del Sud ( EEUU ). Des de petit es va aficionar per la música, encara que va començar amb el trombó, Després va descobrir les possibilitats de la trompeta i va continuar amb aquest instrument.
Va ser una de les figures més importants del bebop i del jazz modern, i també el creador del jazz afro cubà. Va ser molt popular, sobretot amb la tècnica del scat i l’habilitat per tocar els instruments de percussió americans.
Junt amb Charlie Parker, saxofonista, va gravar alguns dels més revolucionaris temes del jazz.
En aquest video podem veure una de les seves interpretacions, junt amb una altre gran del jazz, Louis Armstrong.