Erik Mongrain és un músic canadenc, compositor y guitarrista, que és reconegut pel seu estil de tocar la guitarra acústica d’una manera molt personal. Utilitza el tapping, que és una tècnica descoberta a finals de la dècada dels 40 per Henry Dearmond. Un alumne seu, Jimmy Webster, la va perfeccionar i l’anomenava ‘Touch Style ‘ o ‘ Touch Technique ‘. Consisteix en tocar la guitarra a dues mans per produir notes, en comptes d’usar una mà per senyalar la nota en el trast, i utilitzar l’altra per a percudir-la.

Pigeon inpossible és un curtmetratge d’animació amb 3D on explica la història de Walter, un novell agent secret, i un colom (pigeon) que se li acosta per demanar-li menjar.

El director, Lucas Martell, va tardar gairebé cinc anys en acabar-lo i és la primera obra d’animació que fa. El resultat final, ha sigut aquest divertit curtmetratge, de sis minuts de duració, que recrea amb gran fidelitat els carrers de Washington DC.
El curtmetratge ha guanyat molts premis en diferents festivals, com el premi al millor curt en el Montreal World Film Festival, o en Art Futura, entre altres.

Els gatets es pensen que hi ha algun gat amagat quan escolten els miols dels auriculars.

Sovint, algunes persones alienes al món de la música, es pregunten perquè serveixen els directors d’orquestra, si els músics ja tenen les indicacions pertinents a la partitura. No entenen els moviments de mans que fan, ni quina finalitat tenen. És més, creuen que qualsevol persona que sortís allà al davant dels músics, a dirigir, el resultat seria el mateix.

En aquest vídeo, Itay Talgam, explica la capacitat de lideratge que ha de tenir un director d’orquestra i assumir el repte de crear una harmonia perfecta sense pronunciar cap paraula. Només amb els gestos, facials, o de les mans ha de saber expressar-se amb prou claredat o contundència perquè el segueixi l’orquestra. En aquesta xerrada, Talgam, ens mostra l’estil únic de sis grans directors d’orquestra del s XX: Carlos Kleiber, Ricardo Mutti, Richard Strauss, Herbert von Karajan i Leonard Bernstein.

El podeu veure subtitulat .

El britànic Andrew Gourlay, ha guanyat el concurs de joves directors de l’Orquestra de Cadaqués. Aquest concurs es celebra anualment des de fa vint anys i hi participen músics de tot el món.

El premi consisteix en 6000€ i un centenar de concerts dirigint orquestres europees. Gourlay és trombonista i va estudiar direcció d’orquestra al Royal College of music de Londres.

De vegades, potser sí, que és millor deixar fluir la creativitat !

Iniciació a la guitarra from Riki Gimi on Vimeo.

Des que Adolf Sax, va inventar el saxo fa cent seixanta anys, el seu disseny i la seva construcció ha anat evolucionant en el temps.
De tots els dissenyadors que hi ha hagut, podríem dir, que dos d’ells, van ser els més arriscats. Ens referim al saxo de plàstic Grafton i al Varitone de Selmer o saxo electrificat.
De fet, pocs saxofonistes els coneixen avui en dia, ja que han passat a l’oblit; no obstant,en el seu moment, van ser revolucionaris i van pensar que farien un pas endavant en el disseny estandaritzat dels instruments.
El Grafton va ser construït cap als voltants del 1950, uns anys després d’haver acabat la Segona Guerra Mundial, per un constructor d’instruments, Hector Sonmaruga. El nom de l’instrument prové del lloc on treballava el luthier a Londres, Grafton way.
Degut a l’escasesa de trobar llautó per construir instruments de vent, va probar de moldejar-los amb un material novedós , el plàstic acrílic. El disseny era elegant i molt bonic. El cos del saxo era de plàstic, de color marfil , però les claus i el tudell eren de metall, per evitar trencaments.

El cert, és que no va tenir molt èxit, ja que trobaven que tenia un so poc potent i els saxofonistes no s’hi trobaven còmodes, per la qual cosa, es va deixar de fabricar. No obstant, Charlie Parker, el va probar i l’utilitzava molt sovint en les seves actuacions.

Avui en dia, aquests saxos están molt buscats pels col.leccionistes ja que hi ha pocs exemplars. El Grafton de Charlie Parker es va subhastar al 1994 per 187.000 dòlars i el va adquirir l’Ajuntament de la seva ciutat, Kansas city.

Dogora és un documental musical francès, realitzat per Patrice Leconte amb música de Étienne Perruchon. Va composar la música l’any 2000 i és un oratori per orquestra, cors infantils i mixtes.

El documental està ambientat a Camboia i reflecteix el genocidi perpretat per Pol Pot a finals dels anys 70, on van perdre la vida més d’un millió i mig de camboians. Les conseqüències d’aquest desastre i la mirada infantil que ho capta, fan que sigui una pel-licula molt emotiva.
Perruchon va fer una magnífica feina a l’acoplar la seva música a les imatges i aconssegueix una simfonia d’una gran bellesa harmònica, que arriba directament al cor.

He escollit dos fragments, un més trist, Souchänishka el que es veu al video, i un altre més alegre, Thashkibikou.

Les veus canten en un idioma imaginari d’origen eslau, el dogorien. Aquest últim cant, utilitza les paraules de manera obstinada i onomatopeica, que combinat amb el ritme, crea una sensació única. Els sons, són quelcom més que notes, passen a ser poesia.