Des que Adolf Sax, va inventar el saxo fa cent seixanta anys, el seu disseny i la seva construcció ha anat evolucionant en el temps.
De tots els dissenyadors que hi ha hagut, podríem dir, que dos d’ells, van ser els més arriscats. Ens referim al saxo de plàstic Grafton i al Varitone de Selmer o saxo electrificat.
De fet, pocs saxofonistes els coneixen avui en dia, ja que han passat a l’oblit; no obstant,en el seu moment, van ser revolucionaris i van pensar que farien un pas endavant en el disseny estandaritzat dels instruments.
El Grafton va ser construït cap als voltants del 1950, uns anys després d’haver acabat la Segona Guerra Mundial, per un constructor d’instruments, Hector Sonmaruga. El nom de l’instrument prové del lloc on treballava el luthier a Londres, Grafton way.
Degut a l’escasesa de trobar llautó per construir instruments de vent, va probar de moldejar-los amb un material novedós , el plàstic acrílic. El disseny era elegant i molt bonic. El cos del saxo era de plàstic, de color marfil , però les claus i el tudell eren de metall, per evitar trencaments.

El cert, és que no va tenir molt èxit, ja que trobaven que tenia un so poc potent i els saxofonistes no s’hi trobaven còmodes, per la qual cosa, es va deixar de fabricar. No obstant, Charlie Parker, el va probar i l’utilitzava molt sovint en les seves actuacions.

Avui en dia, aquests saxos están molt buscats pels col.leccionistes ja que hi ha pocs exemplars. El Grafton de Charlie Parker es va subhastar al 1994 per 187.000 dòlars i el va adquirir l’Ajuntament de la seva ciutat, Kansas city.

Dogora és un documental musical francès, realitzat per Patrice Leconte amb música de Étienne Perruchon. Va composar la música l’any 2000 i és un oratori per orquestra, cors infantils i mixtes.

El documental està ambientat a Camboia i reflecteix el genocidi perpretat per Pol Pot a finals dels anys 70, on van perdre la vida més d’un millió i mig de camboians. Les conseqüències d’aquest desastre i la mirada infantil que ho capta, fan que sigui una pel-licula molt emotiva.
Perruchon va fer una magnífica feina a l’acoplar la seva música a les imatges i aconssegueix una simfonia d’una gran bellesa harmònica, que arriba directament al cor.

He escollit dos fragments, un més trist, Souchänishka el que es veu al video, i un altre més alegre, Thashkibikou.

Les veus canten en un idioma imaginari d’origen eslau, el dogorien. Aquest últim cant, utilitza les paraules de manera obstinada i onomatopeica, que combinat amb el ritme, crea una sensació única. Els sons, són quelcom més que notes, passen a ser poesia.

Bing Crosby i Louis Armstrong, conegut com Satchmo, ens ofereixen , d’una manera lúdica, quins són els elements bàsics per interpretar el Jazz: els instruments, el ritme, la melodia i el moviment fan que, tot plegat, t’ajudi a endinsar-te en aquest estil tan peculiar.

Scott Garner acaba de dissenyar uns guants de piano que permeten reproduir un piano de mida completa, sense cap piano.
Difícil d’entendre, oi? A mi, també m’ho ha semblat i he hagut de mirar el video amb molta atenció.
Aquest disseny és un prototipus que es compon de dos guants digitals que utilitzen Arduino i el procès consisteix en anar movent els dits simulant les tecles del piano. És pot tocar en qualsevol superfície plana, com un escriptori o una taula. Suposo que deuen estar connectats a la corrent.
En un altre post, vàrem veure una taula que tenia diverses funcions, entre elles la de tocar un piano, que tenia amagat.
Ara és diferent. No tenim piano, però disposem d’uns guants, els quals amb molta perícia, ens permetran tocar alguna melodia. Depenent de l’artista es podrà fer més o menys desafinat.

Piano Gloves from Scott Garner on Vimeo.

La veu és un recurs que es pot utilitzar de moltes maneres: cantant, recitant, parlant, cridant, xiuxiuejant… Amb la veu podem comunicar diferents estats d’ànim, per aquest motiu cal que la cuidem al màxim. En aquest video podem veure, d’una manera lúdica, com els cantants utilitzen la veu amb diferents registres per imitar els sons dels instruments, a capella, és a dir sense acompanyament instrumental.
The vocal people és un grup de teatre internacional que combina els sons vocals i cant a capella amb l’art modern de Beat-Box. El resultat és excel.lent i el treball que fan, immillorable.

Els fragments que canten són els següents: 1. Johann Sebastian Bach – Toccata and Fugue in D minor Sebastian Bach – 2. Hallelujah 3. The Entertainer 4. Mr. Sandman 5. Glen Miller – In The Mood . 6. Elvis Presley – Tutti Frutti 7. Beach Boys – I Get Around 8. Doobie Brothers – Long Train Runnin’ 9. Madonna – Holiday 10. Michael Jackson – Billie Jean 11. Eurythmics – Sweet Dreams 12. Nirvana – Smells like teen spirit 13. Spice Girls – If you wanna be my lover Girls 14. Los Del Rio – La Macarena 15. Rednex – Cotton Eyed Joe 16. Britney Spears – Hit Me Baby One More Time . 17. Baha Men – Who Let the Dogs Out? 18. C+C Music Factory – Gonna Make You Sweet (Everybody Dance Now) 19. Will Smith – Switch 20. Madagascar 5 vs. KK Project . I like to move it

John Williams és un dels compositors més reconeguts de música de cinema. Ha composat la banda sonora de més de cent pel-licules, entre les que destaquen: La Guerra de les Galàxies, ET l’Extraterrestre, Superman, Indiana Jones, La llista de Schindler, Memòries d’una geisha, Harry Potter… etc.
En aquest video, Williams, analitza la música que ha compost per les pel.licules de Star Wars, les dificultats que ha tingut, l’orquestra amb la qual ha treballat i la finalitat que volia aconsseguir.

El Museu de la Música de Viena, celebra el seu desè aniversari. Anomenat, també, Casa de la Música, és un dels més moderns d’Àustria i no només es pot escoltar música, sinó que també es pot experimentar amb els sons, ritmes i melodies.

A part de tenir una sala interactiva on es pot jugar a dirigir una orquestra o a composar una melodia a l’atzar, és un museu de la història de la música, un centre de convencions i un laboratori musical.

El Museu consta de sis plantes i està ubicat en el casc històric de la ciutat. En aquest complex es realitzen un centenar de concerts a l’any, de música moderna, clàssica o infantil.

En aquest vídeo, podem veure com els visitants, poden composar amb l’ajut d’un joc informàtic de daus, el seu propi vals, semblant als de Strauss.

Fa temps, quan vaig anar a Irlanda de vacances, em vaig deixar portar pel descobriment de la música irlandesa. La música fluïa pels carrers, pels pubs, pels restaurants… Les tonades irlandeses eren cantades per la gent, sense fer distinció ni de sexe, ni d’edat, ni de nacionalitat. Era,realment bell i extraordinari. La música era la protagonista, que prenia art i part en tots els esdeveniments quotidians i de lleure de la població.
Com a mostra, us deixo aquesta bella melodia, cantada per Hayley, una de les sis components del grup Celtic woman. L’entorn on es fa el concert, Slane Castle, D’Irlanda, és un lloc ideal per escoltar aquesta bella tonada irlandesa.