El britànic Andrew Gourlay, ha guanyat el concurs de joves directors de l’Orquestra de Cadaqués. Aquest concurs es celebra anualment des de fa vint anys i hi participen músics de tot el món.

El premi consisteix en 6000€ i un centenar de concerts dirigint orquestres europees. Gourlay és trombonista i va estudiar direcció d’orquestra al Royal College of music de Londres.

De vegades, potser sí, que és millor deixar fluir la creativitat !

Iniciació a la guitarra from Riki Gimi on Vimeo.

Des que Adolf Sax, va inventar el saxo fa cent seixanta anys, el seu disseny i la seva construcció ha anat evolucionant en el temps.
De tots els dissenyadors que hi ha hagut, podríem dir, que dos d’ells, van ser els més arriscats. Ens referim al saxo de plàstic Grafton i al Varitone de Selmer o saxo electrificat.
De fet, pocs saxofonistes els coneixen avui en dia, ja que han passat a l’oblit; no obstant,en el seu moment, van ser revolucionaris i van pensar que farien un pas endavant en el disseny estandaritzat dels instruments.
El Grafton va ser construït cap als voltants del 1950, uns anys després d’haver acabat la Segona Guerra Mundial, per un constructor d’instruments, Hector Sonmaruga. El nom de l’instrument prové del lloc on treballava el luthier a Londres, Grafton way.
Degut a l’escasesa de trobar llautó per construir instruments de vent, va probar de moldejar-los amb un material novedós , el plàstic acrílic. El disseny era elegant i molt bonic. El cos del saxo era de plàstic, de color marfil , però les claus i el tudell eren de metall, per evitar trencaments.

El cert, és que no va tenir molt èxit, ja que trobaven que tenia un so poc potent i els saxofonistes no s’hi trobaven còmodes, per la qual cosa, es va deixar de fabricar. No obstant, Charlie Parker, el va probar i l’utilitzava molt sovint en les seves actuacions.

Avui en dia, aquests saxos están molt buscats pels col.leccionistes ja que hi ha pocs exemplars. El Grafton de Charlie Parker es va subhastar al 1994 per 187.000 dòlars i el va adquirir l’Ajuntament de la seva ciutat, Kansas city.

Dogora és un documental musical francès, realitzat per Patrice Leconte amb música de Étienne Perruchon. Va composar la música l’any 2000 i és un oratori per orquestra, cors infantils i mixtes.

El documental està ambientat a Camboia i reflecteix el genocidi perpretat per Pol Pot a finals dels anys 70, on van perdre la vida més d’un millió i mig de camboians. Les conseqüències d’aquest desastre i la mirada infantil que ho capta, fan que sigui una pel-licula molt emotiva.
Perruchon va fer una magnífica feina a l’acoplar la seva música a les imatges i aconssegueix una simfonia d’una gran bellesa harmònica, que arriba directament al cor.

He escollit dos fragments, un més trist, Souchänishka el que es veu al video, i un altre més alegre, Thashkibikou.

Les veus canten en un idioma imaginari d’origen eslau, el dogorien. Aquest últim cant, utilitza les paraules de manera obstinada i onomatopeica, que combinat amb el ritme, crea una sensació única. Els sons, són quelcom més que notes, passen a ser poesia.

Bing Crosby i Louis Armstrong, conegut com Satchmo, ens ofereixen , d’una manera lúdica, quins són els elements bàsics per interpretar el Jazz: els instruments, el ritme, la melodia i el moviment fan que, tot plegat, t’ajudi a endinsar-te en aquest estil tan peculiar.

Scott Garner acaba de dissenyar uns guants de piano que permeten reproduir un piano de mida completa, sense cap piano.
Difícil d’entendre, oi? A mi, també m’ho ha semblat i he hagut de mirar el video amb molta atenció.
Aquest disseny és un prototipus que es compon de dos guants digitals que utilitzen Arduino i el procès consisteix en anar movent els dits simulant les tecles del piano. És pot tocar en qualsevol superfície plana, com un escriptori o una taula. Suposo que deuen estar connectats a la corrent.
En un altre post, vàrem veure una taula que tenia diverses funcions, entre elles la de tocar un piano, que tenia amagat.
Ara és diferent. No tenim piano, però disposem d’uns guants, els quals amb molta perícia, ens permetran tocar alguna melodia. Depenent de l’artista es podrà fer més o menys desafinat.

Piano Gloves from Scott Garner on Vimeo.