Alex Arrechea, és un artista cubà que plasma, a través de la seva obra , el vaivé polític i social de l’època actual. Aquesta exposició, que l’ha anomenat Todo, algo, Nada, parla del poder, de posseir, poc o molt i de que res es durader.
És un joc on has de caçar els sons que surten en vermell.
Has d’anar força ràpid ja que el temps és limitat. El resultat és una sèrie de sons relaxants.
La família Telerín – Cleo, Teté, Maripí, Pelusín, Coletas i Cuquín – era una familia nombrosa, que cada nit, sortia per la tv per anunciar-nos que s’havia acabat la programació infantil . Als que érem petits, en aquella época, devia ser cap als anys 60, ens encantava veure-ho, i era el moment en el qual, els pares, ens engegaven al llit, sense excuses.
Aquests dibuixos animats van ser creats pels germans Santiago i José Luis Moro. La música la va crear Moraleda, que tenia un grup musical. La melodia era molt enganxosa i va ser un referent pels nens d’aquesta época. Els dibuixos no només es passaven a Espanya, sinó que també es van exportar als països hispanoamericans, amb un gran èxit.
Més endavant, i degut a l’èxit que van representar els personatges de la família Telerín, es va fer una pel.lícula. El Mago de los sueños,, inspirada en els fabulosos contes de Christian Andersen.
El Mag dels somnis, entra per la finestra de l’àtic dels telerins, com si fós un Peter Pan i conta un conte a cada Telerín perquè s’adormin.
L’animació, per ser una pel.licula de l’any 66, és molt colorista, i els personatges están doblats per nens de veritat. Va tenir molt d’èxit, tant a Espanya, com a Llatinoamèrica.
Erik Mongrain és un músic canadenc, compositor y guitarrista, que és reconegut pel seu estil de tocar la guitarra acústica d’una manera molt personal. Utilitza el tapping, que és una tècnica descoberta a finals de la dècada dels 40 per Henry Dearmond. Un alumne seu, Jimmy Webster, la va perfeccionar i l’anomenava ‘Touch Style ‘ o ‘ Touch Technique ‘. Consisteix en tocar la guitarra a dues mans per produir notes, en comptes d’usar una mà per senyalar la nota en el trast, i utilitzar l’altra per a percudir-la.
Aquest joc us permetrà crear sons i ritmes clicant a sobre de cada personatge.
Per parar el so de cada instrument, heu de tornar a clicar una altra vegada.
Pigeon inpossible és un curtmetratge d’animació amb 3D on explica la història de Walter, un novell agent secret, i un colom (pigeon) que se li acosta per demanar-li menjar.
El director, Lucas Martell, va tardar gairebé cinc anys en acabar-lo i és la primera obra d’animació que fa. El resultat final, ha sigut aquest divertit curtmetratge, de sis minuts de duració, que recrea amb gran fidelitat els carrers de Washington DC.
El curtmetratge ha guanyat molts premis en diferents festivals, com el premi al millor curt en el Montreal World Film Festival, o en Art Futura, entre altres.
Els gatets es pensen que hi ha algun gat amagat quan escolten els miols dels auriculars.
Chimamanda Adichie, és una escriptota africana que va viure de jove al seu país, Nigèria. Més endavant va aconsseguir una beca per anar a estudiar als EEUU i posteriorment es va dedicar a l’escriptura creativa, explicant i creant històries del seu país.
En aquest vídeo ens explica que les nostres vides i les nostres cultures estan fetes de la interrelació de multitud d’històries. També, ens diu, com va trobar la seva pròpia veu cultural i autèntica, i ens adverteix del perill que correm, si només escoltem una sola història sobre una persona o un país, ja que podem caure en una falta greu de comprensió.
Està subtitulada amb castellà.
Sovint, algunes persones alienes al món de la música, es pregunten perquè serveixen els directors d’orquestra, si els músics ja tenen les indicacions pertinents a la partitura. No entenen els moviments de mans que fan, ni quina finalitat tenen. És més, creuen que qualsevol persona que sortís allà al davant dels músics, a dirigir, el resultat seria el mateix.
En aquest vídeo, Itay Talgam, explica la capacitat de lideratge que ha de tenir un director d’orquestra i assumir el repte de crear una harmonia perfecta sense pronunciar cap paraula. Només amb els gestos, facials, o de les mans ha de saber expressar-se amb prou claredat o contundència perquè el segueixi l’orquestra. En aquesta xerrada, Talgam, ens mostra l’estil únic de sis grans directors d’orquestra del s XX: Carlos Kleiber, Ricardo Mutti, Richard Strauss, Herbert von Karajan i Leonard Bernstein.
El podeu veure subtitulat .