Joan Maragall i Gorina (Barcelona, 1860-1911)
conegut popularment com a poeta, és també autor d’assajos d’interès ideològic, cultural i polític, i de traduccions. D’esperit romàntic i partícep del moviment modernista, la seva teoria de la “paraula viva” en poesia no tan sols té una significació estètica sinó també humana, ja que entén el fet poètic com a manifestació natural, no elitista, pròxima a la societat i capaç d’influir-hi. La seva producció poèticacompta amb poemes tan difosos com Cant espiritual, El cant de la senyera, La vaca cega, La sardana, Oda a Espanya i El comte Arnau. Destaquen les seves traduccions de Goethe, Novalis, Píndar, Homer i Nietzsche. Arran de la crisi de la Setmana Tràgica (1909), i gairebé sol entre els intel·lectuals, reacciona amb els articles Ah, Barcelona…, La ciutat del perdó i L’església cremada, insistint en la part de responsabilitat que pertoca a la burgesia catalana. Proclamat Mestre en Gai Saber (1904), fou membrefundador de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans.
Un dels seus poemes més importants:
LA VACA CEGATopant de cap en una i altra soca,avançant d’esma pel camí de l’aigua,
se’n ve la vaca tota sola. És cega.
D’un cop de roc llançat amb massa traça,
el vailet va buidar-li un ull, i en l’altre
se li ha posat un tel: la vaca és cega.
Ve a abeurar-se a la font com ans solia,
mes no amb el ferm posat d’altres vegades
ni amb ses companyes, no: ve tota sola.
Ses companyes, pels cingles, per les comes,
pel silenci dels prats i en la ribera,
fan dringar l’esquellot, mentres pasturen
l’herba fresca a l’atzar… Ella cauria.
Topa de morro en l’esmolada pica
i recula afrontada… Però torna,
i baixa el cap a l’aigua i beu calmosa.
Beu poc, sens gaire set. Després aixeca
al cel, enorme, l’embanyada testa
amb un gran gesto tràgic; parpelleja
damunt les mortes nines, i se’n torna
orfe de llum sota del sol que crema,
vacil·lant pels camins inoblidables,
brandant llànguidament la llarga cua.
Joan Maragall (1893)
