Ahir al bibliopati…

Ahir al bibliopati, com era últim dimecres de mes, i amb motiu de l’arribada de la primavera, vam explicar el conte “El cérvol que va anar a buscar la primavera” de l’Enric Larreula.

El podeu trobar a la biblioteca, en el llibre que recull “25 grans contes de la literatura infantil contemporània.”  Aquests contes són d’escriptors reconeguts,  i els il·lustradors dels relats són infants.

3 contes de Carnaval

Els alumnes de 2n van llegir el conte “La disfressa més original” que es troba en el llibre “3 contes de Carnaval”, de l’autor Joan de Déu Prats i de l’editorial Abadia de Montserrat.

Després ens han donat la seva opinió sobre el conte.

Mestres, us recomanem aquestes lectures per Carnaval.

1.- “Un Carnestoltes molt especial”.Masó Mireia. Ed. Susaeta.

A través de la història de dos germans bessons, en el llibre s’expliquen totes les tradicions que envolten la festa del Carnestoltes: el Dijous Gras, els esmorzars d’entrepans de botifarra d’ou i coques de llardons, les disfresses, l’enterrament de la sardina i la Vella Quaresma.

El llibre el teniu fotocopiat i dividit en 25 paràgrafs. El podeu fer llegir als alumnes fent una lectura de grup en veu alta. 

2.- El Rei Carnestoltes i la Vella Quaresma. Núria Figueras. Ed. La Galera.

El llibre és un relat senzill que explica la relació entre el Rei Carnestoltes i la Vella Quaresma, dos veïns ben diferents i singulars.

D’aquest llibre estan escanejades les imatges en powerpoint, i la proposta és projectar-les amb el projector mentre es fa una lectura als alumnes. Parleu amb la bibliotecària per posar-vos d’acord amb quin dia ho podeu fer.Segurament s’explicarà en sessió de bibliopati en ocasió del carnaval. 

 3.- “3 contes de Carnaval” Joan de Déu Prats. Publicació d’Abadia Montserrat. 3 contes ideals per explicar o llegir en aquestes dates:

* Les disfresses del senyor Prudenci

* L’home eixelebrat.

* La disfressa més original. 

També teniu una mica d’història dels orígens del Carnaval per si la voleu compartir amb els alumnes. 

Que gaudiu força de les lectures!                 
carnatoltes.JPG

Aquest dimecres al bibliopati…

Aquest últim dimecres de Gener, al bibliopati hem explicat el següent conte. Vols saber què li passa a un noi que escoltava molts contes però que mai els explicava a ningú? Llegeix i veuràs!

LA VENJANÇA DELS CONTES

Del llibre “Mites, contes i llegendes dels 5 continents”. Ed. Joventut

Narrats per José Manuel de Prada Samper. 

Una vegada hi havia un nen a qui li agradava moltíssim que li expliquessin contes. Però, tot i que disfrutava molt escoltant les històries, ell no les explicava mai a ningú. Cada conte nou que aprenia se’l guardava zelosament a la memòria , i mai no deia una paraula a ningú sobre el seu contingut. El nen era fill únic d’uns pares rics que, per complaure’l i fer-lo feliç,  feien que sempre hi hagués algú que li expliqués un conte nou cada dia. Resulta que els seus pares van morir, però el fidel criat que es va fer càrrec del nen va continuar explicant un conte nou cada vespre.

En un racó de l’habitació, aquell nen hi tenia una vella bossa de cuiro, l’obertura de la qual estava fortament lligada amb un cordill. Aquella bossa feia anys que era allà, penjada d’un clau i oblidada de tothom, però, cada vegada que el nen sentia un conte nou i no l’explicava a ningú, l’esperit d’aquell conte es ficava a dins de la bossa, allà es quedava i no podia alliberar-se d’aquell captiveri a causa de l’obstinació del nen de no explicar els contes a ningú. I, com que cada dia el nen sentia un conte nou, cada dia un esperit més s’afegia als que ja vivien a la bossa; al final, era tan plena que els esperits dels contes gairebé ja no podien respirar.

El nen va anar creixent. Quan va fer quinze anys, el seu oncle el va prometre en matrimoni amb una noia d’una altra família rica. La vigília del casament, el noi va sortir a divertir-se amb els seus amics, i el criat es va posar a atiar el foc de l’habitació del seu amo perquè en tornar la trobés ben confortable i ben calenta. Estava fent això quan, de sobte, li va semblar sentir uns murmuris que no sabia d’on venien. Mogut per la curiositat, el criat va parar l’orella i va escoltar atentament el que deien.

– Sembla que demà es casa, oi? –va dir una veu.

– Doncs sí – va replicar l’altra -. I nosaltres aquí, morts d’asfíxia.

– Tens raó. No seria hora que ens vengéssim?

Amb gran cautela,  el criat va fer una ullada a l’habitació a través d’un foradet de la finestra de paper. Molt sorprès, va constatar que allà no hi havia ningú, però es va fixar que les veus sortien de la vella bossa penjada a la paret. Es veia molt inflada, i es movia d’un costat a l’altre com si una criatura vivent s’agités en el seu interior. Mentrestant, la conversa prosseguia:

– Escolteu-me bé – deia una de les veus-. Anirà dalt de cavall a casa de la núvia. El camí és llarg, i el viatge li farà venir set. Jo seré un pou a la vora del camí, ple d’una aigua molt clara sobre la qual flotarà un bol. Si beu aquesta aigua, es morirà.

– Molt ben pensat, molt ben pensat –va explicar una altra veu-. Però val més que extremem les precaucions. Per si de cas no begués, jo seré un camp de delicioses maduixes que trobarà una mica més endavant. Només que tasti una de sola, es morirà.

Una tercera veu es va afegir a la conversa i va dir:

– Si tot això fallés, jo seré un atiador roent dins dels sac de beines d’arròs que farà servir per baixar del cavall quan arribi a casa de la núvia. Quan posi el peu a sobre meu, morirà.

– Està bé, està bé- va afegir una quarta veu-, però ara us diré el que faré jo si falla tot això: jo seré una serp verinosa, i m’amagaré a la cambra nupcial. Quan s’hagi adormit, el mossegaré i és morirà.

L’habitació es va tornar a quedar en silenci. Com us podeu imaginar, el vell criat estava horroritzat. Naturalment, va endevinar que aquells no eren altres que els esperits dels contes, els quals, ressentits pel seu llarg captiveri, s’havien confabulat per matar el seu amo. “Pobres – va pensar el criat-; després de tant temps d’estar allà dins no m’estranya que vulguin fer una cosa així.” El fidel servent va pensar que valia més no tocar la bossa fins que no s’hagués acabat la cerimònia nupcial, i que tampoc era convenient informar el seu amo del que acabava de sentir.

L’endemà, el seguici nupcial del noi estava apunt de dirigir-se a casa de la núvia, on tindria lloc la cerimònia. S’havien preparat dos cavalls, un per al nuvi i un altre per al seu oncle, que actuava com tutor del noi. Com era costum, cada cavall aniria guiat per un lacai. La comitiva estava a punt de posar-se en marxa quan el fidel criat va avançar i va demanar amb gran insistència que li deixessin guiar el cavall del nuvi.  Per descomptat, ell volia protegir el seu amo tant sí com no dels perills que el sotjaven, i per això va insistir moltíssim que li deixessin guiar el seu cavall. Al principi, l’oncle del noi no va voler ni sentir-ne parlar. Volia que el criat es quedés cuidant la casa, però el bon home va insistir tant que al final li van permetre anar amb el seguici i guiar el cavall del noi.

El seguici va emprendre la marxa. Com era costum en aquells temps, l’oncle cavalcava a part del darrere i el nuvi encapçalava la marxa. Però resulta que el fidel criat feia anar tant de pressa el cavall  del seu amo que l’oncle va protestar davant d’aquella pressa tant inesperada. El criat però, no li va fer cas i va continuar endavant,Ja havien recorregut mitja milla quan el nuvi es va queixar de set, i va demanar al seu criat que parés un instant al pou que havia al costat del camí.

–  Mira- va dir-l’aigua és molt clara i hi ha un bol flotant. Acosta-t’hi i porta-me’n una mica, sisplau.

Però el criat no va fer sinó apressar el pas del cavall, tot dient:

– Ni parlar-ne senyor! Si ens aturem ara, arribarem tard. I, d’aquesta manera, va aconseguir que el seu amo sortís sa i estalvi del primer perill.

Al cap d’un poc van arribar a un camp , on el nuvi va veure unes maduixes madures molt temptadores.

– Allà hi ha maduixes –va exclamar-. Tenen un aspecte molt apetitós. Per favor, vés a collir-me’n unes quantes perquè em calmin la set. Però el criat s’hi va tornar a negar.

– No, no!- va dir-. Val més que no prengueu res pel camí. Ja tindreu unes maduixes millors a casa de la núvia. A més tenim  molta pressa.

A hores d’ara, el nuvi estava enfadadíssim, i va renyar al criat per haver-se mostrat tant insolent amb el seu amo.

– Primer el negues a dur-li aigua, i ara no vols collar-li unes maduixes. Ja me n’encarregaré jo que, un cop acabada la cerimònia, siguis castigat severament. Però tot i així el criat es va negar a parar-se, i el segon perill va quedar enrere definitivament.

Era migdia quan van arribar a casa de la núvia. Davant la porta de la casa hi havia un sac ple de beines d’arròs, perquè el nuvi pogués desmuntar còmodament. Però a penes el noi va posar el peu al sac, el criat va apartar amb una puntada de peu i el nuvi va caure feixugament a terra. L’oncle del noi estava fora de si: allò ja passava de mida. Però en aquell moment no va poder fer res. La cerimònia va tenir lloc sense problemes i, un cop acabada, es va oferir als convidats un sumptuós banquet per celebrar les esposalles. Tots els convidats estaven molt contents, i van disfrutar de valent amb el vi i les saboroses menges que els van oferir. Només el criat estava molt preocupat, i no va treure els ulls de sobre del seu amo.

Va arribar la nit i el nuvis es van retirar a la cambra nupcial. No feia gaire que hi eren quan, de cop i volta, la porta es va obrir de bat a bat i va aparèixer el criat, brandant una espasa i amb cara de pocs amics. Els nuvis es van quedar estupefactes, i no gosaven ni moure’s. Llavors el criat es va llençar sobre l’alfombra i, d’un sol cop, la va esquinçar i va deixar al descobert un petita serp, que va matar a l’instant.La commoció va despertar tota la casa, i tothom va anar a veure què passava. També hi va anar l’oncle del noi, i llavors el criat va explicar la seva estranya conducta. Li va parlar de la bossa vella penjada en un paret, a l’habitació del noi, i dels esperits dels contes i dels seus malèvols murmuris, del pou i de les maduixes enverinades. Llavors el criat va anar a buscar el sac de beines i el va obrir. A dins hi havia l’atiador roent, que gairebé havia consumit totes les beines. L’oncle del nuvi va entendre aleshores el que havia passat i, en lloc de castigar el vell criat, va elogiar la seva fidelitat i li va agrair que hagués salvat la vida del seu nebot.

Podeu estar segur que el noi va aprendre la lliçó. A partir d’aquell dia no va deixar mai d’explicar a l’altra gent els contes que sabia. I, així que va tornar a casa seva, va agafar la bossa de l’habitació, la va deslligar i la va cremar. 

“El dia que els Reis es van perdre.”

En aquests dies,  propers a les festes, els alumnes de P3, P4 i P5, han vingut a la biblioteca a escoltar un conte de Nadal. Un conte que va ser publicat a la revista d’en Tatano al desembre de 2006, per la Mercè Canela.

Què passaria si els Reis de l’Orient s’haguessin perdut? Què farien els nens i nenes sense regals el dia de Reis? No us ho podeu perdre,  llegiu i ho veureu.

“El dia que els Reis es van perdre.”

Una vegada, fa molts anys, els Reis d’Orient es van perdre. Feia dies que s’havien posat en camí, amb els patges i la corrua de camells carregats de regals per als nens i nenes que els havien enviat les seves cartes. Havien travessat deserts, rius amplíssims i muntanyes molt altes, però encara els faltaven bon tros per arribar. Llavors, una nit, una boira espessíssima els va embolcallar i els va tapar el cel i l’estel que els guiava. La boira no els deixava veure el camí i, sense l’estel, no sabien cap a on havien de tirar. S’havien perdut del tot. I la boira no volia marxar. Els Tres Reis estaven molt preocupats. Com s’ho farien? Què passaria, si no arribaven a temps de repartir els regals? Quin desastre més gran! Això no els havia passat mai! De sobte, van sentir una veueta que rondinava als seus peus.

– Què és, aquest xivarri? Qui m’ha despertat? Què són, tantes potes i tantes cames? Vigileu o em fareu malbé el cau!

Els Reis van mirar cap a terra per veure qui es queixava d’aquella manera i van descobrir que era un talp que treia el morro per  un forat.

– Amic talp, perdona’ns – li van dir-. Som els Tres Reis d’Orient que anem a portar regals als nens i nenes. Però aquesta boira ens ha tapat l’estel que ens guia i ens hem perdut.

– Hum – va dir el talp-. Doncs, si badeu gaire, fareu tard.

– Prou que ho sabem! –es van lamentar els Tres Reis-. Però cap on hem de tirar?

El talp va rumiar un moment.

– Potser jo us podria ajudar -va dir.

Les cares dels Tres Reis es van il·luminar d’alegria.

– De debò? I com ho faries?

– Jo sempre vaig per sota terra –va explicar el talp-. Sé caminar a les fosques. No necessito cap estel que em guiï. Si em seguiu, us portaré fins allà on s’acaba la boira.

El talp es va tornar a ficar dins del forat i els Reis van veure com la terra es bellugava i s´anava aixecant i fent com una muntanya allargada. Un trosset més enllà el talp va sortir per un altre forat.

– Va, no badeu! Veniu! –va cridar.

I els Tres Reis, amb tots els patges,i els camells carregats de regals, es van afanyar a seguir el rastre que deixava el talp, que els va guiar tan bé com si fos un estel que anés per sota terra.

Així, els Reis van poder sortir de la boira i tornar a veure el cel, i el seu estel de sempre, i van arribar a temps de repartís els regals. De tornada, també en van deixar un al talp que els havia ajudat: un estel que per sempre més li va brillar al front.

FI

Nadal 2008-09

Us volem convidar a que mireu, llegiu, ensenyeu als vostres alumnes els llibres que tenim del Nadal. Els trobareu a l’entrada en l’espai “ET RECOMANEM”.

Podeu trobar títols com per exemple:

 

La Caputxeta Vermella.

Els alumnes de 2n del CEIP Sant Jaume, han elaborat un conte del clàssic “La Caputxeta Vermella”. Durant diverses sessions han pintat les il·lustracions i entre tota la classe han confegit cada paràgraf. Aquest és el resultat!

[kml_flashembed movie="http://www.calameo.com/viewer.swf?bkcode=000014202ab1cc2a55cd6&langid=es" width="750" height="600"/]

[kml_flashembed movie="http://www.calameo.com/viewer.swf?bkcode=0000142023901ce585b61&langid=es" width="750" height="600"/]

Els dimecres bibliopati

Aquest curs recorda que cada dimecres pots gaudir de l’espai de la biblioteca. Vine a mirar contes, revistes… O bé si tens que buscar alguna informació per fer algun treball, també pots aprofitar.

A més, l’últim dimecres de cada mes, al bibliopati t’explicarem un conte!