Vaig llegir Cròniques de la veritat oculta ja fa un temps. Estudiava a l’institut, no sé si feia 4t d’ESO o potser ja Batxillerat. Em va entusiasmar, perquè a més de descobrir un grapat de paraules noves, vaig capbussar-me en un món aparentment quotidià, però farcit de fantasia. Un món potser a vegades absurd i ple d’una ironia subtil, que fa que se t’escapi el riure per sota del nas. 

Cròniques de la veritat oculta (1955) és un recull de trenta-un contes escrit per Pere Calders (1912-1994), un dels escriptors més destacats de la literatura catalana del segle XX, sobretot en el gènere literari del conte o la narració breu. Planteja una sèrie de relats escrits en primera persona, molt imaginatius i frescos, com ara un armari que guarda secrets que no es poden dir, un raspall que és un gos, un arbre que creix al bell mig del menjador o un conflicte amb el Pare Noel. 

Calders no busca semblar un gran erudit, sinó que explica aquestes històries amb senzillesa i amb un llenguatge planer i genuí, com si expliqués tots aquests contes a un bon amic. El seu estil, per tant, es basa en la ironia (i en l’autoironia!) i ens mostra, a través d’històries absurdes, que ridícul que pot arribar a ser el món que ens hem muntat. 

A vegades potser pensem que llegir contes és cosa d’infants, però aquest gènere literari pot condensar en poques paraules anècdotes o històries molt interessants. A més, permet tenir moments breus però complets de lectura: al metro, a l’estona de lectura, quan tenim una estona morta… Com diu el pròleg de Cròniques de la veritat oculta, “la lectura és una treva”.

Us animo, alumnat, docents, PAS i famílies, a llegir aquest llibre, a tenir una estona de treva enmig de totes les nostres ocupacions i a fer amistat amb Pere Calders! Podeu trobar aquest llibre a la biblioteca Lilí Moreu!

Pau Pratsobreroca
Professor de Llengua i Literatura Catalana