Aroa Roca guanyadora del premi Puig Bernat de poesia catalana Vila de Vallirana
Una tristesa, una mare.
L’amor més gran és el de una mare,
i també, és clar el d’un pare.
Els meus s’estimen molt,
i pensaven que la vida no era gris,
sinó que tot era de colors,
flors i olors.
I et dic el que em va passar:
al cim de la muntanya, el meu pare em va dir,
que la meva mare ja era passat,
perque justament avui,
al pont del diable,
la vida havia perdut.
Em vaig dirigir cap el pont
on la meva mare
havia mort,
però tenia l’esperança
que fos mentida,
i si fos veritat, ella estaria al meu cor.
Vaig pensar que estaria al cel,
i no a l’infern
perque era bona persona,
d’aquelles que enraonen,
i que ajuda a la gent,
amb bona fé.
Jo penso, que, com està al cel,
quan plou, és que plora,
i que la pluja
és el fruit del seu plorar.
I quan escolto el cant d’un ocell,
és ella i el seu cantar.
