El blog de la biblioteca de l'Institut Pla d'en Boet de Mataró
Lectures
Gabriel García Márquez
0Recordem aquest escriptor amb algunes de les seves millors frases:
“La peor forma de extrañar a alguien es estar sentado a su lado y saber que nunca lo podrás tener.”
“La memoria del corazón elimina los malos recuerdos y magnifica los buenos, y gracias a ese artificio, logramos sobrellevar el pasado.”
“El secreto de una buena vejez no es otra cosa que un pacto honrado con la soledad.”
“Los seres humanos no nacen para siempre el día en que sus madres los alumbran, sino que la vida los obliga a parirse a sí mismos una y otra vez.”
“Lo más importante que aprendí a hacer después de los cuarenta años fue a decir no cuando es no.”
“Así es -suspiró el coronel-. La vida es la cosa mejor que se ha inventado.”
A més, us recordem que a la biblioteca de l’Institut podreu trobar exemplars de “Cien años de soledad”, “Crónica de una muerte anunciada” i “El coronel no tiene quien le escriba”.
Presentació de Desig de xocolata
011 anys
Aquest dijous 10 d’abril a les 19h a la llibreria Abacus de Mataró, Care Santos presenta la seva darrera novel·la, Desig de xocolata, amb la qual va guanyar la XXIVena edició del Premi de les Lletres Catalanes Ramon Llull.
Desig de xocolata és la història de tres dones que viuen en tres èpoques diferents i que els uneix una xocolatera de porcellana blanca des del moment en què es trenca fins a la seva fabricació.
Per aquest motiu Desig de xocolata ens trasllada en un primer moment a la Barcelona actual per anar viatjant en el temps fins arribar al segle XVIII fent un recorregut per la tradició xocolatera de la ciutat de Barcelona.
Com ha destacat Care Santos ‘’la xocolata ens evoca a coses bones i ens acompanya en els millors moments de la vida i com diu un amic xocolater nou de cada deu persones els hi agrada la xocolata i el desè menteix.’’
L’autora s’ha mostrat molt interessada en la microhistòria ‘les històries petites que ajuden a explicar una gran història i la xocolata l’hi oferia l’excusa perfecta per ‘parlar de la petita i gran història i de com va arribar la xocolata a Barcelona.’’
Recordeu que qui vulgui pot llegir el primer capítol en format pdf. Només cal que es posi en contacte amb la Irene.
La princesa invisible
012 anys
Aquesta setmana des de la biblioteca de l’institut recomanem el llibre “La princesa invisible” de Mercè Anguera. Una obra que va ser Premi Joaquim Ruyra 2011. El podeu trobar a l’apartat de novetats.
Sinopsi:
És una època de canvis per a la jove Mei: ajudarà la seva mare a la perruqueria, anirà a viure amb la seva àvia i, sobretot, començarà a sortir amb el Sergi. Aquesta relació, que per a la Mei hauria de ser de descoberta i d’autoafirmació, pren un caire inesperat que la desconcerta i la fereix. La relació amb la mare i l’àvia també canviarà, especialment a mesura que vagi coneixent els secrets de les seves respectives històries. La vida quotidiana, la maternitat, l’amor, el desig, la feina, la pròpia imatge, el pas del temps, la cura dels qui ens són propers i, sobretot, els primers símptomes de maltractament en la parella, són temes presents i tractats en un to volgudament senzill: no es busca impressionar, ni moralitzar, sinó crear empatia.
Esperem que us agradi i us faci reflexionar!
Les cartes d’Hèrcules Poirot
0Els alumnes de primer d’ESO llegeixen aquest curs “Les cartes d’Hèrcules Poirot.” Una edició que pretén donar a conèixer als lectors joves els paràmetres de les novel·les d’enigma i de misteri més clàssiques.
El carter truca mil vegades
0La Gemma, la Halima i l’Aida de 4t B us recomanen la lectura del llibre “El carter truca mil vegades” d’Andreu Martín i Jaume Ribera. Aquí us n’adjuntem la sinopsi:
Un misteriós anunci en una revista del cor posa fi a l’avorrida vida de la Sílvia Jofre, la intel·lectual de la classe, i l’empenyerà a una aventura esbojarrada, on no hi falten mentiders, intents d’agressió, herois, perillosos galifardeus i molts enigmes per resoldre. Temes: Aventures, intriga, amistat, adolescència, vida rural.
_andreu-martin_jaume-ribera_libro-OMAG639.jpg)
Manolito gafotas
0Tenemos novedad editorial en la biblioteca.
Manolito gafotas!
Resumen:
Llega Manolito Gafotas, uno de los personajes más famosos del mundo mundial. Este chaval de Carabanchel (Alto) nos ofrece, a través de sus gafas, una visión del mundo rebosante de humor. ¡Manolito es único, magnífico, inimitable…! Junto a él, y junto a su hermano el Imbécil, su abuelo Nicolás y por supuesto, toda la pandilla, viviremos divertidas aventuras.
El secret del meu turbant
0Nova adquisició. Ja podeu trobar a la biblioteca aquest llibre: “El secret del meu turbant”.
El secret del meu turbant explica la història real de Nadia Ghulam, una noia afganesa que amb només vuit anys va patir greus ferides a causa d’una bomba. En sortir de l’hospital dos anys més tard, el règim talibà s’havia instaurat a l’Afganistan i ella va prendre una decisió radical: es va vestir de noi i, durant deu anys, es va fer passar per home per poder portar un sou a casa, ja que el nou govern havia prohibit que les dones treballessin fora de la llar.
El Club dels Caps Rapats
0L’alumna Marina Medina de 3r d’ESO A s’està llegint el llibre “El club dels caps rapats” i ens en parla pel blog de la biblioteca. Considera que és un llibre una mica violent perquè hi ha molts episodis de baralles i morts. Tanmateix, diu que li agrada perquè el troba adequat per alumnes de la seva edat i és entretingut. Li crida l’atenció la gran quantitat de problemes que té el personatge principal. Sospita que el llibre acabarà malament, però no n’està segura. Si voleu saber com acaba, us en recomanem la seva lectura!
El joc
012 anys
Aquesta setmana us regalem el conte El joc del llibre “Si menges una llimona sense fer ganyotes” de l’escriptor Sergi Pàmies.
La idea és del fill: s’amagarà dins d’un armari i, quan el pare passi pel davant, l’espantarà. La criatura obre les portes, s’instal·la sota el prestatge més baix i, silenciosament, tanca des de l’interior. Al cap d’una estona, sent la veu del pare. D’entrada, el crida en un to normal. Després hi afegeix una inquietud creixent. Amunt i avall de la casa, el pare repeteix el nom del fill, cada vegada més fort, cada cop més irritat. Quan, per la proximitat de les passes i dels crits, endevina que el pare deu ser a tocar, el fill obre sobtadament les portes i, divertit, crida: buh! El pare tot just té temps de veure’s reflectit al mirall de l’armari. Espantat, empal·lideix, sent una forta pressió al pit, cau de genolls, posa els ulls en blanc, fa una ganyota, s’ofega, es convulsiona, treu bava per la boca i, mig minut més tard, clínicament mort. Horroritzat per la reacció del seu company de joc, el fill comença a plorar. Quan veu que el cos del pare no reacciona, s’hi arrapa amb una desesperació que contrasta amb l’alegria que, fa mig minut, li il·luminava la mirada. Mentrestant, i envoltada d’uns efectes especials d’alta intensitat lumínica, l’ànima del pare surt disparada del cos, fffiiuuu, cap al cel. Quan arriba al taulell de recepció d’aquesta gran superfície, sant Pere la repassa de dalt a baix. “Què vol?”, li pregunta. “Tornar”, respón l’ànima. Sant Pere somriu. “Tots dieu el mateix”, comenta. L’ànima insisteix en l’absurditat de l’escena que, fa una estona, acaba de provocar l’orfandat d’un nen, sol, enmig d’un passadís, d’una ciutat amb una inseguretat creixen, d’un món sense pietat. Sant Pere no s’arronsa. “Haver-s’hi repensat abans de jugar a un joc tan perillós”, diu. L’ànima apel·la a la bondat universal i, d’una manera volgudament retòrica, es pregunta com és possible ser tan cruel i deixar un pobre nen de sis anys abandonat. I, mentre verbalitza una temença que li serveix per adonar-se de la gravetat de la situació, enumera els problemes que, si no torna ara mateix, amenacen la criatura: fracàs en els estudis, crisi emocional, dislèxia, seqüel·les d’un cop tan fort que es traduiran, ben segur, en aïllament, violència, addiccions, psicopaties, traumes, deutes, dubtes sobre la identitat sexual, desnonaments. “Li sembla just?”, pregunta l’ànima, conscient del to que fa servir i del risc que, vistes les circumstàncies, pot comportar. En un primer moment, Sant Pere s’arronsa d’espatlles, però, potser perquè no té cap altra anima a prop ni gaires ganes de treballar, li diu que d’acord, que faci el favor de tornar-se’n que, la pròxima vegada, jugui a coses més instructives, com ara l’escrabble, el monopoly, el penjar, la xerranca o el tetris. L’ànima s’emociona. Havia sentit a parlar de la bondat de Sant Pere, però temia que fos, com tantes altres coses, una llegenda. Li dóna les gràcies d’una manera exagerada, amb reverència inclosa, però amb un somriure tenyit de malenconia, sant Pere li diu que no estigui tan content i que ja se’n penedirà, d’haver tornat. El retorn és tan fugaç com l’anada: fffiiuuu. De cop i volta, l’ànima del pare torna a formar part d’un cos damunt del qual, histèric i fora de sí, plora un nen. El pare sent els batecs del propi cor i també els del fill, molt més accelerats. S’abracen. Es mirem. L’emoció mútua és la imatge d’un equilibri simètric. S’aixequen. El pare agafa el fill a coll i en nen, entre rialles, encara amb els ulls entelats de llàgrimes, li pregunta: “I ara a què juguem?”
Comencem
012 anys
Comencem el nou curs amb una entrevista a Alexandre Bataller, professor de llengua i literatura catalanes a secundària durant més de vint anys. Actualment és professor del Departament de Didàctica de la Llengua i la Literatura de la Universitat de València i l’any passat va obtenir el XXX Premi Ciutat de València de poesia amb “El Llibre del professor”.
Aquest llibre és un homenatge en forma de vers a mestres i alumnes. Així, ens ha semblat indicat d’iniciar aquest nou curs amb un dels seus poemes:
INICI DE CURS
Em refaig i em contruïsc,
m’alce i em reconec:
un nou curs comença
i s’imposa l’àrdua tasca d’alçar
de nou l’edifici.
Desaprendrem els camins,
prepararem les motxilles:
una llibreta buida,
il·lusió encuriosida
i una travessia per horitzó.
La terra ferma ens fa l’adéu,
Despullat de tot, m’embarque sol,
Veuré créixer nou fullam.
En mar per l’etern esdevenir, un curs.
Onades i vents, sigueu-me favorables!
Parlarem ara amb aquest gran coneixedor de la professió docent i alhora un excel·lent poeta.
Biblioboet: Per quin motiu vas decidir escriure un poemari sobre el món de l’educació?
Alexandre Bataller: Jo no pensava escriure un llibre. Mentre anava vivint el dia a dia de les aules i anava trobant situacions que em provocaven l’escriptura, aleshores escrivia els poemes. Ara bé, quan vaig deixar la secundària per passar a la universitat, per combatre l’enyorança vaig decidir reunir una selecció dels poemes que havia escrit en un poemari que es diu “Llibre del professor”.
Com definiries la poesia? I l’educació?
La poesia és joc i també foc. I una forma de coneixement, també.
L’educació és la millor eina per a construir una societat millor.
Després de vint-i-tres anys a les aules de secundària, ens podries explicar què és allò que s’acaba recordant d’un curs? És a dir, què esdevé important de manera que es converteix en un moment memorable?
Les coses importants són les més senzilles: una mirada, el gest d’un alumne, un somriure agraït. Tot això que fa irrepetibles els moments viscuts entre el riu de la vida adolescent. És per això que és un privilegi més que no pas una feina fer classes.
Quins consells donaries als nostres alumnes per tal de gaudir i d’aprofitar d’allò més bé el curs escolar?
Cal que estiguin receptius a la passió que trobaran en moltes classes i que es contagiïn d’ella. Cal que vagin cada dia a classe com aquell qui va a gaudir. Només així les hores seran joioses. El fet d’aprendre és treball, però també amor.
Quines lectures consideres que t’han marcat? Per què?
Quan era adolescent em va marcar la lectura de la poesia de Vicent Andrés Estellés. Recordeu allò de “no hi havia a València dos amants com nosaltres“. Més tard, “Les dones i els dies” de Gabriel Ferrater és un referent que encara tinc present cada dia.
Quins llibres recomanaries als nostres alumnes de secundària i batxillerat?
Dues obres del meu amic Vicent Borràs. “Notes finals” i “Lennon i Anna” publicades per Bromera. En els dos llibres s’hi troben protagonistes adolescents amb els quals s’hi podrien identificar.
Per acabar l’entrevista, ens agradaria que ens regalessis alguns versos que siguin especials per a tu.
Quan Pere Quart va deixar Catalunya i va marxar a l’exili va escriure:
“No em moriré d’enyorança,
ans d’enyorança viuré”.
Cada curs que acabes, cada centre que deixes podem sentir una mica això. Algun dia, no massa llunyà, vosaltres també recordareu aquells professors que us contagiaren la passió per les coses importants de la vida.
Moltes gràcies, Alexandre!
Ja sabeu que resto a la vostra disposició per allò que faci falta. I és clar, que us convido a llegir els versos del “Llibre del professor”. Hi trobareu l’emoció de la vida a les aules. Us desitjo que passeu un bon curs.
Comentaris recents