La festa de Tots Sants i altres festes similars d’altres indrets tenen una arrel comuna: recordar els morts i, en certa manera, mantenir viva la relació amb els difunts en l’època de l’any en que l’estiu també mor.

Probablement la manera d’introduir als infants en aquestes qüestions era explicar contes d’esperits, relats de morts i altres històries que feien por, però allunyaven la mort de la vida quotidiana i li donaven una ambientació màgica i ritual. Avui en dia que amaguem el fet de la mort pròxima i ens acostumem a les morts llunyanes amb les notícies, especialment de la televisió, la festa de Tots Sants s’ha reduït simplement a la Castanyada amb unes bones dosis de Halloween. És a dir una festa intranscendent que s’allunya de l’origen i només es queda en una caricatura ensucrada de la festa primitiva.

Moltes persones encara recordem històries de morts que ens explicaven professors o gent propera pels voltants de Tots Sants. Haig de dir que a mi m’agradaven especialment. Quan ja era adult vaig veure un capítol de la sèrie nord-americana “La dimensió desconeguda” (The Twilight Zone) on s’explicava una història que jo havia sentit de petit. Pràcticament l’única diferència és que a “La dimensió desconeguda” el protagonista era un pistoler de l’oest i a la que a mi em van explicar era un pagès català i venjatiu. Sempre m’ha quedat el dubte de si qui m’ho havia explicat tenia accés a la sèrie en temps del franquisme o si era una història comuna a les dues cultures. Era una història típica de Tots Sants, el viu que menyspreant tota superstició s’apropa al cementiri en la nit de difunts i naturalment perd la vida. Poques vegades els contes de Tots Sants acaben bé.

Potser és un desig absurd recordar aquestes històries en un temps on mana la televisió, la influència nord-americana del Halloween de plàstic i altres maneres de viure, però m’agradaria que es recuperés la tradició d’explicar històries de morts per Tots Sants. Així doncs, qui no vulgui continuar per aquest camí o tingui aprensió cap aquest tipus de relats que no segueixi llegint.

L’argument principal de la nit de difunts

Segons diuen, i així sembla que ho confirmen les històries que s’explicaven, l’element comú de la tradició era la tornada dels morts al món dels vius. Aquest fet potser no sempre s’ha vist com una cosa negativa. En el passat els morts de la pròpia família eren vistos com a elements protectors que en aquestes dates retornaven a retrobar els parents vius. No massa temps enllà, hi havia molts costums que anaven en aquest sentit com, per exemple, posar un plat de més a taula o deixar un llum encès per indicar el camí als morts que volguessin tornar a casa. Era una manera com qualsevol altra de donar sortida al record cap a les persones absents. Aquests costums tenien més sentit en una societat rural on les famílies no canviaven tan sovint de casa, passant de generació en generació, i en la majoria dels casos vivint tots plegats sota un mateix sostre.

Un cop donat el primer pas, consistent en creure que les ànimes dels morts tornen, el següent pas és evident: no tots els difunts morts poden portar associat un record agradable o benigne. Igual que en vida, hi ha morts que quan tornen porten desgràcia a qui s’hi acosta, sobretot si la persona viva no respecte les regles bàsiques de la nit de difunts. En el cas de la història del pagès venjatiu que comentava abans, el menyspreu consistia en anar al cementiri a veure la tomba d’un enemic mort, llargament perseguit, ignorant els advertiments en sentit contrari de les persones que sí creien en la nit de difunts.

Si voleu més informació, cliqueu aquí.

 

Acabem aquesta entrada amb un poema de Vicent Andrés Estellés que tracta amb humor negre la mort d’un metge.

D’un en un se n’isqueren els difunts, 
calladament, entre les tombes gràvides, 
i es concentraren a la porta del 
cementeri, amagant-se entre els xiprers, 

i circulaven entre els morts consignes, 
subversives consignes ben xifrades, 
mentre esperaven l’arribada de 
l’enterrament del metge. Però el metge, 

dins el taüt, es va apercebre, amb pànic, 
de la proximitat del cementeri 
i la subversió d’aquells clients, 

i amb els peus i amb els punys trencà la tapa 
i se n’anà corrents entre les vinyes, 
i no parà fins arribar a Nàquera.