Etiqueta: LECTURA

Hi havia una vegada una nena que vivia en una casa molt bonica. Era gran i tenia molta llum, i estava plena de coses precioses. Tenia moltes habitacions i, a cada habitació, hi havia alguna cosa especial amb què podia passar moltes estones fent coses que li agradaven molt. En una habitació, hi havia molts llapissos de colors per dibuixar; en una altra, moltes joguines diferents que li encantaven: animals de plàstic, ninos, puzzles, peces per construir torres molt molt  altes… En una altra habitació, hi havia muntanyes de contes que explicaven mil històries. I a la cuina, hi tenia plats de colors i cassoles i estris per preparar els menjars que li agradaven més.

La nena era molt feliç en aquella casa i s’ho passava molt bé fent totes aquelles coses. Però un dia en va tenir prou i va voler sortir. Quan va voler obrir la porta, va veure que era tancada, i no recordava on havia deixat les claus. Va buscar per tot arreu! A sota el sofà, al cim dels mobles, als calaixos… Va mirar a totes les butxaques i a totes les motxilles, per si se les havia deixat allà potser dies abans, però no les va trobar.

La nena, després d’una bona estona, va parar de buscar. No tenia ganes de fer més dibuixos, ni de construir torres super altes, ni de cuinar cap menjar, ni de llegir contes. Estava d’allò més enrabiada, i també una mica trista, per no poder fer el què ella volia, que era sortir una estona a collir fulles pels camins.

Però aleshores, va mirar la seva pila de dibuixos. N’hi havia que li semblaven molt bonics, i d’altres no tant. N’hi havia de grans, amb molts colors brillants, formes de tots tipus i fins i tot amb lletres i retalls. I altres amb colors foscos i avorrits, que semblaven només un munt de gargots. I va pensar que tots estaven bé, i que cadascun d’ells era tal i com havia de ser. Es va adonar que havia disfrutat molt fent-los, i que allò era el més important; les estones que havia passat agafant els retoladors, triant els colors, pensant les formes… I deixant anar allò que sentia en cada moment.

A partir de llavors, va disfrutar molt, un altre cop, de totes les coses que feia. Perquè sabia que, més que la cosa en si mateixa, el que era important era gaudir fent-la, gaudir d’aquell moment petit que tenia a les seves mans. Perquè la vida està feta de moments petits com aquell; a vegades brillants, alegres i de molts colors, i a vegades una mica tristos i avorrits. I llavors, mentre feia aquell dibuix que no sabia si acabaria sent bonic o no, va alçar la vista i, al costat de la capsa dels colors, va trobar les claus.

Fins aviat, cuideu-vos molt 🙂

Jana, Nauel, Jordi i Glòria. P4. COMUNITAT PETITS