EL POLL I LA PUÇA
el poll i la puça
la garsa i la merla
el bou i la mula
la dona i la serp
el gat i la rata
el dofí i la sardina
l’home i el llop
la mosca i el mosquit
la papallona i el rinoceront
la cigala i la formiga
s’han colat per la finestra
a un concert de roc en rol
hi ha una orquestra de piranyes
i el cantant és un cabrit
qui menja pa amb estramoni
parla amb déu i amb el dimoni
i el que pateix set i gana
amb tota la raça humana
DESPRÉS
c’a sa funtana t’apo jutu apolta
Remundu Piras
trenca una branca seca
arracona un esbarzer
quasi rellisca amb el fang
espanta les mosques
sua, bufa
posa la mà en una pedra per agafar força
mira lluny, mira a prop, mira a terra
passa el riu pel lloc dels rocs
puja a l’altra banda, de quatre potes
com sigui, amb les esgarrinxades
i salta la tanca
travessa el camp abandonat
i corre, corre avall
t’espero a la font!
A LA POESIA
a la blanca llum
abans de fer-se clar somnio «que
siguis tu sempre teua i jo mai meu»
de bon matí de seguida respons
«sigue-ho tu teu que ja ho sóc jo mai meua»
vora la gran finestra del migdia
quedem que sí, que totes dues coses
POEMA SENSE TÍTOL
a meritxell sales
els arbres caminen, els descampats imploren, les idees es passen la pilota, els cotxes van amb autobús, els verbs s’aïllen o se’n van sols, els reis de la baralla comencen a ocupar-se de fer-nos el dinar, la revolució respira, els rellotges prenen el sol, el cinema s’amaga a la butxaca del pòtol aquí present, el gerro de les flors entra en òrbita, la realitat s’aparta i deixa lloc perquè arriben els poemes i la realitat és la realitat i sap reconèixer la realitat quan la veu, les veus s’apaguen, s’alça la veu, la policia abandona el barri, el barri vibra, reapareixen misteriosament antigues construccions enderrocades, es liqüen les clavilles d’afinar la guitarra i un rierol de dos dits s’emporta les muntanyes una estona, la part del codi genètic dels humans que governa l’instint de treballar rep una mutació anarcoide a fi de poder anar per fi per feina, se suïcida l’organització mundial de la salut, la policia abandona la comarca, la comarca arrenca uns passos de dansa, reapareixen misteriosament bones idees que hom creia incinerades, tot el que tenia sentit agafa sentit, la lluna agafa el tramvia, les heures s’aferren a les parets, el doctor constata que estem vivint la infància del mag, que som contemporanis de la infància del mag, que els desplaçats som els únics que sabem on sou, que reconquistarem el castell del feliç o del fèlix o de les meravelles i el deixarem obert, que en mig matí es poden agafar molts anys d’avantatge, que tot el que portem a la sang són missatges, que alguns empestiferats han sobreviscut perquè havien de fer córrer un senyal, que el senyal ha arribat, el barri vira, el barri abandona la policia, la veu alça veus apagades, la realitat veu la realitat i els poemes arriben a lloc, l’òrbita entra al gerro de les flors, els arbres caminen, la mastegada inarrugable dels intersticis suposadament futuristes li fa mal, a la dona, li fa patir els entrespais, unes motos fan córrer la cremallera fatídica, les semifuses i les fuses fugen de totes les partitures i vénen volant a ajuntar-se en tropell com una plaga de llagostes de juliol a la terra alta, les intempèries arrelen i algú dóna la mà i porta a casa
LA POESIA
Sóc un miracle
de la natura
ningú m’atura
Sóc una bèstia
sóc la modèstia
Vinc amb els gossos
toco les plantes
sóc com d’abantes
Just arribada
ja estic prenyada
Jo sóc la forma
no passis ànsia
de la substància
No em cal cap mot
sé dir-ho tot
17 ANYS
a meritxell soler
un dia cauré pel barranc i em clavaré la patacada
un dia em llançaré a l’abisme i em salvarà un àngel
i un dia us donaré la gran sorpresa
i un dia passaré de tot
un dia em senyalaran com a culpable
un dia em cuidareu com una estrella
i un dia trencarem tots aquests motllos
i passaré de tot
un dia seré massa i un dia seré xunga
un dia seré el vent que tomba els arbres
i un dia inventaré un sentiment nou i un dia
i un dia passaré de tot
tots els amics ens partirem de riure
tots els imperis s’ompliran d’amors
baixaran les barcasses amb la fruita
i passarem de tot
un dia faré un pas cap endarrere
i un dia no hi haurà ni qui m’aturi
i un dia muntaré una festa
i un dia passaré de tot
THE DAMNED
Hi ha gent molt fina
que en saben molt
saben, tornar-,te boig
amb el plaer
i hi ha persones
que no en tenen ni idea
però dimonis!
van amb un no sé què
que si poguessis
domesticar-te’n una
per ensenyar-la…
però no es pot
no són domesticables
són d’aquells animals
que en captivitat
no carden.
CANÇÓ D’AMOR PURITANA
No és que ronquis
ni que facis pudor
de boca de suor de sabó…
No és que em fotis crits
de dies
ni cops de nits…
És que respires nano diu
és que respires
LES CASES DEL MEU CARRER
les cases del meu carrer
una cova a la muntanya
el jardí vermell de flors
l’embarcador de la platja
la barraca dels pastors
el niu penjat a la branca
la claror del fons del pou
els fumerols de la plana
les parades del mercat
el banc de seure a la plaça
el caminet d’entre els camps
la fàbrica abandonada
el racó de sota el pont
la font de la font trobada
el porxo de l’estació
la palla groga a l’establa
l’ombra d’un sol presseguer
la pols de la caravana
i la llum de l’horitzó
i l’estrella més llunyana
tot és casa meva i tot
m’era i m’és i em serà casa
com si veiés voleiar
la roba estesa de l’àvia
