endreça I(Genolls de fum)
L’amic, aquell que no voldrien
els pares més astuts i estúpids,
ha ensopegat amb tot el dubte
que els mots amargs i paternals
t’han concebut al moll dels somnis
de futur. –«Desfes-te’n, t’omple de bestieses
la testa que t’hem preservat.
L’art no és l’objecte dels negocis.
Vés, casa’t, fes fills i diners,
però tanca la porta al bohemi
que et vol infectar amb mocs d’ocell»–.
L’amic, aquell que no voldrien,
no tornarà a usurpar els seus drets
al teu futur. Inflats de Tu
els teus papàs l’oblidaran,
l’amic aquell, i somniaran
tots els diners, tot el poder
que sols per ells conqueriràs.
(1988)
Carrers(Disfresses)
Camino fred, distret del mar d’hivern,
fa massa temps que la ciutat m’oblida.
Hi ha cases blanques sense llum. Carrers,
només carrers humits, i algun paleta
que prepara una cambra per l’estiu.
Carrers de nit amb les finestres nues,
carrers que no existien sense mi,
llepotejats de gebre i oblidats.
Només tinc llibres per menjar-me el temps,
no tinc, per no tenir, ni un trist diari.
Estic contínuament pregant al vi
que allunyi els lleus sospirs d’aquest Ningú
que em segueix per la casa i pels carrers.
Passa el signe del far, sense resposta.
És impossible tanta solitud.
(1989)
Carrers i 3(Disfresses)
La teva absència és les quatre parets
d’on cau pintura cansada i humida.
És els carrers sense el soroll dels cotxes
ni les petjades dels desconeguts
que els estiuegen. S’ha fet tan palpable,
la teva absència, que quan dormo arrambo
el cos cap a la dreta per deixar
l’esquerra suficient per no tocar-la.
És permanent i clara. Sobre el llit,
sota la roba, o a taula quan dino
menjars que he malcuinat per sobreviure.
La teva absència és el soroll del mar
que cada tarda acompanya el silenci,
la calma, el fred, les barques i els carrers.
La teva absència és l’absència de tot.
(1989)
De la nuit pleine de peut-être(La mandra)
En cada nit d’estiu hi ha una recerca absurda
on hi habita un hivern d’endurança obstinada.
S’assagen constantment els somriures borratxos
i els cossos, més que mai, ara van de rebaixes,
perdonats, de moment, per l’atenta mirada
d’algun bàrman cregut que ha confós els papers.
Caiguts del llit dels vius arrosseguem la ràbia
dels inútils, la mandra, i el silenci del sol.
Les tardes es fan dolces per fornicar amb la son,
el calor pesa massa, pesen massa els records,
però ens hem d’arreglar, no fos cas que la nit
ens prengués adormits i amb cabells espantats.
(1991)
L’home un (Poesia lúdica)
ANAVA UN HOME NU NUAT COM L’HOME ANAVA
I SITUAVA L’ANAR NU SOBRE LES CAMES
I UN ECO ENS HO VA DIR
I UN ECO ENS HO VA DIR
I UN ECO ENS HO VA DIR
I UN ECO ENS HO VA DIR
I VAM SORTIR AL CARRER
I L’HOME ANAVA NU, TAN NU QUE ANAVA NOU
TAN NU QUE ANAVA NOU
TAN NU QUE ANAVA NOU
TAN NOU QUE ANAVA NU
I UN ECO ENS HO VA DIR
ÉS L’HOME SENSE PÈLS, PELAT FINS LA MORAL
QUE ENGEGA PELS VORALS DISCURSOS SENSE ARRELS
ÉS L’HOME ROCK’N’ROLL, ÉS L’HOME QUE NO VOL
CERVESA SENSE ALCOHOL
TAN NOU QUE ANAVA NU
NU ANAVA L’HOME NOU
I UN ECO ENS HO VA DIR
TINGUEU PACIÈNCIA AMB MI
(1992)
12. Sequentia (x) (La mel)
Inter oves locum praesta,
Et ab haedis me sequestra,
Statuens in parte dextra.
Confutatis maledictis
Flammis acribus addictis,
Voca me cum benedictis.
Beneïts maleïts per menjar tantes prunes
i embrutar-se’n els dits. Quin oprobi, pel cast,
no haver mai bavejat sucarrim d’una claudia
masegada entre dents, o escopit la pellofa
amb un gest sorneguer que empastifi la barba.
No et preocupis, Gestor, la collita del foc
no confon mai l’espill on es mira el pecat.
L’ignició dels errors ens enfonya del foc
que escarneix virtuós i dejuni que el llepa.
Esquitxem-nos del suc de les prunes que enrunen,
xalem prenys de la molsa esqueixada amb excés,
i confonguem el foc laxant la desmesura.
(1999)
Sequentia (ix) (La mel)
Qui Mariam absolvisti
Et latronem exaudisti,
Mihi quoque spem dedisti.
Preces meae non sunt dignae,
Sed tu bonus fac benigne,
Ne perenni cremer igne.
La figa l’obren dits per fendre-la en segments
de polpa descarada, humida i condemnada
a l’ofec d’una boca acarada al petó.
La figa és dolça i breu i es menja amb gest prosaic
com qui xucla aiguamel de la balma d’un calze
i per lladre es condemna o per puta es proscriu.
La figa és el pecat, i el pecat esperança,
palpís granat de sucre amb tot l’enigma obert
de la fembra que enjoia amb cilicis el tàlem.
La figa encén l’indult del lladre i la bagassa
i ens aroma el cistell de la fruita beata
exhibint-se amb detall com un úter que esclata.
(1999)
(L’aigua)
Si assedegat se la menjava,
la figa, amb lascívia de bes,
si com un úter que esclatava
amb tot l’enigma obert del sucre,
amb el palpís, els pinyolets,
la devorava bavallós
escopint-ne la pell; la pell
ara arrugada i plec de pols
se’l menja a l’hora de la son
com qui s’acull al badall moll
del jaç de mort d’un bassal d’aigua.
(2009)
(peter pan) (La pau del cranc)
la tristesa allarga l’ombra a la cruïlla de les mans
com de pelfa
com de dígits a la femta
com de pèl que enfosqueix pell
com de cova que s’amaga com el cap de les tortugues
com l’eruga que fa fila a la filera que s’enfila com la filla que vol figa
com les ombres quan són tristes
com la pena
com l’estrip
com la penombra
(2000)
(lucky lucke) (La pau del cranc)
més ràpides les ombres que la veu de les mirades
que l’adéu
que les culleres
que el palpeig a les palpentes
que l’intrús que fa ganyotes
que les mans a la pistola
que la mel
que les tisores
que la mort i que la mandra
que les ales de l’abella
que la dansa de les ungles
que el peixet que es menja el peix quan s’acaben les amebes
(2000)
