Romanç de la princesa Caterina
La princesa Caterina
té un grapat de pretendents:
Un dragó que es despentina,
un cabdill de l’Orient,
un poeta de la Xina,
i una colla de donyets.
Tots fan llarga la corrua
que es veu lluny des del castell,
i pregant-li a cor li diuen:
“¡¡Feu-nos cas, vatuadell!!”
La princesa mentrestant
fa un glopet de moscatell
i s’hi pensa llarga estona
asseguda al replanell.
Fins que en un rampell s’anima
i tot d’una decideix
escoltar la comitiva
que amb neguit la persegueix.
El poeta de la Xina
tot ell groc li diu en vers:
“Catelina, Catelina,
vostles mans són panys de cel,
un calgol de pulpulina
que em colseca el pensament.
Sense vós jo sóc ningú,
i ningú jo no puc sel
cal ningú mai no podlia
dil-vos tot el que jo sent!!”
La princesa en escoltar-lo
li retruca mig rient:
“Xin-xinet, sou molt simpàtic
i sens dubte feu bon vers
p’rò si amb mi voleu casar-vos
cal que l’erra no us mengeu.”
El dragó que es despentina
d’un plegat li diu encés:
“Sóc alat i bufe foc,
dels queixals m’ix fum espès.
I si amb mi veniu a viure
dolços àpats menjareu,
que dels dracs de tot el regne,
en sóc jo el millor cuiner!
¡I una pila de torrades
al matí sempre tindreu,
si amb mi, bella princesa,
em dieu que us casareu!”
La princesa agarra aire,
i retruca a mitja veu:
“Gran dragó, bon vent tingueu,
que jo amb vós no he de fer res,
perquè amb tanta fumaguera
és segur: m’ofegaré!
I ben cert que les torrades
carbó negre esdevindran
perquè amb tanta flamerada
a la cuina es cremaran.”
El cabdill de l’Orient
pren el torn solemnement
i li lliura per regal
mil vestits d’argent lluent.
“Caterina, perla blanca,
són de seda de Damasc
i amb brillants de pampallugues
que en sentir que vós rieu
faran belles ballarugues.
¡Heu de vindre al meu harem,
Caterina, bella dama.
car m’hi falta per muller
una dama valenciana!”
La princesa en escoltar-lo
no s’està de dir-li prest:
“Cabdillet, no sigueu ruc,
que amb vós jo no vull res.
¿Què he fer al vostre harem
tot el dia allà asseguda?
¡Sóu ben boig, què us penseu,
jo sóc dona d’avui en dia!”
La princesa, finalment,
ja té clar qui triarà.
I amb la seua amiga Montse
a viure se n’anirà
i és que eixa colla d’homes
ja ho heu vist, ¡són molt pesats
“Las banderas de mi casa son la ropa tendida.”
Extremoduro
Bugada
A ma casa no hi ha panys,
no hi ha portes ni parets.
Tot aquell que hi vulga entrar
només cal que encenga un vers.
Les banderes a ma casa
són draps xops de llibertat.
Són la nostra roba estesa
onejant sobre el terrat.
N’hi ha de verdes i de blaves,
amb mil formes i colors:
Hi ha gel·labes, calçotets,
tres quimonos, vuit mitjons,
dos xandalls dels anys vuitanta
i finets sostenidors.
Que si ens cal tenir banderes,
jo sé quines són millors:
¡les que la gent sempre porta
ben arrapades al cos!
Joista
No sigues tan “joista”.
¿O és que estàs sol?
No digues sempre “JO”.
No sigues tan mussol.
Sigues més altruista,
vull dir, més trapezista.
¡Has de tenir més vista
si vols ser un artista!
“JO”, “JO”, “JO”, ¡sempre jo!
“¡¡Ja, ja, però és que JO…!!”
¿TU? ¿Què, tu?
¿Tu, tu, tu? ¡Tururú!
Au, au, au.
Deixa el JO allà aparcat,
que estàs molt capficat.
De dir tant sempre JO
estàs ennuvolat!
Vinga, va, fes bondat
i mira els ulls del gat:
et diu que en el nosaltres
hi caben tots els jos,
els tus, els ells, els altres.
¿I saps això per què?
Per fer un TOTS millor!
i era tan bella,
que la gent d’aquell vol
deien: “És una noia com un sol”.
Joan Maragall
El naixement de na Soleiada
Al barranc del Carraixet,
entre canyes, joncs i bova
diu que diu que una xiqueta
van trobar sota un baladre.
Dins els ulls covava un astre
fet de llum que enlluernava,
i en ses galtes una joia
tot sovint s’hi il·luminava.
La xiqueta no plorava,
sols restava en el bressol
com qui espera l’arribada
de la pluja a cara sol.
I allí dins ben arrupida,
a recer d’un tros de món,
desprenia una llum blanca
com un raig de lluïssor.
Prompte algú se n’adonà
i va ser molt comentada
la claror que d’amagat
pel barranc era escampada.
Fins que en ser ja de vesprada,
la trobà una llauradora
que en sentir sa brillantor
no ho dubtà ni una vegada
i digué sense temor:
Et diràs na Soleiada
i la llum tu portaràs
de la nit fins a trenc d’alba,
als qui no tenen claror.
La dona parlà i, al punt,
el bressol fet d’unes canyes
s’encengué amb igual rampell
que un dimoni sense banyes…
Tota l’horta s’estremia,
els xufars semblaven rius,
les tomates grans fanals,
els baladres móns esquius…
Quan de sobte la xiqueta
s’aixecà amb pas dreturer,
i una dona feta i dreta
d’un plegat esdevingué…
Parla na Soleiada…
Diu que diu que hi ha
un amor que ja no calla…,
deia Soleiada vora el riu.
Tot l’amor la penetrava,
li era vida: hi feia niu.
Prô per poc que s’hi acostava,
i en sentia el fort caliu
encetava un cant de fada
amb veu d’arbre tot soliu:
Som la fada enamorada
del congost del griu ombriu,
de la llum n’estic prenyada
i pels horts faig la viu-viu.
Si dic “om” llueix la plana,
si dic “ vers” la llum perviu.
Cada cosa és ma casa
si estimar és ser ben viu.
Era bruna i ensonyada,
com l’amor de joventut;
un futur on dar-se dada
a un present esmaperdut.
Tant a l’hort com a muntanya
sempre jugava amb xiquets
que, és sabut, parlen amb fades
i per això els diuen “distrets”…
Els portava piruletes,
flors del mag del sirventés,
péntols nets de núvols d’aigua
i ramats d’ocells de vent.
Un matí ple de promeses
encengué un foc sota un pi.
Flama endins el foc xiulava
com el vent entre el canyís.
Així el foc se la mirava,
li parlava amb groc encís:
vine amb mi, oh, fada bona;
deixa aquest bosc estantís,
i faré de tu l’espurna
més lluenta del país.
Prô llavors na Soleiada
va respondre amb un fort crit:
¡Per amor jo visc encesa,
per amor jo nasc i visc,
amb amor jo estic promesa
i amb amor he de morir!
I així viu na Soleiada,
des d’ençà i enllà dels temps
cantant la seua tonada
a mercé dels quatre vents:
Som la fada enamorada
del congost del griu ombriu,
de la llum n’estic prenyada
i pel bosc faig la viu viu.
Si dic “om” llueix la plana,
si dic “ vers” la llum perviu.
Cada cosa m’és ma casa
si estimar és ser ben viu.
Història de la llengua.
Destaque l’ortografia d’aquests carrers.
Les esses brunzint entre els jardins.
les eles geminades, cariàtides impossibles,
apuntalant les façanes.
Les fricatives, les alveolars, les vocals obertes.
Els accents que difuminen els passos de vianants
i esguiten de transparència els pantalons dels qui hi passen.
Les ves baixes que s’amaguen sota els bancs.
Els dígrafs polsegosos, punts volats que caminen
ebris d’èxtasi líquid, orgullosos i cofois del seu arcaisme
fisiològic; de la seua ascendència llatina.
Els apòstrofs que s’arrapen a les cuixes.
Les ces trencades de tant d’esbatussó.
I la teua boca que al final em diu [‘ɔla]
Llenguatge
T’enyore des del present d’enyorar.
I des del futur, des de l’imperfet,
des de la flexió verbal i les persones del verb.
T’enyore ahir, despús-demà, entre
dies faeners, calendaris caducats
i meló de tot l’any.
T’enyore en gaèlic, en basc, en esperanto.
En clau de fa, en si bemoll menor,
en saxo, en sexe, en piano,
en Kind of blue i Sarah Vaughan.
T’enyore groc, verd, gris.
T’enyore sense llenguatge, sense idioma,
sense Wittgenstein ni alfabets.
(En analògic i en digital, en cursiva i en negreta)
T’enyore amb paraules, versos,
amb el Fabra i sense ell.
T’enyore en síl·labes i acords, en metro
i en autobús, en bicicleta i en ala delta.
(En les postres i en l’esmorzar)
T’enyore en aquarel·la i en graffiti.
Amb prozac i sense.
Cau
Els gratacels retallen la immensitat
més enllà de qualsevol axioma de vertigen.
I va caient des de dalt,
cau,
cau
un
home
que
cerca
unes
a e
l s,
cau un home que plou i es commou
en la caiguda de ser forapell;
de ser senzillament
[ser]
més enllà de qualsevol axioma de vertigen.
La ciutat el travessa tot caient
i li recorda que un dia fou feliç,
que fou tremendament feliç caient d’un arbre
quan tot just complia deu anys.
I ara sap que, mentre cau, és l’aire, només l’aire,
caient, endins, caient.
Feliç en saber-se tel·lúric, amniòtic, ingràvid.
Caient com un fruit que anys enrere els amics,
antany xiquets, colliren espantats
prô contents en veure el miracle de saber-lo viu.
Com el cos
[sense pell]
que ara travessa l’asfalt.
Si et mire,
si et pense,
no em demanes que siga objectiu;
tampoc no em demanes que siga subjectiu.
Tot això no trau cap a res,
perquè si et mire,
si et pense,
només puc ser una cosa:
tan sols adjectiu.
