GLOSSARI

Aquí tens un glossari amb termes d’art que et pot ser de gran utilitat. I si clickes aquí, en tens un altre, i aquí trobaràs, a més del glossari, imatges que et poden ser de gran ajuda per entendre els diferents conceptes.


Acròpolis:   Zona elevada i emmurallada d’algunes ciutats gregues en  la que se situen els edificis públics ( temples i altres).

Adovellat: Arquitravat. Sistema arquitectònic que utiliza elements de tancament horitzontals, i prescindeix de l’arc i la volta.

Al·legoria: Representació simbòlica d’idees abstractes per mitjà de figures, grups de figures o atributs.

Amfiteatre. Construcció al voltant d’un espai oval destinat a espectacles públics a Roma

Antropocentrisme: visió del món que concedeix protagonisme a l’ésser humà ( enfront del teocentrisme ).

Aparell: Forma de disposar els elements que integren un mur ( maons carreus. Etc)

Arc cec:  Arc tapiat que no permet l’entrada de llum

Arc de descàrrega. El construït sobre una llinda per a alleugerir-lo del pes de la paret.

Arcuacions llombardes: Arcs cecs que adornen la part superior d’alguns murs romànics. Normalment, uneixen bandes llombardes.

Arcbotant : Arc que descarrega l’empenyiment de les voltes sobre un contrafort exterior a l’edifici.

Arquitrau: ( arquitravat) ( vegeu llinda ). En els ordres clàssics, part superior de l’entaulament que descansa directament en les columnes.

Arquivolta: Conjunt de motllures que, seguint la curvatura de la portalada, forma la cara exterior frontal d’un arc.

Atri: Recinte tancat, i generalment porticat, que precedeix l’entrada d’un edifici.

Atrompetada:  obertura ( finestra o porta) que augmenta o disminueix progressivament.

Baldaquí: Dosser que cobreix un altar. Se sosté mitjançant quatre columnes.

Balustre: Petita columna corba o perfilada que s’empra per a ornamentar baranes

Banda llombarda: Pilastra allargada que sobresurt una mica del mur i forma sèrie amb d’altres, generalment unides per la part superior mitjançant sèries de petits arcs cecs. S’empra en el romànic.

Baptisteri: Lloc on  hi ha la pica baptismal.

Basament: Part baixa d’un edifici, que generalment presenta un aspecte compacte i massís.

Basar: Plaça pública a les ciutats islàmiques.

Bossellament: Aparell de carreus amb les juntes bisellades o enfondides.

Bust: Escultura que representa la part superior ( fins al naixement dels braços) d’un cos d’home o de dona.

Cadirat: Conjunt dels seient d’un cor, sala de sessions, etc, treballats segons un mateix estil o criteri artístic.

Cardo maximus: Carrer principal d’una ciutat romana que la recorre de nord a sud.

Capitell: Element que corona una columna, pilar o pilastra, sobre el qual s’assenta l’arquitrau o recolza el peu d’un arc.

Calze:  Vas sagrat que s’utilitza per a la consagració del vi en l’eucaristia. Sol ser d’algun metall preciós.

Cànon : regla de les proporcions humanes, d’acord amb un tipus ideal. Norma acceptada com a clàssica o sistema de relacions harmòniques entre les diverses parts d’una obra.

Cariàtide: Escultura femenina utilitzada com a columna . És pròpia de l’ordre jònic.

Carreus: Blocs de pedra tallats de forma regular ( normalment de secció rectangular o paral·lelepipèdica.

Cartó : Estudi previ a l’execució d’un quadre, generalment fet sobre un cartó.

Cassetó: Compartiment buit, generalment de forma quadrada, con una gaveta invertida o troncopiramidal amb el fons decorat.

Cassetonat ( o teginat) Sostre guarnit amb compartiments quadrats o poligonals decorats amb motllures o pintures.

Cavallet:  ( Pintura de) Pintura sobre llenç o tela. La tela es disposa, tibada, sobre un bastidor

Càvea: Graderia del teàtre, el circ o l’amfiteatre romans on s’asseuen els espectadors.

Cel·la: Sala petita en un construcció de l’Antiguitat o en un edifici sagrat funerari, etc.

Cimbori: Torre, generalment de planta quadrada o octogonal, que s’aixeca sobre el creuer d’una església amb la finalitat de dona llum a l’interior. De vegades es coronat per una cuculla.

Cintra: Bastida de fusta provisional entorn de la qual es construeix una volta o un arc.

Claristori: Darrer pis de la nau gòtica ocupat per finestrals.

Clau: Pedra o dovella central que tanca un arc o una volta.

Claustre: Galeria coberta amb una arcada al voltant d’un pati, generalment de forma quadrangular, recolzada en una església o monestir.

Columna: Element vertical o cilíndric, de suport o de decoració, compost per una base, fust i capitell

Contrafort:  Construcció adossada al mur, d’estructura vertical que fa de reforç al mur per contrarestar les càrregues d’un arc o volta.

Collage: Tècnica consistent a enganxar sobre un suport ( cartró, tela, etc) elements diversos ( papers, trossos de roba, tela, retalls, etc), formant una composició de formes i colors.

Contrapposto: Oposició harmònica de les diverses parts del cos humà, especialment quan algunes estan en moviment o tensió i les seves simètriques estan en repòs.

Cor:  Part de l’església reservada al clergat. El cor pot situar-se al capdavall o al centre de la nau principal; també pot estar elevat.

Creuer: Espai en què es creuen, en un temple, dues naus perpendiculars, una de les quals és la nau principal. De les dues naus es creuen, la més petita o transversal és la nau creuer, anomenada transsepte.

Cripta: capella o santuari soterrani.

Crismó: Monograma de Crist format per les dues primeres lletres del seu nom en grec: X i P.

Cuculla : Coronament apuntat d’una torre com a sostre molt empinat i punxegut; generalment té una estructura piramidal o cònica.

Cúpula: Volta semiesfèrica que cobreix un espai de planta quadrada, poligonal, circular o el·líptica. El pas de la planta quadrada al cercle es fa mitjançant un octàgon i trompes o petxines que serveixen de suport al tambor, en el qual es fan les finestres per a la il·luminació.

Deambulatori: Girola. Passadís de forma semicircular que queda damunt la cripta, darrere l’altar major, a la part del darrere del presbiteri. És la prolongació de les naus laterals. S’hi obren capelles radials o absidioles.

Decumanus: Carrer principal d’una ciutat romana, que la recorre longitudinalment d’est a oest.

Divisionisme: Tècnica d’aplicació del pigment en una pintura consistent a no mesclar ni els colors ni les pinzellades. El colors purs es col·loquen directament sobre la tela per mitjà de tocs o punts que ja no es mesclen a la paleta, sinó que s’havien de fondre a la retina de l’espectador, amb la qual cosa s’obté una gran sensació de vibració lluminosa.

Dosser: Coberta ornamental d’un seient, imatge, estàtua, etc, amb la qual se’n realça la dignitat.

Dovella. Peça en forma de tascó, sense vèrtex, la part inferior del qual, unida a les seves veïnes, forma l’intradós d’un arc. Es disposen en l’arc de forma radial.

Eclèctic: Estil o corrent artístic que pren  elements d’altres estils o corrents i els mescla.

Emplomat: conjunt de tires de ferro mitjançant el qual se subjecten les peces de vidre d’una vidriera.

Encoixinat: Mur en el qual les juntes dels carreus que l’integren queden afonades.

[ afonades = enfonsades]

Entaulament: Conjunt d’arquitrau, fris i cornisa en els ordres clàssics.

Èntasi: Engruiximent d’una columna, generalment cap al centre, de manera que, per efecte de la perspectiva, sembli recta en comptes de còncava, que es com podria semblar sense èntasi.

Equí: Motllura sortint, sota l’àbac, que forma el cos principal del capitell dòric.

Enteixinat: Sostre de fusta a la vista.

Escola: Sèrie d’artistes que treballen d’acord amb un conjunt  de normes semblants.

Escorç:  Manera de representar en perspectiva una figura que està disposada en el llenç de forma perpendicular o oblíqua al pla de la pintura.

Escultura: obra d’art realitzada en tres dimensions. Art de modelar, tallar i esculpir en fang, pedra fusta, metall o una altra matèria.

Esgrafiat: Ornament dels murs que consisteix a buidar l’arrebossat resseguint les formes d’un dibuix previ.

Estela: Petit monument monolític en forma de placa rectangular, amb inscripcions commemoratives.

Estereòbat: Basament que serveix d’assentament al temple.

Estètica: Branca de la filosofia que tracta de la bellesa i l’art. L’estètica engloba , a més d’una reflexió purament filosòfica de l’art i la bellesa, l’estudi de les obres, les doctrines sobre el gust i les preferències de cada època i artista.

Estofat: Tècnica de raspar el color aplicat sobre superfície daurada, fent-hi dibuixos, de manera que aparegui l’or. És una mena d’esgrafiar sobre or.

Estria: Canaleta emprada com a motiu ornamental, sobretot en els fust, i que els recorre en sentit vertical.

Estuc: Material de revestiment o farciment que s’obté barrejant guix, calç, pols de marbre i sorra.

Estil: Caràcter especial i conjunt de trets originals que imprimeix a les seves obres l’artista ( pintor, escultor, músic…), una època, una escola o zona geogràfica, i que permet d’identificar les obres com a obres fetes per aquest artista o en aquesta època o zona.

Estuc: Mescla de calç morta i pols de marbre, alabastre o guix. S’empra com a poliment dels murs.

Exempta: ( Escultura i estatuària) Escultura no adossada, de manera que s’hi pot donar la volta i contemplar-la des de tots els angles de visió.

Fornícula: Buit coronat per un quart d’esfera, generalment practicat en un mur i destinat a acollir una estatua.

Fresc: ( Pintura al ) Pintura realitzada sobre mur mentre l’arrebossat és encara humit.

Frontal: Part anterior de l’altar. Acostuma a estar decorada d’alguna manera, i ho va ser amb una riquesa especial durant el romànic.

Frontis. Frontispici. Façana del davant de l’edifici.

Frontó: Coronament triangular d’una façana, un pòrtic, una finestra, etc. L’espai interior s’anomena timpà i en l’escultura clàssica es decora amb escultures.

Frottage. Nom donat per Marx Ernst al dibuix que s’obté de manera premeditada i amb una intenció artística fregant un llapis sobre un paper col·locat sobre una superfície amb irregularitats.

Fust. Part vertical d’una columna, situada entre la base i el capitell

Funcionalisme: Corrent d’arquitectura o de disseny que valora per sobre de tot, a l’hora de concebre la forma, la finalitat de l’objecte o de l’edifici dissenyats.

Gablet. Coronament sobre les arcades, format per dues línies que creen al capdamunt un angle apuntat, característic del gòtic.

Galeria: Passadís ample, generalment en un pis alt, amb paret en un sol costat .

Gàrgola. Desguàs sortint de la teulada, esculpit en forma fantàstica.

Garlandes: Ornaments amb fulles, flors, fruits units per cintes.

Griu o grifó: Animal amb cap i ales d’àguila i cos de lleó.

Grotescos : Ornamentació amb ésser fantàstics, vegetals i animals entremesclats.

Hieratisme: Predomini de la monumentalitat, la rigidesa i la majestuositat.

Hipogeu: Sepultura excavada subterràniament.

Hipòstil, hipòstila: Espai cobert per un sostre sostingut per nombroses columnes.

Hípter: Descobert, sense sostre.

Humanisme : Corrent de pensament que s’imposa durant el Renaixement. Manifesta un interès renovat pels temes relacionats amb els éssers humans i les seves produccions.

Icona: Imatge en l’art cristià ortodox. Taula religiosa pintada a l’estil binzantí

Iconografia . Ciència que estudia l’origen, la formació i el desenvolupament dels temes figurats i dels atributs que s’hi poden identificar i els que usualment els acompanyen.

Iconologia. Ciència que estudia el sentit que les formes, imatges, etc, d’una obra , posseeixen pel que fa a l’al·legoria o el simbolisme.

Il·lusionisme: Efecte de realitat que es busca mitjançant la representació de formes arquitectòniques com a marc per a una escena pictòrica.

In antis. Temple clàssic que té dues columnes a la façana.

Insulae: Casa de veïnatge a l’antiga Roma, formada per diversos pisos i que constituïa normalment una illa de cases. Acostumaven a ser de lloguer.

Intercolumni: Espai buit entre dues columnes, generalment subjecte a mòdul.

Jacent: Persona representada morta i ajaguda, generalment esculpida en un sarcòfag.

Koré. Noia esculpida durant l’època arcaica de l’art grec.

Kouros. Noi esculpit durant l’època arcaica de l’art grec.

Lapislàtzuli. Pedra blava, opaca, amb vetes blanques i puntets vermellosos, molt utilitzada en decoració i enriquiment.

Litografia. Art de reproduir, per mitjà de la impressió, els dibuixos traçats amb matèria grassa en una pedra calcària.

Llaceries. Ornamentació geomètrica que consisteix en una sèrie de línies entrecreuades alternativament les unes de les altres i que formen diverses figures estrellades i poligonals.

Llanterna ( o llanternó). Element arquitectònic, de planta circular o poligonal que corona una cúpula o una torre amb l’objectiu d’il·luminar, per mitjà de les obertures laterals, l’espai interior.

Llinda: Element horitzontal que cobreix una obertura al mur ( porta o finestra) i que suporta una càrrega.

Llum. Agent físic que fa visible les coses

. En pintura, lluminositat

. Qualsevol de les finestres d’un edifici

. Dimensió horitzontal interior d’una obertura

Lluneta. Revoltó ( volta petita) en forma de mitja lluna obert a la volta principal per donar-hi llum.

Maçoneria. Obra feta amb materials no uniformes, normalment pedres sense talla o de talla tosca, unides mitjançant argamassa fresca composta per sorra i calç apagada.

Mainell: Element vertical que divideix en dos un buit d’una finestra o obertura.

Majestat. Representacions de Crist o la Mare de Déu en actitud triomfant

Màndorla. Italianisme que significa “atmella” i que designa un òval o marc ametllat que circumda Crist en Majestat, especialment en l’art romànic.

Manierista: Propi de l’estil de transició entre el Renaixement ple i el barroc que es caracteritza, sobretot en pintura, per l’excés de refinament, morbidesa i sensualitat, reflectides contingudament i veladament en l’estudi de nus, l’elecció de colors, el lleu allargament de les figures i l’anomenada figura serpentinata, que formen els esquenes i els melucs de les figures, lleument inclinades.

Marxant: Persona que es dedica a la compra venda d’objectes artístics.

Mausoleu. Tomba majestuosa i solemne.

Mecenes. Protector dels artistes i persona que patrocina les arts

Megàlit: Construcció feta amb una o més pedres de grans dimensions.

Mégaron. Edifici micènic, sala rectangular amb columnes de la qual deriva la planta del temple grec. De vegades estava precedida d’un doble atri.

Mènsula. Element sortint que serveix per a sostenir alguna cosa.

Mètopa. Espai comprès entre dos tríglifs en el fris clàssic. Generalment és quadrat i es guarneix amb rosasses o simplement amb color.

Mocàrab. Decoració de primes, juxtaposats i dirigits cap avall, que acaben en un estrenyiment també prismàtic, la superfície inferior del qual es còncava. Estan formats com estalactites o estalactites arraïmades.

Mòrbid. Tou, delicat, suau, especialment aplicat a la carnació.

Mossàrab. Relatiu als cristians que vivien entre els musulmans de la península Ibèrica.

Mosaic: Decoració a base de disposar petites peces( tessel·les) sobre un fonts de ciment, formant dibuixos.

Motllura : Banda o element de perfil uniformement corregit que s’aplica

sobre una superfície com a ornament

Mudèjar. Relatiu als musulmans que vivien entre els cristians dels regnes hispànics.

Muntant. Element vertical, que no és una columna, i que sosté amb  la seva parella, una llinda d’una finestra o d’una porta.

Mur cec: Mur sense obertures

Mur de càrrega: Mur sobre el qual recau el pes de la coberta.

Nàrtex. Part porticada de l’atri que precedeix immediatament la basílica paleocristiana, reservada als catecúmens.

Natura morta: Pintura que representa una composició amb vegetals, animals i objectes de la vida quotidiana, col·locats sovint damunt una taula.

Naturalisme. Tendència artística que intenta seguir i representar tan fidelment com és possible la natura, fugint de l’idealisme.

Nervadura. Conjunt de nervis.

Nervi. Element ressaltat de l’intradós d’una volta.

Ogiva. Forma determinada per dos segments de corba del mateix radi que es tallen en angle agut i una de les quals torna la seva concavitat a l’altra.

Opistòdom. Part posterior d’un edifici. En el temple grec solia consistir en una sala o atri sense comunicació amb la naos.

Ordre. En arquitectura, conjunt format per la columna i l’entaulament disposats segons mòduls i cànons més o menys fixats. Els ordres clàssics són els característics del món grecoromà.

Orquestra. Àrea circular al centre del teatre grec i semicircular en el romà.

Pantocràtor: Representació de Crist triomfant, assegut, amb els Evangelis a la mà esquerra i la dreta en actitud de beneir.

Parament. Aspecte o disposició dels elements d’un mur. Guarniment amb què es cobreix alguna cosa.

Peanya. Suport o seient d’una estàtua

Pedestal. Fonament ( amb o sense motllures) que sosté una estàtua, una columna, etc… i que li serveix de base.

Peristil: Galeria de columnes o pati envoltat de columnes.

Perspectiva aèria: Perspectiva ideada per Leonardo da Vinci. Intenta plasmar l’atmosfera que envolta els objectes difuminant els contorns i fent els fonts més esvaïts que els primers plans.

Perpectiva lineal: Forma de representació ideada durant el Quattrocento. Les figures es van fent més petites com més allunyades es desitja que semblin a qui mira el quadre. Les línies de les figures són convergents cap al punt de fuga.

Perspectiva cavallera. La que s’obté des d’un punt de vista similar al d’un genet, més elevat que el normal.

Petxina. Cadascun dels quatre angles curvilinis sobre els quals recolza una cúpula. Serveixen per a passar de la planta quadrada de l’edifici a la circular de la volta.

Pilar. Element de suport de secció poligonal. Acostuma a tenir més robustesa que la columna.

Pilar fasciculat. Format per unes quantes motllures que hi són adossades, característic del gòtic.

Pinacle. Piramidó en què acaba un contrafort, arcbotant o mur, sovint decorat amb labors de fronda, flors, etc,

Pintura de gènere: Representació pictòrica de temes de la vida quotidiana.

Plementeria. Cadascun dels panys  en el conjunt de pedres o dovelles d’una volta de creueria.

Plateresc. Estil arquitectònic i decoratiu hispànic, sorgit sota el regnat dels Reis Catòlics i que va perdurar fins al temps de Felip II. Les seves característiques són el resultat de la fusió d’elements gòtics, musulmans i del Quattrocento italià, units a la persistència d’un fort element de tipus hispànic.

Predel·la. Banc de retaule

Presbiteri. Espai que circumda l’altar major i que està separat de la nau amb grades o un cancell.

Propileus. Conjunt d’edificis com si fossin una entrada monumental, amb pòrtics, columnes, etc.

Proceni. Part anterior de l’escena del teatre clàssic, lleugerament elevada respecte de l’orquestra.

Realisme. Actitud o tendència estètica que intenta reproduir fidelment la realitat. Es diferencia del naturalisme en el fet que és menys cru i descarnat, ja que el realisme afegeix a la intenció reproductiva una relació dialèctica i un judici de l’artista sobre la realitat interpretada.

Retaule. Obra d’escultura, pintura o mixta que cobreix el mur del darrere de l’altar, feta en fusta, pedra o metall, amb pintures, escultures o obres de tots dos tipus .

Rosetó o rosassa: Finestral circular tancat per vidres decorats que s’encasten en les guies de pedra que el travessen.

Secció àuria: Sistema de proporcions que resulta de dividir un segment rectilini S en dues parts ( A i B ), de forma que la divisió menor (A) divida per la major ( B)  sigui igual a la divisió de B per S. Es denomina també secció daurada o nombre d’or.

Serpentinata. La que és pròpia de moltes figures humanes del manierisme i que es caracteritza pel moviment giratori dels malucs, les espatlles i el cap que es contrabalancen

Sfumato. Esfumat . Pintura de contorns vagues i difuminats. Consisteix a rebaixar els tons d’una composició per tal d’aconseguir amb la suavitat de factura un determinat aspecte de vaguetat i distància.

Stoà. Columnata grega porticada, que servia per resguardar del Sol i de la intempèrie . Normalment es col·locava al voltant de l’àgora.

Simultaneisme: Presentació en un mateix pla de diverses visions d’un objecte.

Tenebrisme: Tendència artística que utilitza contrastos molt forts de llum i ombra, de manera que les parts il·luminades destaquen violentament sobre les que no ho estan.

Teocentrisme: Visió del món que concedeix protagonisme a Déu ( enfront de l’antropocentrisme.

Tercelets. Nervis de la volta estrellada que, a partir dels mateixos punts que les diagonals, formen un angle en la mateixa bisectriu en què ho fan aquestes.

Tessel·la. Petit paral·lelepípede de pedra, marbre, vidre o pasta, emprat en la confecció d’un mosaic.

Tetramorf : Símbols dels quatre evangelistes: l’home ( Mateu), el bou (Lluc), el llleó ( Marc) i l’àguila ( Joan).

Tremp, pintura al : Procediment pictòric en el qual els pigments es dissolen en aigua amb aglutinant. Es fa servir, bàsicament, sobre taula.

Trepant. Instrument que serveix per a foradar.

L’escultura feta amb trepant és la realitzada amb aquest instrument i que presenta incisions de poca amplària, localitzades i molt profundes, per a fer l’efecte de gran relleu, de clarobscur, etc, formant calats.

Tribuna. Galeria sobre la nau lateral d’un temple on es poden situar els fidels.

Trifori. Sèrie de finestres ornamentades a base de tres lòbuls ogivats units entre ells, de forma triangular o radial. Es troba en el gruix dels murs de les naus centrals de les esglésies i catedrals, per damunt de les arcades que donen a les naus laterals. Generalment comporta un estret passadís de circulació.

Trompes: És un sistema constructiu que permet superposar dues estructures de diferent traçat geomètric( ex. un quadrat i un cercle). Consisteix a col·locar, en les angles de superposició de les dues estructures, uns revoltons semicònics projectats cap a fora del mur.

Vanitas: Pintura simbòlica que representa l’efímer de la vida humana; sol incorporar elements que al·ludeixen a aquesta transitorietat ( rellotges, joies, flors, calaveres, cucs, etc ).

Volta. Estructura que cobreix de forma arquejada un espai entre murs, pilars o columnes. Els tipus principals són:

Anular. Volta de canó elevada sobre murs circulars concèntrics.

D’aresta. La que es forma quan s’encreuen dues voltes de canó perpendiculars de fletxa igual

De canó. Està formada pel desplaçament d’un arc de mig punt al llarg de l’eix longitudinal.

De creueria. Aquella que té una estructura formada per arcs encreuats diagonalment, també anomenats nervis, amb una clau central comuna.

Sexpartita. Volta formada per dos nervis creuers i un tercer paral·lel als arcs faixons que passa per la clau major, i forma sis parts.

Voluta . Ornament en figura espiral

Xamfrà. Cantonada tallada per tal d’evitar una aresta

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *