TabletPC per a tots els alumnes: Butsènit d’Urgell

He estat de visita a la ZER del Sió, una zona escolar equipada amb un TabletPC per a cada alumne i amb canons de projecció a l’aula que es poden connectar via wifi a aquests ordinadors. Un bon repte pedagògic per un grup de mestres capaç d’aprofitar una situació d’equipament òptim.

La classe

Les ZERs són escoles especials. Hi ha pocs mestres i no massa alumnes, amb nens de totes les edats voltant per l’aula. Gairebé sempre es respira un ambient escolar que et fa reconciliar amb la professió.

Aquest és el cas de l’escola de Butsènit. La Marisol, el Gerard i la Màrgaret em van explicar com estan aprofitant els TabletPC al centre i van tenir la gentilesa de dedicar-me una llarga estona en la quals els nens van anar fent les seves feines diàries de Tablet. Per l’aula hi havia nens des dels set anys fins als onze. Tots amb el seu Tablet i compartint fins i tot algunes de les activitats

Més endavant m’agradaria donar detalls de com treballen. Avui tinc ganes de presentar-vos l’experiència des d’un recull d’imatges de l’aula i el seu equipament:

1.- Els TabletPC

El TabletPC  a la funda
El tabletPC a la seva funda.

                                                              
El TabletPC funcionant
El tabletPC en marxa
                                                                      

Aquest és l’aspecte dels tabletPC. A les fotos no es veu la motxilla, molt protegida, que serveix per a carregar-los a l’esquena. Són màquines discretes i silencioses que no interfereixen la marxa de la classe ni obliguen el mestre a aixecar la veu. Com veureu a les fotos, cada alumne té també un faristol i un teclat, per a convertir el portàtil en un ordinador convencional.

2.- Les connexions al canó de projecció.

Un dels aspectes centrals de l’equipament és la capacitat que tots els TabletPC tenen de connectar-se al canó. La mestra dóna la instrucció:

-Carla, connecta’t al canó.

L’alumne ja sap que activant un programa del seu TabletPC es queda amb el control del canó de projecció. Com a l’escola fant moltes activitats rotatòries, els nens van entrant i sortint ordenadament del canó.

Un nen es connecta al canó de projecció
Un alumne està connectant el seu TabletPC al canó.

Connectant-se al canó de projecció
L’alumne ja té el control del canó de projecció

3. Qui treballa amb el TabletPC?

Tots els de Primària. Els petits també treballen amb el TabletPC. La possibilitat d’escriure, pintar, estirar i marcar de l’ordinador el fan també adequat per aquesta edat. Els nens de Butsènit utilitzen l’ordinador sols: quan arriben recullen el Tablet del seu prestatge (si no se l’han endut a casa per fer treballs), el posen en marxa i recullen o pengen els documents que cal.

Amb 7 anys ja treballa amb el tabletPC
Un nen de set anys està treballant amb el seu ordinador

 

4. Què treballen?

Moltes coses, però no totes. L’ordinador és, en aquesta escola, un instrument integrat amb naturalitat però complementari. El fan anar en activitats transversals -els nens comencen el dia consultant algunes webs o escriuen tots els matins un capítol del conte viatger-, l’utilitzen com a substitut del llibre a Socials i Música i com a instrument complementari a Ciències, Llengues i les altres matèries.

Aquí us deixo un grapat de fotos que us il·lustren el treball:

Escriu una part del compte viatger
Després de consensuar el contingut, una alumna escriu el capítol corresponent del conte viatger. Ho escriu al Tablet i es va projectant al canó. Tots els nens vigilen l’ortografia i el contingut del paràgraf.

Treballant sobre el compte viatger
Abans d’escriure el fragment del conte que toca cada dia, un dels petits fa la lectura del capítol.

Un exercici corregit
El tabletPC permet estratègies clàssiques: el professor els facilita un document, que pot ser multimèdia. Els alumnes escriuen manualment les respostes i la mestra corregeix sobre el propi tablet.


Navegant
Navegant per la web de l’escola: està buscant un document de treball.

Caricatures dels professors
Les bessones amb les caricatures dels professors del centre.

Espero tenir l’oportunitat de presentar-vos més coses d’aquest centre.

Efectes de l’OLPC. Els UMPC educatius d’Intel

Edu UMPC d'IntelTal com era d’esperar, el projecte OLPC està afectant el desenvolupament del mercat dels dispositius portàtils per a l’educació, un segment econòmicament prou important com per a què els fabricants estiguin treballant sobre prototips que poden sortir a la venda a curt o mig termini.

Intel està treballant en l’Edu UMPC, un petit portàtil pensat per a usos educatius. L’ha presentat al CES 2007, en la secció “Cool Ultra-Mobile Devices”.

Mirant l’aparell es veu com Intel està intentant aproximar-se al mercat infantil i escolar, possiblement un dels sectors amb més capacitat de creixement en els propers anys. Aquest aparatets, que tenen semblances evidents amb el modest OLPC, estan dissenyats per al públic infantil: tenen colors vius (taronja i blau), són robustos, equipats amb les penúltimes tecnologies i a un preu reduït.

El sistema operatiu que porten a l’actualitat és Windows XP SP2. Però està previst que el 2008 puguin estar equipats amb Windows Vista.

Edu UMPC d'Intel

Ens diuen que poden sortir a distribució el proper 2008.

Mojiti. Una web2.0 xinesa per a treballar amb YouTube.

 

MojitiDe entre els centenars d’aplicacions 2.0 que neixen aquests mesos, avui m’he inscrit a Mojiti.  Es tracta d’una aplicació que s’alimenta dels nostres videos YouTube (i d’altres llocs similars) i permet afegir-hi text i algunes figures.

L’aplicació és molt simpàtica. El que fa es parasitar el fluxe de video del YouTube i va coordinant el text que resideix en el seu servidor.  No cal copiar i pujar un altre cop el video ni és necessari tenir res instal·lat a l’ordinador. Tot el procés es fa en línia.

És un bon instrument per a posar a treballar els nostres alumnes sobre un video de manera fàcil i ràpida. L’etiquetat dels videos obliga els alumnes a la comprensió del discurs audiovisual i desenvolupa la capacitat de síntesi.

El wordpress.com no em deixa incrustar videos si no procedeixen directament de YouTube. Us deixo, però, un enllaç per a que observeu com funciona l’invent:

http://mojiti.com/bofangqi/1627/2174

Provar el portàtil de 100$ OLPC al vostre Ordinador

olpcinterficieAquests dies l’organització OLPC ha anunciat que ha sortit de fàbrica la primera partida dels esperats dispositius portàtils per als nens dels països del Tercer Món. Durant l’any esperen distribuir un número considerable de màquines entre els governs dels països implicats en el projecte. També ens diuen que és possible que l’any 2008 l’OLPC es vengui en el mercat lliure europeu, a un preu considerablement superior als 100$.

Si no voleu esperar per veure com funciona, el podeu fer córrer en el vostre ordinador. Els dissenyadors d’OLPC van publicant regularment imatges de la maqueta que inclou les darreres modificacions.  La idea és emular l’OLPC á través d’una màquina virtual.  Hi ha diferents opcions i totes són molt senzilles.

He provat posar en marxa un OLPC amb QEMu per a Windows i per a Línux. M’ha funcionat en els dos casos, tot i que a l’Ubuntu del portàtil he hagut d’afegir la instrucció apm=off com a paràmetre d’arrencada. Per a Windows també he provat VMWare Player. És l’opció que m’ha funcionat amb més estabilitat. A diferència de les altres opcions VMWare no és programari lliure, però el podem utilitzar sense cost.

Us explico la instal·lació amb VMWare.

1) Descarregueu el VMWare Player. Us demanaran omplir un formulari. Crideu l’executable per a instal·lar-lo a la màquina. No té cap complicació.

2) Baixeu-vos aquest fitxer, o aquest altre. Contenen la imatge d’una distribució OLPC preparada per a VMWare. Sigueu pacients perquè pesa una mica més de 100mg.

3) Obriu el fitxer olpc-182.zip i el desempaqueteu on us vingui bé. Ha de ser el seu lloc definitiu.

4) Navegueu per la carpeta que heu descomprimit i busqueu el fitxer olpc.vmx. És el fitxer de configuració de la màquina virtual. Feu doble clic sobre la icona.

5) El VMWare us demanarà si voleu cambiar la UUID. Contesteu afirmativament.

I ja està, s’obrirà una finestreta al vostre PC on tindreu el vostre nou OLPC.

Anem a veure quina cara fa:

Arrenquem l’ordinador. El sistema operatiu és un Linux Fedora, que arrenca més o menys com tots els Línux del món:

Arrencant OLPC

No m’ha demanat identificació d’usuari. El tinc assignat per defecte. Trastejant he vist que es pot entrar com a root sense contrassenya.

S’arrenca immediatament una interfície gràfica. Al començament costa una mica adaptar-te. No hi ha menús tradicionals, només icones que indiquen les coses que podem fer. La distribució de botons és aquesta:

La Interficie

En la maqueta que he carregat hi ha poc més de mitja dotzena d’aplicacions. Un navegador, un xat, un lector de fils RSS, el processador AbiWord, Squeak. A la web del projecte han documentat un grapat important d’aplicacions que encara estan en procés d’incorporació. No hi ha, però, màquina de java!! No pot córrer el JClic i similars.

Us deixo alguna imatge per a què observeu l’aspecte de com han adaptat aquestes aplicacions a l’OLPC:

El Navegador

El navegador. La web de la XTEC es veu molt bé. És una adaptació de Firefox. Les aplicacions es tanquen des de la part superior de la finestra:

Tancant el Navegador

El lector de fils RSS m’ha agradat força. És molt senzill i funciona bé:

Lector de fils

El processador de text és l’AbiWord. Molt, molt simplificat. Observeu al menú les poques capacitats que, de moment, han deixat:

El Processador de Text

Aquest és el Xat:

El Xat

Aquí estem fent un dibuix:

Dibuixant

A propósito de “El verdadero problema del sistema educativo español”

Estas navidades Aníbal de la Torre ha sacudido el debate sobre la identidad de nuestra profesión con un análisis de los males del sistema educativo, expresados en términos de una enfermedad que tiene sus síntomas, los causantes de la enfermedad y el tratamiento. Es un texto interesante, no sólo por su agudeza, sino también por el eco que sus ideas levantan entre el profesorado. Lo que es claro indicativo de que en el artículo cristalizan las ideas y el sentimiento de buena parte de los profesionales de la educación, al menos de aquellos que nos sentimos atraídos por las Nuevas Tecnologías.

Aún compartiendo en su conjunto las tesis expresadas, me permito comentar algunas de las ideas, con ánimo de polemizar un poco.

1) El virus que nos ataca.

Según el autor:

Los múltiples desarrollos legislativos recientes en España, han pretendido desarrollar un modelo educativo acorde con el nuevo modelo de sociedad en la que surfean nuestros jóvenes … Sin embargo, los cupos de enseñanzas mínimas negociados … han hecho que para garantizar los intereses de todos (menos los de los alumnos) las enseñanzas finales que han llegado a las aulas hayan venido completamente cerradas y orquestadas por pedagogos teórico-incompetentes del lado de las editoriales

En este análisis, el profesor es considerado objecto, no sujeto. Es decir, lo que ocurre en el aula -contenidos, metodología, orientación, evaluación…- no es responsabilidad del profesor sinó que es un juego entre el legislador y el empresario editorial. Mi experiencia como profesor del sistema educativo público, por el contrario, me demuestra que nuestro Estado ejerce, por el momento, un control laxo sobre los contenidos y metodologías didácticas reales y es muy respetuoso con la forma de trabajar de sus profesores. La responsabilidad sobre las clases siempre la he sentido mía, después de ajustarme a unos programas formales que dejan suficiente espacio a la interpretación, ajuste y creatividad propias.

Con esto quiero decir que si se ha producido un divorcio entre los fundamentos didácticos de las leyes educativas y los de nuestra práctica final no solo se explica por por las contradicciones legal/normativas, que existen, sinó también por nuestro conservadurismo laboral. Al fin y al cabo, podemos pensar que las editoriales intentan ganar espacio en mercados amplios y que el comprador de ese material didáctico es el profesor. Aún tengo frescos en la memoria algunos hermosos y atrevidos proyectos editoriales que, al amparo de la LOGSE, nacieron aquí en Catalunya y que desaparecieron del mercado por falta de ventas.

2) La fiebre.

Estoy completamente de acuerdo en que la pérdida de identidad institucional es fuente de muchos de los males del sistema. Pero este no es un fenómeno exclusivo ni del sistema educativo ni de España. Afecta a diferentes sectores asistenciales (sanitario o policial, por ejemplo) y está presente en toda Europa Occidental. Creo que cuando analizamos la desinstitucionalización no debemos olvidar nunca esta realidad para no perder la perspectiva sobre los orígenes del problema.

Desde mi punto de vista, la pérdida de identidad institucional es más virus que fiebre. Está en la misma raíz del problema educativo.
Hasta hace una generación, la institución amparaba a sus profesores. El oficio de “profesor de Instituto” contenía en si mismo suficiente capital de respetabilidad como para establecer un tipo de relaciones sociales entre alumnos, padres y profesores basado en la autoridad intelectual del profesor. Esto se acabó. Ahora la institución no existe y el respeto profesional hemos de construirlo cada uno de nosotros desde cero sin poder fundamentarlo exclusivamente en la autoridad intelectual. A los que tuvimos que vivir esta transición todavía nos tiemblan las piernas y, en muchos casos, no hemos podido o sabido reaccionar. Pero hay que bregar con ello y reconstruir una nueva identidad. ¿Cómo? No lo sé con claridad. Si no existe institución más allá del instituto, quizá el único espacio significativo que nos quede es el propio instituto.

Construir identidades fuertes de pertenencia a nuestro instituto, levantarlo, gestionarlo con ilusión, imaginación y libertad, dar capacidad de maniobra a equipos directivos fuertes, permitir organizaciones internas alternativas a los vetustos Seminarios y Departamentos de asignatura pueden ser recetas que los profesores pueden utilizar para recuperar el buen sabor de la profesión. Hace falta que las Administraciones, y también nuestros sindicatos, hagan posible esta libertad, que en la actualidad todos defienden y nadie reglamenta.

Hecha nuestra parte del trato, le deberíamos exigir al Estado un replanteamiento de las relaciones sociales tolerables en el seno de un instituto: ese 10% de alumnos que, por diferentes razones, padecen una inadaptación patológica al contexto educativo y que desbordan a equipos directivos, tutores y psicopedagogos debieran tener un tratamiento externo y cualificado, antes de convertirse, por emulación, en ese 30% de alumnos difícilmente gobernables que suelen circular por nuestras aulas.
Por lo demás, lo que Aníbal gráficamente describe como “pozo donde políticos y familias arrojen continuamente las piedrecitas de sus frustraciones” constituye simple y llanamente el corazón de la Nueva Escuela. No es el caos o el desorden o la improvisación, es el nuevo Sistema.

3) Las TIC como antibióticos

Creo también que en España todavía no hemos vivido la revolución de las Nuevas Tecnologías en educación y, por lo que sé, tampoco la han vivido la mayor parte de profesores ingleses y de otros países occidentales.

Las fuertes inversiones del Estado en equipos informáticos y la esperanza que en la década pasada pusimos en la formación del profesorado en NT han sido, hasta cierto punto, contraproducentes.

Por una parte, la compra de maquinaria no ha garantizado, por si misma, su uso en las aulas. Al contrario, hemos visto como el crecimiento del número de ordenadores en los centros ha creado en muy pocas ocasiones un contexto de “masa crítica” en el que un conjunto significativo de profesores de un centro docente optan por el uso cotidiano de las TIC. Las máquinas están en el centro y nadie se siente muy orgulloso mirándolas porque a veces sabemos que no las estamos utilizando suficientemente y nos recuerdan nuestra desidia y contradicciones. Las Administraciones más despiertas también se preguntan acerca del sentido de estas inversiones. Afortunadamente para nosotros, nuestros legisladores todavía trabajan con el indicador de fuerte contenido político “alumnos por ordenador”.

Con la formación ocurre un fenómeno similar. En su momento confiábamos en que a través de la formación permanente íbamos a adquirir muchas competencias, adaptarnos a la nueva realidad tecnológica, abrir nuevas posibilidades educativas y ganar orgullo profesional. En realidad, ha sido un pequeño fiasco. Tras años y cientos de miles de horas en cursos y cursillos, la sabiduría de la formación no ha llegado de manera suficientemente significativa a las aulas y, por tanto, no ha servido para que el profesorado recupere el orgullo profesional. Frecuentemente detecto entre los colegas la sensación de que la formación permanente en N.T. no sirve mucho para luchar contra nuestros problemas en las aulas.

No creo, tampoco en este caso, que sea la rigidez de los planes de estudios la raíz de este mal. Por tirar del hilo del ejemplo de Aníbal con la explicación de la herencia que harían un español y un inglés, estoy convencido de que si el profesor español “típo” no utiliza ese trabajo colaborativo como elemento central del tema es porque no tiene fe en que el aprendizaje que obtiene el alumno después de esas cinco horas sea el óptimo o el correcto. Creo que cuando los profesores españoles se relajen, dejen de vivir la pérdida de “niveles” como un problema y reorienten su trabajo más hacia actividades “inglesas” conseguiremos levantar las competencias básicas de nuestros alumnos y quedaremos mejor en los informes Pisa (todos los profesores debieran echar una ojeada a las pruebas Pisa para comprobar lo que Europa entiende como madurez intelectual; queda bastante lejos de lo que es convencional en España).

4) La cura

Nos comenta Aníbal:

1.- Hay que romper completamente con los desarrollos curriculares actuales.

Cierto. Pero, si eliminamos el molesto discurso psicopedagógicocatequista de la LOGSE, aquella fue la ocasión en que los profesores tuvimos, objetivamente, una mayor libertad formal sobre los Planes de Estudios. Esos años tuvimos un marco curricular con unas definiciones de competencias considerablemente genéricas y una gran libertad para inventar caminos y recetas. A partir de entonces, tan sólo hemos ido perdiendo voz y no he visto que, en general, los profesores pongan el grito en el cielo por ello. Por lo demás, como he dicho más arriba, en general nuestro Estado aprieta poco en contenidos reales. En la Secundaria Obligatoria si un equipo de profesores consensúa un programa no extremadamente alejado de los “papeles” tiene la posibilidad real de impartirlo.

2.- La formación del profesorado, innovación, creación de materiales, experiencias interesantes, ideas, etc. deben construirse completamente pensando en un nuevo modelo de transmisión de conocimiento. Hay que desarrollar YA mecanismos efectivos en el que el conocimiento del profesorado esté completamente conectado, aunque distribuido

Creo que, en general, estamos bien conectados. Muchísimo más que hace cinco años. Infinitamente más que hace quince. Disponemos del instrumento, pero nos faltan las ideas y la voluntad. No me gustaría pecar del optimismo “sociocolaborativo” automático que en ocasiones le suponemos a Internet o la web 2.0. También veo difícil la existencia en Internet de ese Centro único donde se deposite el saber de todos los profesores del país. Lo veo poco en sintonía con los mecanismos convencionales de distribución de ideas en Internet que es conceptualmente hipertextual, con todo lo que ello supone. Sí creo más en la posibilidad de poner las capacidades de comunicación de Internet al servicio de los equipos, para generar diálogos y complicidades. Nuestros blogs son cabal ejemplo de ello. Si una cosa pone de manifiesto el tremendo éxito de las aplicaciones 2.0 es el enorme potencial de la descentralización.

Otra cuestión es que mejoren cuantitativa y cualitativamente los actuales repositorios de recursos pedagógicos. Seguramente a corto y medio plazo vamos a ver el nacimiento de instrumentos sustancialmente más poderosos que los actuales. Por lo que se, mi Comunidad Autónoma, por ejemplo, está trabajando en un megarepositorio formalizado vía LOM. Habrá que esperar un poco a ver en que queda.

Por otra parte, seguramente también es cuestión de poco tiempo el cambio de actitud de los profesores respecto a la publicación de sus contenidos. Los profesores, en general, son trabajadores y no es raro que produzcan materiales didácticos sin esperar gran cosa a cambio. Es una rareza de nuestro oficio que sorprende fuera de nuestro entorno laboral. Esto encaja mucho con el concepto de cultura libre de Internet.

No sé si mi generación compartirá su librillo. A veces lo dudo. Pero creo que muchos de los que vienen detrás de mi, profesores y nativos digitales, si lo van a hacer.

Alumne ric, alumne pobre. 2ª Part: L’alumne ric

L’altre dia parlava del somni d’igualtat d’oportunitats tecnològiques que podien oferir projectes com OLPC, que intenta la fabricació i distribució d’un ordinador mòbil, extremadament barat i alimentat amb programari lliure.

Observant les especificacions de l’ordinador podem pensar que no rebria una molt bona acollida entre els nostres adolescents, més acostumats a treballar a l’escola, o millor a casa, amb ordinadors molt més potents, que mouen jocs sofisticats i obren el messenger només engegar la màquina. El nostre mercat és un altre

Els fabricants d’ordinadors també estan madurant enginys portables pels mercats occidentals:

  1. L’ordinador portàtil ha deixat de ser definitivament una eina d’executiu i és, a hores d’ara, una de les principals i més barates opcions de la informàtica domèstica. Amb un preu ratllant els 600€ a les games baixes, està molt a prop de ser un objecte accessible a un percentatge ampli de la població.
  2. El Tablet PC, un ordinador molt més adequat a les necessitats educatives gràcies a les utilitats d’escriptura manual i la pantalla tàctil, ha demostrat ser un bon instrument docent:
    [youtube=http://www.youtube.com/watch?v=5H5gdrwabS4]
    Però el seu preu, superior als 1000€, el fa un objecte encara minoritari.
  3. La darrera aposta de portabilitat són els UMPC. Són Tablet PC de dimensions molt reduïdes. Constitueixen el darrer intent de Microsoft per a crear una família de màquines populars lligades als seus sistemes operatius. Sobre el paper, l’UMPC és l’instrument ideal per acompanyar els alumnes en el seu aprenentatge:

[youtube=http://www.youtube.com/watch?v=7Ff_GNIGrq4]

És una màquina petita, de les mides d’un llibre, amb tot el programari d’un Tablet PC, càmera, conectivitat wifi, compatibilitat amb Windows… Suficientment gran per a incorporar un teclat propi o connectar un teclat extern. Sembla, en fi, aquell ordinador que els professors somiem quan pensem en l’aula del futur.

Els inconvenients de l’UMPC també són importants, suficients com per a comprometre, de moment, l’èxit global de la idea. En primer lloc són cars, bastant per damunt dels 1000€, massa cars per a que una família de classe mitjana els posi a la motxilla d’un nen. D’altra banda, la seva portabilitat està molt limitada pel gran consum elèctric. Molts UMPC tenen una autonomia de dues hores escasses, molt per sota del que és necessari si l’aparell s’ha d’usar desendollat.

En un futur immediat, no està gens clar quin dels dos formats de PC portable i tàctil s’acabarà consolidant, el Tablet PC o l’UMPC. Als professors ens és una mica igual, el que és important és reflexionar sobre les implicacions d’aquesta carrera tecnològica:

  • La implantació popular d’aquests dispositius és, segurament, qüestió de pocs anys. D’una forma o altra, les escoles i instituts ens veurem obligats a incorporar-los a la nostra tasca. Si més no, per no viure a la inòpia i no crear més tensions de les ja existents entre el món real i el món escolar.
  • Per definició, els professors no podrem seguir mai el ritme dels avenços en N.T. L’Administració, però, que és la nostra avantguarda, hauria de traballar intentant pensar en allò que no faran les empreses tecnològiques: la didàctica amb un ordinador portable per alumne i la formació del professorat per a fer-ho viable a l’aula. Potser no és tant important la despesa pública en maquinari, que ha de continuar, com ho seria en investigació i previsió de programes de formació. Com la investigació està en mans de les Universitats i aquestes solen viure i pensar molt lluny de la realitat educativa, s’avança poc en propostes didàctiques. A més, a les administracions els resulta més fàcil a curt termini la inversió en ferro, que al capdavall només cal comprar, que no en programes d’investigació/formació que s’han de preparar i preveure, són molt cars, obliguen a tothom i tenen poc valor mediàtic.
  • Les inversions en maquinari educatiu sempre han caigut del costat de l’Estat. Amb el creixement del nivell de vida de bona part de la població catalana potser es podria anar responsabilitzant les famílies del cost i cura dels equips per a l’educació, articulant mecanismes de compensació via beca, subvencions o creant mecanismes de rotació de maquinari similars als que es fan amb els llibres de text. En general, la longevitat de les màquines està directament vinculada al sentiment de propietat que en puguin tenir els alumnes.

Refrescant LaTeX

pinguilatexAra fa deu anys vaig descobrir Línux. En aquells moments es tractava d’un sistema operatiu poc amable, que era difícil d’instal·lar i bastant difícil de mantenir si no tenies formació en Unix -com era el meu cas-. Les primeres distribucions que van viure al meu PC van ser les RedHat 4.1 i 5.0.

Una de les perles més remarcables que em va facilitar el nou sistema operatiu va ser el LaTeX. Una meravella de programari que feia possible escriure documents d’acabat professional amb molt poc esforç. Documents sempre millors que els equivalents escrits amb el WordPerfect, el processador de text de DOS i Windows que encara utilitzava en aquella època. Amb LaTeX, i de manera molt natural, escrivies documents perfectament maquetats, ben estructurats i consistents.

Amb la consolidació dels editors WYSIWYG, el PageMaker i les poques necessitats de produir documents de qualitat en paper,llibrelatex vaig anar abandonant la joguina. Un company de feina em va passar, fa uns dies, el material de suport d’un curs que està preparant. Em va comentar que estava escrit amb LaTeX. Em va sorprendre, perquè en el meu entorn laboral no és habitual que s’utilitzin programes poc convencionals. I em va aixecar el punt de nostàlgia suficient com per a retrobar-m’hi.

Vaig obrir el portàtil, que porta el darrer Ubuntu en català i em vaig instal·lar els paquets de LaTeX. Només em va fe falta escriure al terminal:

 

sudo apt-get install tetex-base tetex-bin tetex-extra

 

Vaig buscar un editor de LaTeX per a Línux per no haver d’escriure com en els vells temps, amb el vi, i vaig localitzar el Kile. Un programa magnífic que et permet escriure, compilar els documents i traduir-los a PDF amb dos clics. El vaig instal·lar així:

 

sudo apt-get install kile

 

Amb el Kile vaig haver d’incorporar moltes llibreries del KDE, però val la pena. Finalment, per a escriure unes presentacions que he de preparar aquests Nadals, vaig afegir el paquet beamer:

 

sudo aptitude install latex-beamer

 

Això és tot el que he necessitat per treballar. He passat uns dies baixant d’Internet una dotzena de documents sobre LaTeX, repassant les comandes bàsiques i revisant les possibilitats del programa per les meves necessitats actuals. Què agradable és escriure per aquest processador i què potent el concepte de separar la redacció d’un document del seu muntatge i acabat.

Si us tempta la idea de tastar una manera de processar texts completament diferent a l’OpenOffice Writer o el Word podeu informar-vos aquí:  

Pàgina del Joan Queralt, company de professió i expert en LaTeX

Pàgina del usuaris catalans de TeX

Pàgina d’usuaris hispans de LaTeX

Alumne ric, alumne pobre. 1ª Part: L’alumne pobre

Fa una temporada llarga que es preveu l’arribada de nous enginys informàtics que han de fer de les Noves Tecnologies un element integrat a la vida quotidiana dels ciutadans del món, sigui quina sigui la seva posició geogràfica o social. És força conegut que les classes mitjanes dels països desenvolupats han anat gaudint sense retards significatius dels avenços tecnològics que s’han produït en els darrers vint anys i que la major part del món encara no n’ha pogut incorporar ni una petita part, creant una perillosa fractura digital que pot comprometre el desenvolupament futur d’enormes col·lectius de persones.

En aquests moments hi ha un mínim de tres intents seriosos de trencar explícitament aquesta barrera. Tots tres es decanten per crear tecnologies barates, que siguin accessibles a la població ja sigui a través de les lleis de mercat o mitjançant la protecció i supervisió dels estats. Són els projectes OLPC, Longmeng i Simputer. Longmeng és una iniciativa xinesa per a fer accessible el PC a la població del seu país. Ha de ser un aparell amb una potència similar a un PIII mogut per un Línux adaptat amb un preu final de 100€. Simputer és un aparell dissenyat a la Índia, entre PDA i ordinador amb Línux al seu cor, que s’ha posat recentment a mercat per un preu proper als 200€.

OLPC és el projecte del que se n’espera una implantació més àmplia i que té, de bon tros, la repercusió mediàtica més important. Es tracta d’un aparell similar a un portàtil petitò, gairebé de joguina, pensat per a usos escolars. Porta un processador petit de 500MHz, 128MB de DRAM i no emmagatzema en un disc dur, sinó en una memòria Flash de 500MB o 1GB. La pantalla és de 12 polzades en color. L’equip té connectivitat wifi i uns quants connectors USB.

OLPC Obert

En el cor, un sistema operatiu Línux adaptat a la màquina. La interfície de treball és aquesta: 

OLPC - Interfície

L’aparell es pot plegar donant-li forma de tablet i actuant com un eBook. Com està pensat per a treballar en llocs que no tinguin subministrament elèctric, fins i tot porta un dispositiu en forma de manovella per a alimentar les bateries.

OLPC muntat com ebookOLPC

La configuració de l’ordinador permet als alumnes escriure, fer comptes, dibuixar, gestionar correu electrònic, navegar per internet i veure audiovisuals. Pràcticament el 90% de les funcionalitats pràctiques d’un PC escolar.

Tot l’equip ha de tenir un cost de producció ratllant els 90$ i un preu de mercat de 100$, poc més de 80€, menys que un reproductor de MP3.

En aquests moments, els gestors del projecte estan en procés de fabricació i pilotatge. Diuen que intentaran produir 10 milions de màquines per aquest any 2007 a través de Quanta, el gegant industrial taiwandès i  que seran servides als governs de Brasil, la India, Xina, Argentina,  Rússia, Líbia i altres estats africans, qui els ha de distribuir entre la seva població escolar.  Podeu visitar la seva pàgina per estar al dia de la informació bàsica.

Pel que respecta a la consolidació de  la igualtat d’oportunitats educatives entre rics i pobres, les implicacions de l’èxit d’un projecte com aquest són molt grans, enormes. Si els estats fossin capaços de servir connectivitat inalàmbrica als seus ciutadans i aprofitant l’explosió de la web 2.0, gairebé qualsevol nen del món, a través del seu mini PC podria accedir a idèntics recursos educatius. El contrast entre aquesta possibilitat i les brutals diferències econòmiques que hi han en el món contemporani és extraordinàriament inquietant.

Girant la mirada a casa nostra, imagineu, per un moment, que aquesta idea tingui èxit, es consolidi i, per tant, la maquineta mantingui el preu, guany en prestacions i, finalment, aterri al nostre mercat? Som capaços de valorar l’impacte educatiu que pot tenir al nostre sistema aquesta circumstància? Que qualsevol alumne pugui portar a classe un mini PC propi, que l’hi ha costat bastant menys que el material escolar de l’any, que sigui susceptible de connectar-se a la xarxa i accedir a la legió d’aplicacions web ja disponibles a l’actualitat provoca emoció i inquietud. I no és un somni remot. Ho veurem i ben aviat. La gran pregunta és si els professors estarem preparats per a posar-ho al nostre favor.

 

El Professorat i la Penetració de les Noves Tecnologies a l’Aula

Una part important de la innovació en Noves Tecnologies està incidint de ple en la forma en què obtenim la informació, la discriminem i n’interioritzem el contingut. A diferència de fa pocs anys, la innovació ja no gira exclusivament al voltant de les prestacions dels ordinadors nous o de les possibilitats d’un programa instal·lat; el gruix de la innovació està a la xarxa, no a casa. Internet s’està omplint de nous instruments el triomf dels quals es fonamenta en la utilització social i l’aprenentatge compartit. Cada dia n’hi ha més i són més potents i amigables.

Alumnes a l'Ordinador Aquesta direcció que està prenent la innovació apunta directament a l’escola. Sembla que la tasca d’ensenyar ha de ser cada cop més fàcil perquè hi ha molta gent, institucions públiques i empreses privades que estan invertint la seva creativitat en el disseny d’aplicacions que busquen facilitar l’obtenció d’informació i la comunicació. Malgrat tot, l’escola catalana continua sent massa vegades un lloc on les experiències educatives dels nens i adolescents són virtualment idèntiques a les que varen tenir els seus pares. S’ha modificat substancialment el model de convivència social dels centres educatius, però potser no tant les vivències didàctiques.

Quines raons explicarien que un fenomen que, sobre el paper, ha de ser tan profundament transformador de les formes d’aprendre, tingui un impacte relativament reduït en el sistema? Apunto aquí algunes raons, sense cap ordre de precedència:

  • Dificultats en l’equipament informàtic. Els ordinadors que tenim a les escoles són PCs d’oficina, escassos, molts cops grans i sorollosos. Poc a veure amb la invisibilitat física que reivindiquem. Els professors de Secundària tenim la tendència a tractar les activitats de classe com a activitats per a tot el grup. I a les aules convencionals no hi ha ordinadors per a tots. En el millor dels casos hi ha equipament per a fer racons, equipament que molts cops consisteix en les màquines més velles que han abandonat l’estatus privilegiat d’ordinador d’aula d’informàtica i el funcionament de les quals pot ser atzarós.
    Per a poder treballar amb una màquina per a cada estudiant o parella d’estudiants -i la diferència entre una possibilitat i l’altra no és trivial- hem d’anar a l’aula d’informàtica, una instal·lació que gairebé sempre s’ha de demanar, que no ens es familiar, i freqüentment, està disposada de tal forma que els ordinadors no és que siguin invisibles, és que ocupen el centre de les taules de treball com a objectes sagrats que s’han de reverenciar.
    Està demostrat que aquells centres educatius que diposen de maquinari mòbil, relativament abundant i discret, que viatja amb els estudiants a les seves aules, com els centres pilot amb tablet PC o els centres IATIC, fan una utilització proporcionalment molt més intensa de les noves tecnologies.

    Professor amb alumnes

  • La disminució de la seguretat del professorat en la gestió social del grup atura la creativitat. Molts professors no es senten el suficientment segurs a l’hora de ‘moure’ el grup com per a exposar-los i exposar-se a situacions potencialment desordenades.

  • Des de la percepció de molts professors, les noves tecnologies no estalvien temps de classe, és més, en poden alentir la marxa i interferir el ritme convencional d’aprenentatge. Quant temps li fa falta a un professor per explicar la cèl·lula i quant temps necessita un alumne per descobrir a la xarxa i sistematitzar informació sobre la cèl·lula? Segurament necessita més temps en el segon cas. Que la segona situació sigui més motivadora, significativa i al capdavall útil per l’estudiant és una circumstància que, per força professors, no està demostrada.

  • Els plans d’estudis de la Secundària tampoc han canviat molt des de fa una generació. Difícilment es poden modificar les estratègies educatives quan les habilitats intel·lectuals qualificades -pensem en les PAAU- són molt tradicionals.

  • El professor es percep a si mateix, i és, el dipositari de l’ordre en la seva matèria i per tant n’és l’autoritat intel·lectual i l’expert. Poques coses agraden menys als professors d’institut que el ‘desordre intel·lectual‘ que poden provocar les situacions d’autoaprenentatge, aprenentatge col·laboratiu, descobriment i altres etiquetes vinculades freqüentment a les noves tecnologies.

  • El professorat d’institut no és gairebé mai un nadiu digital. Va rebre una secundària sense ordinadors,creu en la potència de la seva matèria tal qual la va estudiar i ha rebut pocs incentius per a descobrir les possibilitats de les N.T.

  • Tot i la paradoxa, l’ofici d’ensenyar és una tasca solitària. El professor treballa sol, moltes vegades a porta tancada, amb els seus alumnes. Les situacions en què un professor observa com treballa un company innovador són, malgrat tot, escasses.

  • En el nostre sistema de formació permanent del professorat, la iniciativa és majoritàriament individual i està poc orientada. Els professors que volen formació la fan d’allò que els interessa, individualment i fora del context educatiu. Hi ha poca formació que englobi equips de professors, i que afecti processos escolars.

  • Seria important que l’Administració clarifiqués les competències en N.T. que han de tenir els alumnes i les que són desitjables per al professorat. Sembla que, al menys fins avui, no hi ha ningú que pugui dibuixar amb claredat un mapa de competències digitals bàsiques.