Ser docent avui

Estava llegint l’article “el desafío de ser docente” d’Adriana Careaga, una professora de la Universitat de la República de l’Uruguai, gens sospitosa de modernitat pedagògica on, entre altres coses, fa una petita llista dels atributs del bon professor:

  • Saber su materia
  • Preparar bien las clases
  • Explicar con claridad y orden
  • Escribir en el pizarrón con claridad y buena letra
  • Ser capaz de realizar un trabajo en equipo
  • Poseer clara sensibilización por su entorno social y cultural
  • Ser capaz de ponerse en el lugar del alumno
  • Resultar asequible a los estudiantes
  • Ser algo histriónico
  • Hacer participar a los estudiantes
  • Llegar a clase puntualmente
  • Ser respetuoso
  • Presentarse en forma correcta

M’ha fet gràcia la senzillesa de les seves receptes, producte del més saludable dels sentits comuns, poc a veure amb l’orientació intel·lectualitzada, florida i psicologista  que predomina en el nostre país.

Degoteig de netbooks

Sembla que s’estan aclarint les prestacions i preus de totes les marques competidores en el novíssim mercat dels ultraportàtils barats.

Avui s’ha fet la presentació oficial del model de Lenovo, l’IdeaPad S10. Es tracta d’un dispositiu que es posa en línia amb els principals netbooks previstos per aquesta temporada: un processador Intel Atom -en preferència a VIA o Centrino-, pantalla de 10″, tarjeta gràfica modesta, disc dur mitjà -encara preferentment mecànic en lloc d’SSD- i complements com webcam i lector de targetes. Surt, als EEUU per 266€ el model més barat i 300€ el més car, en funció de la memòria i la capacitat del disc.

Prestacions similars a l’Asus eeePC 1000h, al futur Acer One 150, l’HP MiniNote o la família MSI Wind i tots els seus clons. Tots estan arribant a Europa o ho faran en breu per preus entre els 300€ i els 500€. I són moltes les marques que entren en competició en aquest segment, on es preveu un volum global de vendes d’uns quants milions d’equips a tot el món.

Amb una mica de sort, la pressió dels fabricants provocarà caigudes en els preus que serà interessant seguir el curs vinent. Paral·lelament, un altre avantatge d’aquests moviments és que els netbooks de primera generació, Asus eeePC 7″ i 9″ o Acer One han de patir caigudes en els preus abans de desaparéixer: de fet, l’equip més allunyat del nou estàndar, l’eeePC de 7″ ja es pot comprar per 250€ preu final amb IVA inclòs. Segurament abans que desaparegui en podrem trobar algun a més baix preu.

Amb un mercat evolucionant en aquesta direcció, molt aviat veurem els nostres alumnes amb el mini ordinador a la motxilla i haurem de veure com ho gestionem en un entorn escolar.

Més informació:

Companies Targeting Low-Cost ‘Netbooks’ Directly at Education

Netbooks vs PC portàtils: de compres per equipar l’aula

Faig una mica de comparació entre els avantatges i els inconvenients d’equipar un centre escolar amb Netbooks en lloc de fer-ho amb ordinadors portàtils convencionals. Dono per suposat que, en entorns escolars, la informàtica mòbil és millor opció que els PC de sobretaula i no entro en aquesta comparació.

eee-asus-pc

Imaginem que vull dotar d’informàtica mòbil a tots els estudiants del grup 1er ESO A del meu institut. Tinc 25 estudiants i em plantejo dues alternatives d’equipament: una sobre Netbooks Asus eeePC i l’altra sobre portàtils normals HP Compaq 6720s. No compraré marques especialment barates, no me’n fio.

hp-compaq-6720s-business-notebook-pc_400x400

Vaig a la botiga…

Netbook:

He trobat un distribuidor que em ven l’eee per 270€. No ho veig, però, massa clar i optaré per comprar al meu venedor de confiança: 300€ per màquina.

A més, com vull que els meus alumnes puguin fer tota la jornada escolar sense recarregar, compro una bateria de 10000 mAh per a cada portàtil. Me’n demanen 60€ per cada una (la sèrie 1000 de l’eee promet 8,5 hores d’autonomia de sèrie, però encara no està disponible i serà més cara).

Com he de comprar 25 màquines, ja estic preparant 9000€!

Portàtil:

Com he dit m’interessa l’HP Compaq 6720s. És un portàtil relativament barat que té tot el que pot oferir un PC de sobretaula. A la botiga de l’HP me’l deixen per 450€ de preu final, un bon preu. Tampoc vull tenir problemes de bateria i em faig amb l’extensió. En aquest cas em costa 90€ de més per ordinador.

Les 25 màquines em sortiran per 13500€. Una mica més car que el Netbook. Potser assumible si em compensa optar per portàtils convencionals.

Ara tinc un problema: amb el Netbook tinc clar que la gestió de l’equip l’ha de fer el propi estudiant. Si opto per l’Asus, assignaré la màquina a l’alumne i el faré responsable de la seva cura. Com les màquines tenen autonomia per tota la jornada escolar, no crearé infraestructura de càrrega de bateries, que ho facin els nens a casa seva. Compraré potser algun transformador per alimentar l’ordinador dels despistats dormilegues.

Si opto per l’HP Compaq tinc un altre escenari. No vull que els alumnes portin cada dia 3 Kg a la motxilla afegits als llibres de text i resta de material escolar. Per tant, necessito muntar una infraestructura de càrrega i custòdia dels equips: necessito el carro de portàtils. En trobo un al meu gust per 3000€.

En total, l’opció dels portàtils em suposarà un cost total de 16500€. Estic ja a 7500€ més que amb l’opció dels Netbooks.

hp mini

Al cole…

Gestió dels equips

Portàtil:

Fàcil, fàcil. Com tenim un carro, deixarem tots els portàtils dins l’aula per a què es vagin carregant quan estem fora d’horari escolar. Si hi ha altres cursos de l’institut que necessiten informàtica, sempre els hi podrem deixar: es poden endur el carro o poden recollir a la classe els portàtils que facin falta. Sort que per l’institut ja ha passat Heura, tinc internet a tot arreu.

Donaré d’alta els meus equips al GEPSE del Departament per a què, quan venci la garantia els incorpori al servei ordinari de manteniment… i ja està.

Netbook:

Això ja és un problema més important. En principi si assigno la màquina a l’estudiant, he de confiar que l’alumne portarà l’ordinador net i carregat cada matí i jo no he de preveure gran cosa més. En la major part dels casos serà així però, que he de fer amb les excepcions? Com contestaré a les frases: M’he deixat l’ordinador a casa. Aquesta nit el meu germà m’ha fet caure el portàtil a terra i s’ha trencat! Ahir a la tarda al sortir de l’institut em van robar l’ordinador!

Si no puc donar una bona resposta a tot això, hauré de fer que deixin l’ordinador a l’institut i comprar el carro: 3000€ més de pressupost.

A classe

Què puc fer amb un portàtil convencional que no pugui fer amb un Netbook? Poques coses i que siguin d’especial rellevància en un centre escolar:

  • No podré passar ni enregistrar CDs i DVDs. El Netbook no porta lectora de CDs
  • No podré fer edició de video, ni AUTOCAD ni programes similars.
  • No podré utilitzar programes informàtics que seguin extremadament pesants: el processador que porta un Netbook no ho suportaria.

Amb el Netbook sí puc fer la resta de tasques, les que més freqüentment fem amb els alumnes:

  • Puc treballar amb qualsevol navegador d’internet ordinari per accedir a informació i utilitzar les grans possibilitats educatives del programari web 2.0.
  • Puc dibuixar, pintar, escriure, mirar videos, escoltar música i ver, fer presentacions, fulls de càlcul, bases de dades i pràcticament qualsevol cosa amb el programari ordinari: OpenOffice, Gimp, Office… No tinc més limitació que la del sistema operatiu triat (Windows o Línux).

El Netbook té, a més, un valor afegit: és el suficientment petit per no interferir la gestió d’aula. Els alumnes no es poden amagar darrera una pantalla i és una màquina que pot compartir l’espai de les nostres reduïdes taules escolars amb el llibres, llibretes i altre material. Puc posar els alumnes com vulgui i moure’ls com necessiti sense que el volum de l’ordinador interfereixi especialments.

asus-eee

Buscant diners …

Finançar les 25 màquines té, és clar, la seva dificultat. Però he de valorar les oportunitats que se m’ofereixen:

  • Puc recórrer al lloguer. El meu centre ho fa amb les taquilles: si un alumne vol taquilla paga un lloguer de 50€ anuals. Fent una cosa similar, amb 75€ anuals l’alumne pràcticament es podria pagar l’equip durant l’ESO. És cert que una taquilla no s’extravia ni s’avaria massa i que és un problema d’escala superior, però potser val la pena fer l’experiment.
  • Potser hauré d’utilitzar l’AMPA per a què em donin una subvenció, si es deixen. Al menys per a pagar una part dels equips.
  • Igual puc convèncer el director de l’institut i que em cedeixi un raconet dels propis recursos del centre. Si li puc demostrar la utilitat social de l’invent.
  • Si el meu centre té un pla d’autonomia o una altra font extraordinària de recursos, potser també en puc rascar una part.
  • No descartem les administracions: el Departament d’Educació igual en algun moment em donarà pressupost i també puc recórrer a l’ajuntament.

Segurament hauré d’utilitzar fórmules mixtes de finançament o se me n’acudiran altres més endavant. El que sembla clar és que m’hauré d’espabilar perquè a casa no em portaran els quartos.

Netbooks, els miniordinadors

Sembla força probable que aquest sigui l’hivern dels miniportàtils. Alguns dels grans fabricants de maquinari del món (HP, Dell, Acer, Asus, Lenovo) han llençat o estan a punt de posar al mercat famílies de dispositius molt similars en característiques, prestacions i segment de clients potencials: es tracta d’ordinadors petits, lleugers, amb recursos limitats però barats, orientats a estudiants o usuaris que ja tenen un sobretaula o portàtil convencional i que volen portar la informàtica a la bossa.

Asus eee PC

La primera impressió que tens davant un netbook és que t’ha caigut a les mans un portàtil de joguina, un trasto a mig camí entre un ordinador de veritat i la nintendo DS dels teus fills.

Quan n’obres la tapa i arranques l’Ubuntu o el Windows XP, t’enganxes a Internet amb la wifi o el mòdem 3G, obres el Firefox, l’OpenOffice o l’Office les sensacions canvien: descobreixes que tens a les mans un PC normal, no tan ràpid com un sobretaula de darrera generació però suficient per a satisfer les necessitats ordinàries de comunicació, tractament de text o càlcul. Tot en un quilogram o menys de pes, amb autonomia de vàries hores i per uns 300€ de cost.

MSI Wind

La influència de l’OLPC de Negroponte en l’orígen d’aquest dispositiu és més que evident, no només en les mides, aspecte i fins i tot les prestacions de l’aparell, també ho és pel que fa al segment de mercat al que van dirigits: si l’OLPC està pensat per a ser l’ordinador dels estudiants dels països humils, els nous miniordinadors estan parcialment dirigits als nens i joves occidentals. Altra qüestió és el marc econòmic d’ambòs productes: si l’OLPC és fruit del ‘projectisme’ dels organismes internacionals (on les grans institucions ideen, capitalitzen i controlen els projectes i els països pobres són consumidors passius), el Netbook és fruit del funcionament lliure del mercat

HP 2133

La primera companyia en treure el Netbook amb resultats comercials va ser Asus, amb el seu Eee PC. Es va posar a la venda el 2007 i va tenir un èxit important -pràcticament 1/3 de les vendes de portàtils d’aquest any a Amazon han estat Asus eee-. Pel que fa al nostre país, la manca de maduresa del nostre mercat ha impedit donar-li encara la suficient visibilitat.

És curiós observar que, si repassem històricament la gestació de la idea que hi ha darrera del miniordinador ens trobarem amb Microsoft: el 2006 iniciava una forta campanya de marquèting viral amb l’Origami, un dispositiu que va prendre forma en diferents models d’UMPC (Ultra Mobile PC) . A hores d’ara ja podem dir que l’UMPC, entès com un portàtil petit, amb pantalla tàctil, amb teclat o sense i habitualment corrent sobre Windows TabletPC Edition és un fracàs comercial demostrat, possiblement perquè pesa massa, té poca autonomia i és car. Aquest és el preu que s’ha de pagar per una configuració electrònica molt generosa i el treball amb un sistema operatiu la interfície del qual no està pensada per interactuar amb els dits o amb un llapis.

q1

Un altre aparell que està competint amb els Netbooks són els MID (Mobile Internet Device). Es tracta de dispositius petits i encara més limitats en funcionalitats que els miniordinadors. Orientats exclusivament a la navegació per internet i amb un preu similar als Netbooks sembla difícil que trobin el seu lloc en contextos escolars.

MID de Gigabyte

Serà interessant anar observant com madura el mercat dels Netbooks, especialment en el context escolar, un dels llocs de destinació natural d’aquest tipus d’equipaments.

Refer un fitxer PDF per adaptar-lo al lector d’ebooks Iliad: una mica de LaTex.

Moltes de les meves fonts de lectura són fitxers tancats en el format PDF. Tot i que el meu lector d’ebooks Iliad ho intenta, en moltes ocasions, el pdf no s’adapta al que jo espero . Prefereixo desmuntar el PDF i tornar-lo a construir amb les fonts que m’agraden, l’interliniat que trobo còmode i aquell acabat tant depurat que dóna LaTex als textos que tracta.

Posem-nos en situació. Imaginem que tinc uns contes de Wilkie Collins que m’han donat en un fitxer en format PDF. Carrego directament el document tal qual me l’han cedit. Té aquest aspecte:

Wilkie Collins a l'iliad

La lletra és molt petita i està massa apretada. Els marges laterals són enormes i perdo molt espai al peu de pàgina amb una informació redundant com és el número de pàgina –l’Iliad ja s’encarrega de donar-me aquesta informació.

L’he de formatar de nou.

El primer que he de fer és extreure el text del PDF. Ho puc fer a les braves, obrint el fitxer, seleccionant tot el text i copiant-lo on vulgui. Aquest procediment té l’inconvenient que, juntament amb el text dels contes, també copiaré la numeració de les pàgines i les capçaleres, amb el que aconseguiré un text massa ‘brut’.

Podem optar per a utilitzar programes extractors de PDF; n’hi ha un grapat a Internet, gratuïts i de pagament. N’he provat algun i fa la feina… però també s’enduu el peus i les capçaleres.

Com sóc usuari del programari de Mobipocket –el podeu baixar de la seva web, és completament gratuït-, utilitzo el Mobipocket Creator per a què em faci l’extracció del text. És força senzill:

1) Obro el MobiPocket Creator:

2) Del menú ‘Import From Existing File’, trio l’opció Adobe PDF. En el formulari que em surt, trio el fitxer pdf que vull netejar i pico sobre el botó ‘Import’:

Amb això ja he acabat la feina amb el MobiPocket Creator, ja el puc tancar. La importació m’ha creat una carpeta amb el mateix nom que el fitxer que estic manipulant a Els Meus Documents\My Publications:

A la carpeta hi trobarem diferents fitxers: com a mínim hi ha una còpia del pdf, un fitxer .xml i un fitxer .html. Aquest darrer és el que ens interessa. Si l’obrim veurem que el MobiPocket Creator ens ha deixat només el text pelat del PDF, sense encapçalaments ni peus ni altres elements que destorbin:

Ara ja tenim el text llest per a manipular-lo amb LaTex. Jo utilitzo LyX, que em serveix tant per a windows com per a Linux. Treballant amb windows he fet una instal·lació prèvia del Miktex.

3) Al Firefox copio tot el text dels contes amb ‘Edita | Selecciona-ho tot’ o fent Ctrl-A.

4) Obro el LyX, creo un nou fitxer i empego el contingut del portapapers:

Ho faig triant ‘Editar | Pegado Especial | Texto Simple’. Hem de triar aquesta opció, sinó no ens respectarà els punts i apart.

5) Ara he de definir el format de sortida per a què el document es compili al nostre gust. A Lyx, trio l’opció ‘Documento | Configuración’ i li vaig donant les mides que m’interessa:

A les fonts, trio Roman de 12 punts com a família predeterminada i li concreto amb la font Bookman –m’agrada l’aspecte arrodinit i antiquat d’aquesta font-

A la secció ‘Diseño de texto´ li dono un espaiat vertical d’Un i mig i un salt entre paràgrafs ‘SaltoMedio’: no ens cal estalviar, amb l’Iliad no gastarem paper.

El disseny de pàgina el deixem ajustat a les mides de l’Iliad: 12,4×15,2 cm:

I els marges els fem una mica més estrets de l’habitual: el marc de l’Iliad ja ens emmarca el text. El poso a 1x1x0,5×0,5:

Finalment trio l’idioma: els contes que m’han passat estan en castellà:


Ja està, el LyX recordarà aquestes característiques de format la propera ocasió que el necessitem; així ens estalviarem haver de definir-los cada cop.

6) Ja podem generar el nou fitxer PDF: Al LyX pico, a la segona fila de botons, sobre ‘Ver PDF’. S’identifica perquè té dibuixada la marca de l’acrobat. Si tot ha anat bé, ja tenim el nou document formatat a la ‘LaTex’; es tracta d’un text amb una composició gairebé perfecta:

Si el carrego a l’Iliad té aquest aspecte:


Perfecte, ni fet a mida!

Això sí, si no volem ser tan puristes, també podem optar per fer la conversió directa entre PDF i PRC, el format propietari de MobiPocket, l’Iliad el llegeix perfectament. Amb el Creator i menys d’un minut aconseguim un fitxer que es llegeix així a l’Iliad:

Sense ser perfecte i amb una font menys confortable, està ben dimensionat i adaptat a la pantalla del lector. Més que suficient per a llegir amb comoditat.

El paper electrònic ja és aquí.

iliad5Si teniu prop de 700€ que us ballen a la butxaca i esteu disposats a pagar per un caprici informàtic dels que marquen època, ja podeu ser propietaris dels primers aparells lectors de documents amb tinta electrònica que es comercialitzen al nostre país. El fabricant holandès iRex ha tret al mercat l’iliad, un dispositiu electrònic a mig camí entre l’ordinador i un llibre la pantalla del qual utilitza tinta electrònica. Es tracta d’un aparell similar al lector de Sony, que no és comercialitza al nostre estat.

Com totes les joguines electòniques innovadores es tracta d’una màquina cara amb prestacions limitades: 300 grams de pes amb una superfície útil d’un pam d’alt per uns 18 cm. d’ample de pantalla que es llegeix per reflexió de llum, com els llibres i els diaris. Reprodueix exclusivament en blanc i negre, amb una capacitat de 16 grisos.

No pot reproduir video, si però fotografies, amb una resolució força acceptable. No és un ordinador, només permet llegir i escriure. Com a formats, accepta html i pdf.

Encara no es tracta de la revolució que esperem: el tabletpc amb paper electrònic en color, multimèdia, escriptura i sistemes operatius convencionals, però si comença a aproximar.iliad8

En qualsevol cas, la indústria editorial ja pot començar a pensar, perquè la popularització d’aquests dispositius, lleugers i capaços de reproduir text amb una interfície que produeix una fatiga visual similar a la d’un llibre, pot tenir efectes devastadors sobre les pubicacions en paper.

Com en tota innovació, els docents també hauríem de començar a pensar en el potencial instructiu d’aquesta tecnologia: imagineu com podrà ser l’obtenció i procés d’informació quan els alumnes tinguin el seu ‘llibre’ connectat directament a la xarxa.

Si us interessa el tema:

[youtube=http://www.youtube.com/watch?v=V1RNiGXoRyY]

Ciència feble al servei de l’alarma social.

Iñaki PiñuelDurant molts anys he discutit amb els meus alumnes sobre la credibilitat del coneixement científic, molt especialment del produït sota l’ampli paraigües de les Ciències Socials.

Aquells científics que investiguen temes socialment sensibles són un grup particularment perillós, perquè la seva fama en el gremi, el finançament dels seus projectes de recerca o l’obtenció de la càtedra són circumstàncies que poden dependre de les conclusions de les seves recerques. Si els resultats de les seves investigacions contenen material ‘mediàtic’, tenen moltes més possibilitats de triomfar professionalment.

Res a dir dels interessos de cada científic. I si un vol ser popular està bé que estudiï temes que el poden fer popular. El problema està en si l’investigador serà capaç de mantenir la neutralitat científica que li és exigible o forçarà la investigació per a fer-li dir el que li convé.

Dins d’aquest espai de recerques socialment sensibles estan els informes Cisneros. Un paquet de vuit o deu recerques publicades per Iñaki Piñuel (la seva imatge a la dreta) sobre salut laboral, violència escolar i mobbing. Cada vegada que s’ha publicat un d’aquests informes ha saltat l’escàndol mediàtic, perquè presenten sempre unes dades absolutament tremendistes -l’informe Cisneros és el que diu, per exemple, que el 65% dels professors d’institut patim violència a la nostra feina-.

No cal insistir en el mal que aquests informes fan en la percepció global sobre el sistema escolar. Es publiquen, la premsa els recull acríticament -o forçant l’escàndol- i la població els incorpora com a informació demostrada.

Aquests articles, però, tenen un bon fonament científic? Aquests dies circula un article de Mariano Fernández Enguita publicat a ‘Papeles de Sociología’ amb el títol ‘Vivir de la alarma social’ on fa una simpàtica i aguda crítica metodològica al conjunt d’informes Cisneros, posant en qüestió la veracitat dels resultats. Molt interessant, us el recomano i el penjo aquí. A partir d’ara, millor que no utilitzeu les dades dels informes Cisneros en les vostres tertúlies professionals o familiars perquè són bastant discutibles.

Tots sabem que hem de tenir una actitud crítica amb la premsa, però a vegades també ens hem de recordar que també hem de tenir una actitud igualment crítica amb el que es produeix a l’ampara de la Institució Universitària.

Mentre esperem el paper electrònic: G-Note 7100

Fa uns anys ens van anunciar que serien possibles els ordinadors que en lloc de pantalla tinguessin paper electrònic. Des de llavors he estat esperant amb molta curiositat l’aparició d’un aparell que em permetés llegir textos i veure audiovisuals amb el mateix confort que em dóna un llibre de paper i escriure de la mateixa manera que ho faig a l’agenda.  

Gutenberg en Paper Electrònic
La Bíblia de Gutenberg en paper electrònic
un diari en paper electronic
Un diari en paper electrònic

Imagineu una pàgina de paper en blanc que es pot anar recarregant permanentment amb nous continguts procedents de qualsevol font d’informació del món. L’impacte educatiu que tindrà aquesta tecnologia pot ser enorme, revolucionari.

Desgraciadament, la idea continua al laboratori. El paper electrònic existeix, però no té encara suficients qualitats comercials. Ens haurem d’esperar.

Mentrestant van apareixent dispositius pensats per a satisfir les necessitats dels usuaris a qui els agrada escriure a mà, necessiten tenir els documents en format digital i no es poden permetre un TabletPC.

M’ha cridat l’atenció la presentació del G-Note 7100 de Genius, una tauleta d’escriptura en format DIN A4 amb unes prestacions força interessants.

El G-Note 7100 de Genius
El G-note 7100 de Genius

L’aparell té l’aspecte d’un quadern que porta enganxat un bloc de pàgines de paper normal. El podeu veure a la foto. L’usuari va escrivint sobre el paper amb qualsevol dels dos bolis inclosos, un de blau i l’altre de vermell. Fins aquí com un quadern qualsevol. La gràcia està en què el dispositiu va capturant el que escrivim sobre el paper i ho desa en una tarja de memòria que té una capacitat de 100 pàgines. Després hem de traspassar aquestes imatges a l’ordinador i passar l’OCR per a manipular el text.

La memòrida és de 32MB, porta connectivitat USB i és compatible amb els sistemes operatius de Microsoft. El programari de reconeixement d’escriptura està incorporat. També s’inclou la bateria, el cable USB, recanvis pels bolis, el portafòlio i la llibreta.

La idea és molt interessant i el preu assequible (125€). La clau de l’èxit del quadern estarà, segurament, en la qualitat de les captures i la facilitat i eficàcia en el traspàs de les imatges a text digital. Esperarem a veure que en diuen els usuaris.

Si aquesta llibreta funciona correctament, es podria convertir en un bon instrument de suport a classes, reunions, congressos o seminaris.

Com hem de fer els dissenys multimèdia. Els principis de Mayer.

CognicióGairebé tots els professors que hem tingut la sort de treballar amb la pissarra digital a classe ens hem trobat amb la necessitat de preparar material multimèdia. Particularment recorrem a les presentacions, un dels mètodes més senzills per a preparar contingut docent ordenat, resumit i acompanyat de fotografies, vídeo, enllaços i so.

Quan us poseu a escriure un ‘power’, un ‘impress’ o feu un ‘flash’, heu pensat quina és la millor manera de disposar les peces en el document per aconseguir la màxima eficàcia instructiva?

Aquest tema, que implica la confluència de cognició, aprenentatge i tecnologia, és un dels preferits de la psicologia educativa. Us resumeixo, força superficialment tot sigui dit, el que ha descobert Richard E. Mayer, un professor de psicologia de la Universitat de Califòrnia Santa Bàrbara que fa prop de trenta anys que es dedica a la recerca en aquest camp i que ha estat capaç de proposar una tipologia de set principis, alguns d’ells fàcils d’aplicar quan fem documents multimèdia. Són aquests.

CervellEstà demostrat que s’aprèn millor i es recorden durant més temps les coses que s’han treballat utilitzant imatges juntament al llenguatge verbal que no pas les que només s’han explicat verbalment a la classe. Quan més sentits s’utilitzen el l’aprenentatge, més potent és el resultat. En tots els trams educatius i per totes les matèries. Inqüestionablement. Aquest és el principi del multimèdia. Evident però a vegades oblidat. El fonament psicològic del principi multimèdia rau en que

  • Els humans processen la informació separadament a través de dos canals diferents: per una banda la informació visual, per l’altra la sonora.
  • Tots tenim una capacitat de processament simultani limitada per a cada canal.
  • L’aprenentatge actiu, que és el que busquem, suposa estar aten a la informació que rebem, triar-la, i organitzar-la en representacions mentals que acaben integrades amb altres representacions mentals que ja tenim al cap.

Continuem, el segon principi de Mayer és el de la contigüitat espacial: s’aprèn millor quan el text i les imatges que l’il·lustren estan juntes que no quan estan allunyades a la pàgina o pantalla: quan feu una presentació no separeu massa el text de les imatges i mai poseu el text en una diapositiva i el multimèdia en una altra. També s’aprèn millor quan l’explicació i les imatges es presenten simultàniament i no consecutivament. Aquest és el principi de la contigüitat temporal.

Presentar simultàniament text i imatge és millor

Separar text i imatge no és eficaç

Principi de proximitat. Millor la primera foto que la segona

El següent principi, el de coherència, és de lectura i reflexió obligada pels aprenents de dissenyador multimèdia: s’aprèn millor si al document multimèdia no hi ha sons, paraules o imatges estranys. Atenció amb l’excés de botons que salten, músiques i fotografies espectaculars o fons de pantalla decorats. Aquests elements NO motiven els alumnes; els destorben l’aprenentatge. Vaja, que aprendre no és anar al cine. Si en el document multimèdia hi ha elements sense funció explícita en l’aprenentatge, fora.

Els principis que venen ara estan pensats per a descol·locar els professors que creuen aferrissadament en el text escrit com a mecanisme principal d’aprenentatge:

Segons el principi de la modalitat, s’aprèn millor quan el professor presenta una animació i en fa una narració que quan deixa els alumnes treballant amb animació sense veu i amb text. És millor que el professor expliqui que no que l’alumne llegeixi. En altres paraules i en un altre context, els multimèdia pensats per a l’autoaprenentatge són millors si porten incorporada una narració que no pas un text. L’explicació d’això està en la teoria dels dos canals: el multimèdia ocupa el canal visual, l’explicació el canal auditiu: es complementen. Si hi ha multimèdia -canal visual- i text -també canal visual-, els dos medis s’interfereixen.

Si arribats aquí penseu que la solució al problema és posar imatge, afegir text i a més fer l’explicació -i així assegurem l’aprenentatge- us estareu equivocant: el principi de redundància assegura taxativament que és molt més eficaç un multimèdia amb narració i sense text que un multimèdia amb narració i amb text. Se siente. Atenció amb el text quan treballem documents multimèdia narrats: interfereix!

Narrar amb imatges sense text és millor que narrar, amb imatges i text
Millor Imatge + Narració que Imatge + Text

Finalment, un darrer principi, el de la personalització. Aquest té a veure amb el llenguatge, oral i escrit, que utilitza el professor quan prepara el material: és substancialment més eficaç la utilització d’un llenguatge planer que no pas un llenguatge formal. Ja sé que això sona malament, especialment als instituts on ens agrada que els nois s’acostumin al llenguatge culte. No es tracta, però, de triturar la llengua, sinó d’utilitzar un llenguatge de proximitat amb l’estudiant. En el document de Mayer que us enllaço hi ha algun exemple.

Mayer també ha sistematitzat una idea que a tots els professors ens resulta evident: no tots els alumnes aprenen de la mateixa forma amb els multimèdia. Hi ha grans diferències individuals pel que fa a la influència que té el disseny d’una lliçó multimèdia en l’aprenentatge. Demostrat: un bon disseny multimèdia afavoreix als alumnes amb menors destreses intel·lectuals, mentre que els millor dotats suporten millor les interferències. Un bon material multimèdia afavoreix, doncs, una relativa igualtat d’aprenentatges entre alumnes diferentment dotats.

L’autor dels Principis:

Richard E. Mayer

Richard E. Mayer és professor de psicologia de la Universitat de Califòrnia Santa Bàrbara. Des dels anys 70 es dedica a la recerca en psicologia de l’Educació. És un dels investigadors més importants en el tema de la interacció entre la cognició, instrucció i tecnologia.