Entrevista a Mario Nuñez sobre el fenòmen dels Blocs (30 minuts):

Si teniu prop de 700€ que us ballen a la butxaca i esteu disposats a pagar per un caprici informàtic dels que marquen època, ja podeu ser propietaris dels primers aparells lectors de documents amb tinta electrònica que es comercialitzen al nostre país. El fabricant holandès iRex ha tret al mercat l’iliad, un dispositiu electrònic a mig camí entre l’ordinador i un llibre la pantalla del qual utilitza tinta electrònica. Es tracta d’un aparell similar al lector de Sony, que no és comercialitza al nostre estat.

Com totes les joguines electòniques innovadores es tracta d’una màquina cara amb prestacions limitades: 300 grams de pes amb una superfície útil d’un pam d’alt per uns 18 cm. d’ample de pantalla que es llegeix per reflexió de llum, com els llibres i els diaris. Reprodueix exclusivament en blanc i negre, amb una capacitat de 16 grisos.

No pot reproduir video, si però fotografies, amb una resolució força acceptable. No és un ordinador, només permet llegir i escriure. Com a formats, accepta html i pdf.

Encara no es tracta de la revolució que esperem: el tabletpc amb paper electrònic en color, multimèdia, escriptura i sistemes operatius convencionals, però si comença a aproximar.

En qualsevol cas, la indústria editorial ja pot començar a pensar, perquè la popularització d’aquests dispositius, lleugers i capaços de reproduir text amb una interfície que produeix una fatiga visual similar a la d’un llibre, pot tenir efectes devastadors sobre les pubicacions en paper.

Com en tota innovació, els docents també hauríem de començar a pensar en el potencial instructiu d’aquesta tecnologia: imagineu com podrà ser l’obtenció i procés d’informació quan els alumnes tinguin el seu ‘llibre’ connectat directament a la xarxa.

Si us interessa el tema:

• Especificacions de l’aparell
• Més informació
• Una avaluació del lector
• Videos del ‘iRex iliad’ al Youtube

[youtube=http://www.youtube.com/watch?v=V1RNiGXoRyY]

Durant molts anys he discutit amb els meus alumnes sobre la credibilitat del coneixement científic, molt especialment del produït sota l’ampli paraigües de les Ciències Socials.

Aquells científics que investiguen temes socialment sensibles són un grup particularment perillós, perquè la seva fama en el gremi, el finançament dels seus projectes de recerca o l’obtenció de la càtedra són circumstàncies que poden dependre de les conclusions de les seves recerques. Si els resultats de les seves investigacions contenen material ‘mediàtic’, tenen moltes més possibilitats de triomfar professionalment.

Res a dir dels interessos de cada científic. I si un vol ser popular està bé que estudiï temes que el poden fer popular. El problema està en si l’investigador serà capaç de mantenir la neutralitat científica que li és exigible o forçarà la investigació per a fer-li dir el que li convé.

Dins d’aquest espai de recerques socialment sensibles estan els informes Cisneros. Un paquet de vuit o deu recerques publicades per Iñaki Piñuel (la seva imatge a la dreta) sobre salut laboral, violència escolar i mobbing. Cada vegada que s’ha publicat un d’aquests informes ha saltat l’escàndol mediàtic, perquè presenten sempre unes dades absolutament tremendistes -l’informe Cisneros és el que diu, per exemple, que el 65% dels professors d’institut patim violència a la nostra feina-.

No cal insistir en el mal que aquests informes fan en la percepció global sobre el sistema escolar. Es publiquen, la premsa els recull acríticament -o forçant l’escàndol- i la població els incorpora com a informació demostrada.

Aquests articles, però, tenen un bon fonament científic? Aquests dies circula un article de Mariano Fernández Enguita publicat a ‘Papeles de Sociología’ amb el títol ‘Vivir de la alarma social’ on fa una simpàtica i aguda crítica metodològica al conjunt d’informes Cisneros, posant en qüestió la veracitat dels resultats. Molt interessant, us el recomano i el penjo aquí. A partir d’ara, millor que no utilitzeu les dades dels informes Cisneros en les vostres tertúlies professionals o familiars perquè són bastant discutibles.

Tots sabem que hem de tenir una actitud crítica amb la premsa, però a vegades també ens hem de recordar que també hem de tenir una actitud igualment crítica amb el que es produeix a l’ampara de la Institució Universitària.

Fa uns anys ens van anunciar que serien possibles els ordinadors que en lloc de pantalla tinguessin paper electrònic. Des de llavors he estat esperant amb molta curiositat l’aparició d’un aparell que em permetés llegir textos i veure audiovisuals amb el mateix confort que em dóna un llibre de paper i escriure de la mateixa manera que ho faig a l’agenda.  

La Bíblia de Gutenberg en paper electrònic

Un diari en paper electrònic

Imagineu una pàgina de paper en blanc que es pot anar recarregant permanentment amb nous continguts procedents de qualsevol font d’informació del món. L’impacte educatiu que tindrà aquesta tecnologia pot ser enorme, revolucionari.

Desgraciadament, la idea continua al laboratori. El paper electrònic existeix, però no té encara suficients qualitats comercials. Ens haurem d’esperar.

Mentrestant van apareixent dispositius pensats per a satisfir les necessitats dels usuaris a qui els agrada escriure a mà, necessiten tenir els documents en format digital i no es poden permetre un TabletPC.

M’ha cridat l’atenció la presentació del G-Note 7100 de Genius, una tauleta d’escriptura en format DIN A4 amb unes prestacions força interessants.

El G-note 7100 de Genius

L’aparell té l’aspecte d’un quadern que porta enganxat un bloc de pàgines de paper normal. El podeu veure a la foto. L’usuari va escrivint sobre el paper amb qualsevol dels dos bolis inclosos, un de blau i l’altre de vermell. Fins aquí com un quadern qualsevol. La gràcia està en què el dispositiu va capturant el que escrivim sobre el paper i ho desa en una tarja de memòria que té una capacitat de 100 pàgines. Després hem de traspassar aquestes imatges a l’ordinador i passar l’OCR per a manipular el text.

La memòrida és de 32MB, porta connectivitat USB i és compatible amb els sistemes operatius de Microsoft. El programari de reconeixement d’escriptura està incorporat. També s’inclou la bateria, el cable USB, recanvis pels bolis, el portafòlio i la llibreta.

La idea és molt interessant i el preu assequible (125€). La clau de l’èxit del quadern estarà, segurament, en la qualitat de les captures i la facilitat i eficàcia en el traspàs de les imatges a text digital. Esperarem a veure que en diuen els usuaris.

Si aquesta llibreta funciona correctament, es podria convertir en un bon instrument de suport a classes, reunions, congressos o seminaris.

Gairebé tots els professors que hem tingut la sort de treballar amb la pissarra digital a classe ens hem trobat amb la necessitat de preparar material multimèdia. Particularment recorrem a les presentacions, un dels mètodes més senzills per a preparar contingut docent ordenat, resumit i acompanyat de fotografies, vídeo, enllaços i so.

Quan us poseu a escriure un ‘power’, un ‘impress’ o feu un ‘flash’, heu pensat quina és la millor manera de disposar les peces en el document per aconseguir la màxima eficàcia instructiva?

Aquest tema, que implica la confluència de cognició, aprenentatge i tecnologia, és un dels preferits de la psicologia educativa. Us resumeixo, força superficialment tot sigui dit, el que ha descobert Richard E. Mayer, un professor de psicologia de la Universitat de Califòrnia Santa Bàrbara que fa prop de trenta anys que es dedica a la recerca en aquest camp i que ha estat capaç de proposar una tipologia de set principis, alguns d’ells fàcils d’aplicar quan fem documents multimèdia. Són aquests.

Està demostrat que s’aprèn millor i es recorden durant més temps les coses que s’han treballat utilitzant imatges juntament al llenguatge verbal que no pas les que només s’han explicat verbalment a la classe. Quan més sentits s’utilitzen el l’aprenentatge, més potent és el resultat. En tots els trams educatius i per totes les matèries. Inqüestionablement. Aquest és el principi del multimèdia. Evident però a vegades oblidat. El fonament psicològic del principi multimèdia rau en que

• Els humans processen la informació separadament a través de dos canals diferents: per una banda la informació visual, per l’altra la sonora.
• Tots tenim una capacitat de processament simultani limitada per a cada canal.
• L’aprenentatge actiu, que és el que busquem, suposa estar aten a la informació que rebem, triar-la, i organitzar-la en representacions mentals que acaben integrades amb altres representacions mentals que ja tenim al cap.

Continuem, el segon principi de Mayer és el de la contigüitat espacial: s’aprèn millor quan el text i les imatges que l’il·lustren estan juntes que no quan estan allunyades a la pàgina o pantalla: quan feu una presentació no separeu massa el text de les imatges i mai poseu el text en una diapositiva i el multimèdia en una altra. També s’aprèn millor quan l’explicació i les imatges es presenten simultàniament i no consecutivament. Aquest és el principi de la contigüitat temporal.

Principi de proximitat. Millor la primera foto que la segona

El següent principi, el de coherència, és de lectura i reflexió obligada pels aprenents de dissenyador multimèdia: s’aprèn millor si al document multimèdia no hi ha sons, paraules o imatges estranys. Atenció amb l’excés de botons que salten, músiques i fotografies espectaculars o fons de pantalla decorats. Aquests elements NO motiven els alumnes; els destorben l’aprenentatge. Vaja, que aprendre no és anar al cine. Si en el document multimèdia hi ha elements sense funció explícita en l’aprenentatge, fora.

Els principis que venen ara estan pensats per a descol·locar els professors que creuen aferrissadament en el text escrit com a mecanisme principal d’aprenentatge:

Segons el principi de la modalitat, s’aprèn millor quan el professor presenta una animació i en fa una narració que quan deixa els alumnes treballant amb animació sense veu i amb text. És millor que el professor expliqui que no que l’alumne llegeixi. En altres paraules i en un altre context, els multimèdia pensats per a l’autoaprenentatge són millors si porten incorporada una narració que no pas un text. L’explicació d’això està en la teoria dels dos canals: el multimèdia ocupa el canal visual, l’explicació el canal auditiu: es complementen. Si hi ha multimèdia -canal visual- i text -també canal visual-, els dos medis s’interfereixen.

Si arribats aquí penseu que la solució al problema és posar imatge, afegir text i a més fer l’explicació -i així assegurem l’aprenentatge- us estareu equivocant: el principi de redundància assegura taxativament que és molt més eficaç un multimèdia amb narració i sense text que un multimèdia amb narració i amb text. Se siente. Atenció amb el text quan treballem documents multimèdia narrats: interfereix!

Millor Imatge + Narració que Imatge + Text

Finalment, un darrer principi, el de la personalització. Aquest té a veure amb el llenguatge, oral i escrit, que utilitza el professor quan prepara el material: és substancialment més eficaç la utilització d’un llenguatge planer que no pas un llenguatge formal. Ja sé que això sona malament, especialment als instituts on ens agrada que els nois s’acostumin al llenguatge culte. No es tracta, però, de triturar la llengua, sinó d’utilitzar un llenguatge de proximitat amb l’estudiant. En el document de Mayer que us enllaço hi ha algun exemple.

Mayer també ha sistematitzat una idea que a tots els professors ens resulta evident: no tots els alumnes aprenen de la mateixa forma amb els multimèdia. Hi ha grans diferències individuals pel que fa a la influència que té el disseny d’una lliçó multimèdia en l’aprenentatge. Demostrat: un bon disseny multimèdia afavoreix als alumnes amb menors destreses intel·lectuals, mentre que els millor dotats suporten millor les interferències. Un bon material multimèdia afavoreix, doncs, una relativa igualtat d’aprenentatges entre alumnes diferentment dotats.

L’autor dels Principis:

Richard E. Mayer és professor de psicologia de la Universitat de Califòrnia Santa Bàrbara. Des dels anys 70 es dedica a la recerca en psicologia de l’Educació. És un dels investigadors més importants en el tema de la interacció entre la cognició, instrucció i tecnologia.

• La seva web a la ucsb:
  http://www.psych.ucsb.edu/people/faculty/mayer/index.php
• El seu llibre més famòs:
  R.E. Mayer. Multimedia learning. Cambridge: Cambridge University Press. 2001.
• Una presentació on quantifica els seus principis:
  multimedialearningmayer.ppt

He estat de visita a la ZER del Sió, una zona escolar equipada amb un TabletPC per a cada alumne i amb canons de projecció a l’aula que es poden connectar via wifi a aquests ordinadors. Un bon repte pedagògic per un grup de mestres capaç d’aprofitar una situació d’equipament òptim.

Les ZERs són escoles especials. Hi ha pocs mestres i no massa alumnes, amb nens de totes les edats voltant per l’aula. Gairebé sempre es respira un ambient escolar que et fa reconciliar amb la professió.

Aquest és el cas de l’escola de Butsènit. La Marisol, el Gerard i la Màrgaret em van explicar com estan aprofitant els TabletPC al centre i van tenir la gentilesa de dedicar-me una llarga estona en la quals els nens van anar fent les seves feines diàries de Tablet. Per l’aula hi havia nens des dels set anys fins als onze. Tots amb el seu Tablet i compartint fins i tot algunes de les activitats

Més endavant m’agradaria donar detalls de com treballen. Avui tinc ganes de presentar-vos l’experiència des d’un recull d’imatges de l’aula i el seu equipament:

1.- Els TabletPC

El tabletPC a la seva funda.

El tabletPC en marxa

Aquest és l’aspecte dels tabletPC. A les fotos no es veu la motxilla, molt protegida, que serveix per a carregar-los a l’esquena. Són màquines discretes i silencioses que no interfereixen la marxa de la classe ni obliguen el mestre a aixecar la veu. Com veureu a les fotos, cada alumne té també un faristol i un teclat, per a convertir el portàtil en un ordinador convencional.

2.- Les connexions al canó de projecció.

Un dels aspectes centrals de l’equipament és la capacitat que tots els TabletPC tenen de connectar-se al canó. La mestra dóna la instrucció:

-Carla, connecta’t al canó.

L’alumne ja sap que activant un programa del seu TabletPC es queda amb el control del canó de projecció. Com a l’escola fant moltes activitats rotatòries, els nens van entrant i sortint ordenadament del canó.

Un alumne està connectant el seu TabletPC al canó.

L’alumne ja té el control del canó de projecció

3. Qui treballa amb el TabletPC?

Tots els de Primària. Els petits també treballen amb el TabletPC. La possibilitat d’escriure, pintar, estirar i marcar de l’ordinador el fan també adequat per aquesta edat. Els nens de Butsènit utilitzen l’ordinador sols: quan arriben recullen el Tablet del seu prestatge (si no se l’han endut a casa per fer treballs), el posen en marxa i recullen o pengen els documents que cal.

Un nen de set anys està treballant amb el seu ordinador

4. Què treballen?

Moltes coses, però no totes. L’ordinador és, en aquesta escola, un instrument integrat amb naturalitat però complementari. El fan anar en activitats transversals -els nens comencen el dia consultant algunes webs o escriuen tots els matins un capítol del conte viatger-, l’utilitzen com a substitut del llibre a Socials i Música i com a instrument complementari a Ciències, Llengues i les altres matèries.

Aquí us deixo un grapat de fotos que us il·lustren el treball:

Després de consensuar el contingut, una alumna escriu el capítol corresponent del conte viatger. Ho escriu al Tablet i es va projectant al canó. Tots els nens vigilen l’ortografia i el contingut del paràgraf.

Abans d’escriure el fragment del conte que toca cada dia, un dels petits fa la lectura del capítol.

El tabletPC permet estratègies clàssiques: el professor els facilita un document, que pot ser multimèdia. Els alumnes escriuen manualment les respostes i la mestra corregeix sobre el propi tablet.

Navegant per la web de l’escola: està buscant un document de treball.

Les bessones amb les caricatures dels professors del centre.

Espero tenir l’oportunitat de presentar-vos més coses d’aquest centre.

Tal com era d’esperar, el projecte OLPC està afectant el desenvolupament del mercat dels dispositius portàtils per a l’educació, un segment econòmicament prou important com per a què els fabricants estiguin treballant sobre prototips que poden sortir a la venda a curt o mig termini.

Intel està treballant en l’Edu UMPC, un petit portàtil pensat per a usos educatius. L’ha presentat al CES 2007, en la secció “Cool Ultra-Mobile Devices”.

Mirant l’aparell es veu com Intel està intentant aproximar-se al mercat infantil i escolar, possiblement un dels sectors amb més capacitat de creixement en els propers anys. Aquest aparatets, que tenen semblances evidents amb el modest OLPC, estan dissenyats per al públic infantil: tenen colors vius (taronja i blau), són robustos, equipats amb les penúltimes tecnologies i a un preu reduït.

El sistema operatiu que porten a l’actualitat és Windows XP SP2. Però està previst que el 2008 puguin estar equipats amb Windows Vista.

Ens diuen que poden sortir a distribució el proper 2008.

De entre els centenars d’aplicacions 2.0 que neixen aquests mesos, avui m’he inscrit a Mojiti.  Es tracta d’una aplicació que s’alimenta dels nostres videos YouTube (i d’altres llocs similars) i permet afegir-hi text i algunes figures.

L’aplicació és molt simpàtica. El que fa es parasitar el fluxe de video del YouTube i va coordinant el text que resideix en el seu servidor.  No cal copiar i pujar un altre cop el video ni és necessari tenir res instal·lat a l’ordinador. Tot el procés es fa en línia.

És un bon instrument per a posar a treballar els nostres alumnes sobre un video de manera fàcil i ràpida. L’etiquetat dels videos obliga els alumnes a la comprensió del discurs audiovisual i desenvolupa la capacitat de síntesi.

El wordpress.com no em deixa incrustar videos si no procedeixen directament de YouTube. Us deixo, però, un enllaç per a que observeu com funciona l’invent:

http://mojiti.com/bofangqi/1627/2174