plato_fedon.pdf

La inmortalidad y simplicidad del alma en el “Fedón”

En el Fedón, diálogo en el que se relata la conversación que tuvo Sócrates con sus amigos el último día de su vida, se discute preferentemente el tema de la inmortalidad del alma. . El tema es complejo, aunque la unidad del diálogo salte a la vista. Al principio Sócrates afirma dos cosas: a) que estamos en la vida colocados en un lugar por voluntad de los dioses y b) que el filósofo debe aspirar a abandonar, esta vida. Como esas dos afirmaciones le parecen contradictorias a Cebes, (el principal interlocutor en el diálogo, junto con Simmias), Sócrates comienza a demostrar que el verdadero filósofo debe afrontar la muerte con valentía y que puede esperar una vida feliz en el otro mundo.

¿Por qué el verdadero filósofo no teme la muerte? Porque ella le libera del cuerpo, que es un obstáculo para el alma en la búsqueda de la verdad. Pero, para que el filósofo, liberado del cuerpo, pueda alcanzar la verdad únicamente con su alma, es necesario que ésta sea inmortal. De ese modo es como Sócrates se halla obligado a demostrar la inmortalidad. Esta demostración no se hace para justificar su esperanza, sino que es tan importante en sí misma que ocupa el lugar principal de la obra, que puede haber sido elaborada en función de ella. Una vez hecha la demostración, Sócrates saca las consecuencias morales: los buenos serán recompensados y los malos castigados en el otro mundo. Y para darnos una idea de ese otro mundo y de las morada reservadas a las almas, expone, en forma de mito, su concepción de las tres partes de la tierra: la tierra pura y superior, la que nosotros habitamos y la tierra subterránea.

Encontramos, pues, en el Fedón, una concepción del hombre en la que el dualismo alma/cuerpo es llevado al extremo, estableciendo un divorcio radical entre ambos elementos. Ya desde la introducción se hace hincapié en el carácter de prisión que tiene el cuerpo respecto al alma, por lo que la muerte, en la medida en que significaría la liberación del cuerpo para el alma, llega a presentarse como el fin que debe perseguir el alma filosófica, y que la filosofía, en tal sentido, no es más que una preparación para la muerte. El alma, por lo demás, es considerada como una realidad simple cuya naturaleza se identifica con la razón o intelecto; ninguna relación pues entre el alma y las pasiones o la sensibilidad, que serán cualidades de un cuerpo que debe ser controlado lo más rígidamente posible por el alma. En ningún otro diálogo mantendrá Platón una oposición tan radical entre alma y cuerpo, por lo que intentar exponer el pensamiento definitivo de Platón sobre el hombre a partir exclusivamente del Fedón sería, ciertamente, falsearlo.

Los argumentos para demostrar la inmortalidad del alma en el Fedón son los siguientes: a) el de los contrarios; b) el de la reminiscencia; c) el de la simplicidad; d) el del principio vital.

a )

El argumento de los contrarios está basado en una vieja concepción de la cultura griega según la cual los contrarios proceden unos de otros, combinada con la creencia de que nuestras almas van de aquí a otro mundo y que de ese otro mundo retornan a este. Las almas vivientes procederían, entonces, de almas muertas, y éstas de aquellas. No queda muy claro el argumento que utiliza Sócrates para defender la inmortalidad del alma, aunque la relaciona con la interpretación circular de la temporalidad que, por lo tanto, con la idea de ciclo: “Pues si unas cosas no diera lugar siempre a otras, al engendrarse, como si se movieran circularmente, sino que una cosa se transformara en otra en un movimiento rectilíneo hacia su opuesto, sin volver de nuevo en su viaje de retorno, ocurriría que todas las cosas al final tendrían la misma forma, alcanzarían el mismo estado y cesarían de producirse.”

b )

El segundo argumento está basado en la teoría de la reminiscencia, y es similar al que se propone en el “Menón”, con la particularidad de que aquí ya hay una referencia clara a la teoría de las Ideas. Si se admite que existen las Ideas y que el conocimiento es el recuerdo de éstas, entonces el alma ha tenido que existir antes de esta vida. ¿Existirá también después de esta vida? Aplicando la fuerza del primer argumento, el de los contrarios, ha de deducirse que deberá seguir existiendo también después de esta vida, por lo que es inmortal.

c )

El tercer argumento también está basado en la teoría de las Ideas. Si existen las Ideas entonces tenemos dos tipos de existencia: el de las Ideas y el de las cosas. El primero se caracteriza por la simplicidad, la eternidad y la inmutabilidad; el segundo por la composición o pluralidad, la caducidad y el cambio constante. Si la naturaleza del alma le confiere el papel de conocer las Ideas (Formas) y dirigida al cuerpo, ha de ser semejante a las Ideas o Formas, por lo que ha de ser simple y no compuesta. Ahora bien, lo simple es incorruptible, por lo que el alma de ser inmortal.

d )

Hay todavía un cuarto intento por demostrar la inmortalidad del alma, apoyándose, esta vez, en la idea tradicional de que el alma es el principio vital de los seres: todo lo que tiene alma tiene, pues, vida, y la vida acompaña necesariamente al alma; sería contradictorio admitir que el principio vital “muere”, por lo que la alma ha de ser inmortal.

El alma, en el Fedón, no solamente es inmortal sino que Platón la identifica fundamentalmente con la mente o intelecto, y se opone frontalmente al cuerpo siendo, además, de naturaleza afín a las Ideas eternas, inmutables y simples. Por lo demás, la separación entre las Ideas y las cosas se reproduce con la misma intensidad entre el alma y el cuerpo.

Font: webdianoia

descartes_meditaciones.pdf

René du Perron Descartes

La Haye [La Haye-Descartes, des del 1802], Turena, 31 de març de 1596 – Estocolm, 11 de febrer de 1650

Filòsof i científic francès. Conegut també amb el nom llatinitzat de Cartesius, és considerat generalment com el pare de la filosofia moderna. Fill d’un conseller del parlament de Bretanya, fou educat al col·legi dels jesuïtes de La Flèche, i es llicencià en dret a Poitiers. Desitjós de conèixer “el llibre del món”, el 1618 començà un llarg període de viatges, primerament com a soldat i després com a particular. Per assegurar-se una vida tranquil·la de meditació i estudi, el 1628 es retirà a Holanda, on romangué més de vint anys, fins que, acceptant la invitació de la reina Cristina de Suècia, es traslladà a Estocolm, on morí l’any següent. La inspiració fonamental del pensament de Descartes prové de la matemàtica, que li proporciona l’experiència d’un coneixement fonamental en l’evidència de les idees “clares i distintes” i li suggereix la idea d’un mètode universal, segons el qual l’ordre a seguir en la recerca de la veritat no és el de la producció real de les coses, sinó el de la legitimitat de les afirmacions de l’home sobre les coses.

L’obra de Descartes té un començament radical amb el dubte metòdic. La primera certesa és la del propi pensament, a partir de la qual passa a l’afirmació de la pròpia existència (cogito, ergo sum), de l’existència de Déu i de l’existència del “món exterior”. D’altres doctrines filosòfiques característiques són l’ innatisme, la creació de les “veritats eternes” i la reducció de la matèria a l’extensió (fonament del mecanicisme i del dualisme antropològic.

Les posicions filosòfiques de Descartes influïren en el desenvolupament del racionalisme clàssic i, en general, el descobriment cartesià de la subjectivitat és a l’origen de tota la metafísica moderna. La moral de Descartes, que en un primer moment és donada com a “provisional” (mentre no s’hagi constituït tot l’edifici de la ciència) i que, a poc a poc, bé que integrant nous elements, esdevé definitiva, pren la forma d’una certa saviesa, de tendència estoica, feta de prudència, autodomini i generositat, i de posicions conservadores en matèria política i religiosa.

Com a científic universal, d’altra banda, Descartes marcà amb les seves concepcions tots els camps del saber. La matemàtica, a la qual féu una aportació cabdal amb la creació de la geometria analítica, és, com per en Galileu, la clau per a entendre la natura. Construí la primera teoria mecànica general de l’Univers i afirmà clarament la unitat de la constitució material del cosmos, amb la consegüent unificació de la física celeste i terrestre. Formulà amb netedat el principi d’inèrcia i descobrí la llei de la refracció de la llum. Estengué també el mecanicisme al camp de la biologia (teoria dels animals-màquines) i àdhuc de la fisiologia humana, privant així l’ànima de qualsevol funció vital. Tota la ciència de Descartes és orientada al servei de l’home (tècnica i medicina). Però la grandiositat teòrica de les seves concepcions li fan minimitzar el paper de l’experiència, fins al punt que la seva física, més deductiva que experimental, és, en definitiva, una “física metafísica”.

Malgrat això, el cartesianisme científic retardà molt de temps, en el continent, l’adopció de la física newtoniana. Les obres principals de Descartes són: el Discours de la méthode (1637), que serveix de prefaci a tres assaigs científics: La dioptrique, Les météores i La géométrie; les Meditationes de prima philosophia (1641; versió francesa, 1647), que constitueixen la seva obra filosòfica cabdal i que anaven seguides de sis sèries d’objeccions i respostes; els Principia philosophiae (1644; versió francesa, 1647), que donen, no sense certes precaucions, les seves idees cosmològiques; i Les passions de l’âme (1649), que tracten temes de psicofisiologia i de moral. Entre les altres obres de l’autor, cal esmentar les següents, totes elles de publicació pòstuma: les Regulae ad directionem ingenii, probablement de 1628; Le monde ou Traité de la lumière, que ja tenia enllestit el 1633 i que la condemnació de Galileu el dissuadí de publicar; L’homme, que és la continuació natural de l’anterior; i el diàleg La recherche de la vérité par la lumière naturelle, de data incerta. Escriví també un Compendium Musicae (1618) i és autor, així mateix, d’una abundant correspondència. Més enllà de la influència filosòfica i científica universal de Descartes, cal remarcar també que la seva proverbial claredat i el seu gust per l’anàlisi i per la meditació personal han marcat profundament tota la cultura francesa moderna.

 Font: Enciclopèdia Catalana

mill_utilitarisme_cap3_4.pdf

mill_utilitarisme_cap3_4.pdf

Comentari extens i complements per a la seva comprensió a: http://www.alcoberro.info/v1/utilitarisme.htm

mill_sobre-la-libertad.pdf

John Stuart Mill

Londres, 20 de maig de 1806 – Avinyó, 8 de maig de 1873

Filòsof positivista anglès. Combinà l’empirisme insular amb la sociologia de Saint-Simon i de Comte i també amb certs elements de l’idealisme hegelià.

Format en bona mesura a França, adquirí un gran prestigi en el seu país, on el 1865 fou elegit membre de la Cambra dels Comuns. Menà una lluita constant contra el dogmatisme i l’absolutisme. A System of Logic (1843; traducció castellana feta a Barcelona, el 1853) és un atac contra tota fonamentació metafísica dels principis i les lleis universals; segons ell són producte de l’únic procés lògic vàlid, la inducció, de la qual estudia detingudament els mètodes experimentals que suposa.

En els Principles of Political Economy (1848) propugna un individualisme liberal que no deixa d’acollir algunes exigències socialistes, alhora que es connecta amb una moral utilitarista que cerca el progrés de la humanitat. Defensor entusiasta de la llibertat en tots els camps —On Liberty (1859), Considerations on Representative Government (1861)—, la reivindica àdhuc per a les dones en Subjection of Women (1869). Autobiography (1873) és un model dins el gènere.

 Font: Enciclopèdia Catalana

  Atenes, 428/427 aC – Atenes, 348/347 aC    

Moltes de les interpretacions de la filosofia de Plató valoren només l’aspecte teòric de laseva obra; en realitat, però, una recta comprensió de l’obra platònica no pot oblidar que tota la teoria hi és elaborada per ésser duta a la pràctica.  

Plató no es conforma amb un coneixement teòric, ans sosté que tothom qui coneix el bé ha deportar-lo a la pràctica segons les seves possibilitats; i la seva elaboració d’una teoria de les idees, bé que pugui semblar abstracta i afectada d’una comprensió dualista del real -comprensió que certament tampoc no és aliena al platonisme-, brolla, tanmateix, precisament de la necessitat (palesa per Plató pel fet que el subjectivisme i relativisme de la sofística més extrema impedia tota possibilitat d’una ordenació política justa) i àdhuc de la urgència defonamentar un coneixement objectiu del que és bo i just per tal de poderrealitzar-ho políticament i pràcticament. 

D’altra banda, Plató tampoc no és un pensador aïllat, ans ha recollit l’aportació dels seus antecessors (conegué ambtota seguretat les doctrines d’Anaxàgores, Demòcrit i Empèdocles, a més de lade Sòcrates, Parmènides i els pitagòrics) i sobre ella ha elaborat la sevapròpia filosofia. Partint de l’exigència socràtica de cercar conceptes clars i d’investigar sobre el significat devalors com l’amistat, el seny, el respecte als déus, etc, Plató estableix que qualsevol acció o cosa és valuosa en tant que participa d’aquests valors, elsquals són racionals (comprensibles per la intel·ligència) i, per això mateix, ensenyables; per la qual cosa també és susceptible d’ésser ensenyada l’areté, és a dir: el comportament just i recte.

Aquests valors, tanmateix, mai no apareixen en el món sensible d’una manera pura i perfecta; per aquest motiu, iatès que llur existència resta fora de tot dubte, hom ha de suposar-los com aexistents en una forma especial en un món -el de les idees- que transcendeix eldels sentits. La veritable existènciacorrespon, doncs, a les idees, i les coses només tenen consistència en lamesura que participen d’aquestes i de llur existència transcendent. Tanmateix, la influència de Parmènides, que identificava el pensar i l’ésser, féu que Plató ampliés l’àmbit del transcendent en el sentit que són tots els éssers, ino sols els valors, els qui participen de les idees. La realitat d’aquestes,d’altra banda, es demostra no sols perquè són causes productives de tot el queés valuós, sinó perquè són intel·ligibles, accessibles al pensament. 
D’aquesta manera, la unitat de  l’ésser -defensada ja per Parmènides- es converteix en una tesifonamental de Plató, el qual arribà a mantenir la transcendència d’aquestaunitat per sobre de les mateixes idees: igual que les coses participen de lesidees, aquestes participen d’una unitat suprema, la qual s’identifica amb elbé, la idea del qual és el principi que permet de superar radicalment tota lamultiplicitat i de fonamentar tots els valors. Ara bé: el mitjà que estableixde connexió entre el món de les idees i el sensible és l’ànima, entesa -d’acordamb els pitagòrics- com a principi i font de tot moviment.

En la seva dimensió còsmica, aquesta ànima -o ànima del món-, en contemplació contínua de les idees, dirigeix l’univers d’una forma regular; per contra, en la seva dimensióindividual -com a ànima humana- només pot assolir la contemplació de les idees(el fonament de la qual és la reminiscència o anamnesi) mitjançant un esforç filosòfic, i, per això mateix, només és capaç de dirigir-se al bé deforma esporàdica (precedint-hi sempre l’ascesi), bé que, un cop assolidaaquesta contemplació de les idees, impedeix al filòsof d’allunyar-se del bé (elconeixement del bé porta al bé).  La cèlebre paràbola delmite de la caverna no és sinó expressió plàstica de la diferent condicióque el filòsof assoleix, en relació amb l’home comú, pel fet d’haver arribat ala contemplació de les idees, al coneixement de la veritable realitat (i és peraixò que només el filòsof pot ésser un bon polític, l’adequat dirigent de lacomunitat), mentre que la imatge -de clara arrel orficopitagòrica iparadoxalment transmesa pel platonisme al mateix pensament cristià- de l’ànima humana com a empresonada en la tomba (séma) del cos (sóma)expressa típicament la situació en què es troba de primer i connaturalment tothome com allunyat del veritable coneixement (i, per això mateix, com impeditd’un recte comportament, la possibilitat del qual resta condicionada -com éspalès a la República– a una acurada i exigent educació filosòfica oa l’obediència als dictats de l’aristocràcia espiritual que ha de governarl’estat). En la mesura, d’altra banda, que l’individu porta una vida més omenys recta, la seva ànima, després de mort, rep la benaurança en el món en quèja existia abans de la seva encarnació en un cos o torna a encarnar-se en unaltre per tal de completar la seva purificació. Font. Gran EnciclopèdiaCatalana. 

  seneca_tratados-morales.pdf 

[Lucius Annaeus Seneca; Sobrenom: el Vell, el Rètor] Còrdova, segle I aC – Roma, ~37 dCRètor i historiador llatí, pare de L.A Sèneca-. A Roma, bé que mai no exercí com a orador, freqüentà els oradors més cèlebres i escriví una obra històrica —que s’ha perdut— que tractava dels fets esdevinguts a l’urbs, des de la fi de les guerres civils fins a la seva època. També escriví una obra sobre les formes de retòrica del seu temps: Oratorum et rhetorum sententiae divisiones colores, en dues parts, l’una anomenada Controversiae (de la qual han estat conservats tres llibres) i l’altra, un conjunt de declamationes d’argument històric o mitològic, anomenades Suasoriae. 

    aristoteles_etica-a-nicomaco.pdf

Estagira, Tràcia, 384 aC – Calcídia, Eubea, 322 aCFilòsof i científic grec, un dels esperits més potents i influents de la història. 

Representació del filòsof Aristòtil en l’obra Aristòtil contemplant el bust d’Homer, del pintor holandès Rembrandt –Corel Professional Photos

Del clan dels asclepíades, era fill de Nicòmac, metge i amic d’Amintes II de Macedònia. A divuit anys ingressà a l’Acadèmia. Els primers temps fou el deixeble predilecte de Plató, però les divergències posteriors els distanciaren. A la mort del mestre (347), Aristòtil abandonà Atenes i passà tres anys a Assos, on s’uní amb Herpil·lis, de la qual tingué un fill, Nicòmac, al qual dedicà un dels tractats d’ètica. D’Assos passà a Mitilene; d’aquesta època daten molts dels seus treballs de biologia. En 343-342 aC Filip de Macedònia li encarregà l’educació d’Alexandre. Aristòtil, que atribuïa una gran importància a l’educació dels prínceps, acceptà; d’aquests anys daten probablement les seves obres polítiques. Quan Alexandre fou nomenat regent (340), Aristòtil, després d’una estada de quatre o cinc anys a Estagira, tornà a Atenes, on fundà una escola pròpia, el Liceu.La seva docència s’hi repartia entre els ensenyaments esotèrics o acroamàtics, sobre les qüestions més abstractes i difícils, i elsexotèrics, accessibles al gran públic. Els primers eren impartits durant passejades amb els deixebles sota els pòrtics o pel jardí: d’aquí ve el terme de peripatètica aplicat a l’escola (peripateín, en grec ‘passejar’). Al Liceu, Aristòtil reuní la primera gran biblioteca del món; també mapes i un museu d’objectes d’història natural. A la mort d’Alexandre (323) marxà a Calcídia, on morí l’any següent. L’obra escrita d’Aristòtil pot ésser dividida en tres grans seccions: escrits populars, en forma de diàleg; memòries i col·leccions de materials per als tractats científics, i obres científiques. Llevat de la Constitució d’Atenes (única de conservada de les 158 descripcions de constitucions gregues), tots els escrits conservats pertanyen a la tercera secció. Els diàlegs són de l’època de l’Acadèmia; Diògenes Laerci en cita dinou títols, entre els quals: Protrèptic, Sobre la filosofia i Sobre la monarquia. Totes les següents són obres científiques, de l’època de maduresa.L’Órganon és el conjunt dels tractats de lògica. Són obres de filosofia natural: Física, Del cel, De la generació i de la destrucció i Dels meteors. Del món és probablement apòcrifa. Sobre psicologia: De l’ànima i els tractats que reberen després el títol col·lectiu de Parva naturalia. D’història natural: Història dels animals, De les parts dels animals, Del moviment dels animals i De la generació dels animals. Segueixen alguns tractats apòcrifs sobre qüestions matemàtiques, òptiques, musicals i fisiològiques. La Metafísica tracta de les qüestions més generals. La moral és recollida en tres tractats: l’Ètica a Nicòmac, la Gran Moral i l’Ètica a Eudem. Finalment hi ha la Política, la Retòrica i la Poètica. Hom en conserva, també, algunes cartes i poemes.

[Niccolò Machiavelli] Florència, 3 de maig de 1469 – Florència, 21 de juny de 1527 Nom amb què és conegut  el polític i escriptor florentí Niccolò Machiavelli. Fou canceller de la república florentina (1498). Resten relacions de la seva activitat diplomàtica, fonamentals en la maduració de la seva reflexió teòrica: Descrizione del modo tenuto dal duca Valentino nello ammazzare Vitellozzo Vitelli… (1503), Ritratto delle cose della Magna (1508) i Ritratto delle cose di Francia (1510). El 1512, essent novament Florència sota l’autoritat dels Mèdici, fou apartat dels càrrecs públics i fou exiliat; a aquesta època pertanyen les seves obres més importants: Il principe, els Discorsi sulla prima deca di Tito Livio i La mandragola, peça cabdal del teatre italià. El 1519 tornà a Florència, on els Mèdici li oferiren càrrecs de poca importància, i publicà l’Arte della guerra (1521) i les Storie fiorentine (1515). Restaurada la república a Florència (1527), el nou govern l’exclogué dels càrrecs públics. L’obra de Maquiavel és la temptativa més rigorosa i desproveïda de prejudicis d’interpretació i de descripció de l’estat burgès al seu començament. Participà en les reunions que tenien lloc a casa els Rucellai —on hom havia fundat una mena d’acadèmia literària i política (els Orti Oricellari)—, que aplegaven les personalitats més influents de l’humanisme florentí: hi entrà en contacte amb la cultura filosòfica del seu temps, que la seva activitat diplomàtica li permeté d’assajar sobre el terreny de les relacions politicosocials.

De les dues línies en les quals es desenvolupà el pensament renaixentista, el naturalisme i el neoplatonisme, Maquiavel trià la primera, configurada com una temptativa programàtica de descriure la societat i la història segons llurs principis immanents constitutius, i de negligir-ne, per tant, la imatge abstracta que, establerta des de l’exterior com un haver d’ésser, no permetia la seva anàlisi objectiva.

L’immanentisme d’aquesta premissa no és nou, però sí que ho és el rigor sistemàtic amb el qual és enunciat i actuat en la reflexió teòrica; l’ardidesa d’aquest immanentisme resulta més clara si hom considera que és objecte d’aquesta reflexió —si més no a Il principe— la intervenció sobre la realitat històrica i social, els criteris operatius que defineixen, amb la necessitat de la llei científica, l’acció política.

Això implica, primerament, una concepció de la història (desenvolupada alsDiscorsi) per la qual aquesta darrera sigui assumible com a objecte d’anàlisi, és a dir, que es pot trobar, en la multiplicitat dels esdeveniments disseminats en l’espai i el temps, una regularitat molt acostada a la ineluctabilitat del determinisme. Aparentment es tracta d’una concepció pròxima a la de Vico; en realitat, l’historicisme d’aquest darrer es basa en una distinció neta entre natura i història i en el principi que només hi pot haver una ciència positiva de la segona.

L’historicisme de Maquiavel, en canvi, és també un naturalisme; la realitat humana, des del nivell psicològic fins al polític, és susceptible de descripció científica perquè hi dominen passions i volicions naturals i immutables. Davant aquesta realitat l’esfera política es presenta, d’una banda, com el lloc teòric privilegiat, el punt de vista que permet d’estructurar els instints sempre conflictius de la naturalitat en formes socials i, d’altra banda, com l’únic moment en el qual la naturalitat és controlable pràcticament segons un pla racional.

El nucli de la reflexió de Maquiavel és pròpiament aquest privilegi assignat a la política, que és sobretot l’expressió, en el camp teòric, del caràcter fonamental de l’estat modern, tal com s’ha anat estructurant del Renaixement fins avui: la separació antagònica entre l’esfera política i la societat civil; l’organització política ja no és, com hom pot dir —en un sentit determinat— de la societat medieval, l’expressió directa i immediata de les relacions civils (essencialment econòmiques), llur forma juridicoinstitucional; al contrari, se separa d’aquestes relacions i es presenta com una activitat més que té, però respecte a les altres, la característica d’assumir-les totes com una matèria que cal organitzar i com un instrument de reproducció. El caràcter inhumà de la figura del príncep, el seu cinisme i la seva crueltat, no són altra cosa que la inhumanitat de l’estat burgès modern, mentre que la dissensió no resolta entrevirtut (la intervenció política) i fortuna (la societat civil entesa com a natura) expressa la impossibilitat objectiva, i, per tant, teòrica, d’harmonitzar l’element polític i el civil, una vegada hagin estat escindits i contraposats. Al darrer capítol d’Il principe, el to profètic i literari (allunyat del rigor sistemàtic del tractament anterior) en el qual hom augura una unificació política d’Itàlia, tot sobreposant a la “realitat efectual” el pla de la utopia, sembla negar els pressupòsits teòrics de l’obra. Contràriament, són aquests mateixos pressupòsits (més objectius que teòrics) que imposen una fuga de la “realitat efectual”.   maquiavelo_principe-el.pdf

font: Gran Enciclopèdia Catalana

Genealogia de la moral

Sobre veritat i mentida