Arjé (o también arkhé, del griego, “fuente”, “principio” u “origen”) es un concepto en filosofía de la antigua Grecia, significando el comienzo del mundo o el primer principio de todas las cosas. También puede significar sustancia o materia, es decir, aquello que no necesita de ninguna otra cosa para existir.

Tales argumentaba que el agua es el origen y esencia de todas las cosas en, quizás, la primera explicación significativa del mundo físico.

Tales fundó la llamada escuela de Mileto, a la cual también pertenecieron filósofos como Anaximandro, que sostenía que el arjé era el Ápeiron (lo indeterminado, aquello que carece de límites); y Anaxímenes, que consideraba que lo era el aire; fluido por excelencia.

Posteriormente surgió de manos de Pitágoras la escuela pitagórica, caracterizada por la identificación del arjé con los números. Heráclito retornó a los elementos naturales proponiendo el fuego como arjé por su naturaleza dinámica.

Opuesto al monismo, que establecía la existencia de un solo tipo de arjé, surgió el pluralismo. Un importante pluralista, Empédocles, decía que todo se componía de tierra, aire, agua y fuego. Otro, Anaxágoras, defendió que existía una infinidad de componentes del universo.

El último gran presocrático, Demócrito, argumentó la existencia de átomos, o partículas diversas que ni se crean ni se destruyen y que al agruparse construyen todo lo que conocemos.

FONT: http://es.wikipedia.org/wiki/Arjé

Què és un filòsof? O, millor, qui és filòsof?

La pregunta, en apariència trivial, pertany al grup de qüestions que tot inici en la filosofia planteja. Què és el que ens transmet la idea de filosofia sobre els seus practicants? Sens dubte, i en primer lloc, la de l’individu reflexiu i ensimismat que, en la recerca, de veritats o essències…perd el món de vista.

Això és el que s’explica de Tales, el primer dels que s’anomena, ara, filòsofs. D’ell es diu que, capficat pels problemes del cosmos, va caure en un pou que, sota els seus peus, no va veure. I és que sembla que el filòsof està més enllà del que és quotidià perquè només així pot contemplar l’autèntica realitat. Segurament, cal que així sigui.

D’altra banda Epicur i Kant tenen molta part de “culpa” en la suposada universalitat de la tasca filosòfica, i en la seva aparent senzillesa. En la idea que és possible dedicar-se a la filosofia de manera ràpida, sense gaire preparació o entrebancs. Van dir que tothom pot filosofar i que, de fet no s’aprén filosofia, sino a filosofar. Qüestions que, fora del seu context, han donat una imatge molt errònia de la tasca del filòsof. Ell, però, mai van pensar que tots els homes, sense esforç, fossin capaços de comprendre l’essència de res. Aquesta idea de la manca d’esforç, estudi, dedicació…es nostra: no seva!

Perque no es possible fer filosofia sense unes condicions prèvies de coneixement i disposició. Kant estava convençut de la capacitat de perfectibilitat de l’home, i la Il·lustració seria la responsable del seu pas a l’edat adulta. Amb ella, la filosofia seria una tasca ciutadana, lliure, que equivaldria al desenvolupament de la virtut i la responsabilitat. Per això el seu contingut teòric estaria dins de la pròpia acció. Epicur, a més, havia estat conveçut molt abans, que la filosofia és una activitat útil per a la vida: que la millora i la enriqueix, per això tothom pot -hauria de voler- dedicar-se al seu cultiu, ja que s’entén que tothom vol ser feliç.

Però aquestes idees de què és un filòsof, què és filosofia i com es produeix el coneixement filosòfic, fagocitades per la moderna pedagogia han resultat funestes. Han instaurat la idea de que l’home és filòsof per naturalesa, tot pervertint l’esperit de l’afirmació Aristotèlica. “Tots els homes desitgen per naturalesa saber“.

La perversió consisteix en confondre la nostra inquieta naturalesa, curiosa, amb afanys de coneixement, amb la filosofia. És la confusió entre les preguntes dels nens, i el seu etern “per què”, amb la tasca general del coneixement rigorós i de l’esperit de recerca continua.

No és cert que tothom pugui filosofar…ara. No estem en els temps de la filosofia vital de l’hel·lenisme, ni en l’optimisme il·lustrat. Malgrat que se’ns pugui animar a fer-ho, l’estudiant de filosofia (adolescent o adult) té per davant una dura tasca.

Així, doncs, tothom pot filosofar? Per descomptat! De la mateixa manera que pot fer matemàtiques, física, química…ja que també la filosofia és, necessàriament un coneixement amb continguts que van molt més enllà d’una mera capacitació en habilitats retòriques.

La filosofia, allò que fa el filòsof, és un saber. I, per tant, el filosof és un savi. Un saber racional, sistemàtic i crític.

Penseu que tothom, pel simple fet de poder pensar, pot fer-ho filosòficament? Lamentablement, no. Cal estudiar filosofia. Amb el mateix rigor que podem estudiar qualsevol altre matèria. O, fins i tot més: ja que en el coneixement filosòfic ens hi va alguna cosa més, més vital, més pròpia, més nostra, que els coneixements farcits per la trivialitat.

Per tant, cal animar a tohom a voler ser filòsof, en funció de les seves capacitats: podem jugar a la filosofia, saber-ne una mica; entendre-la a mitges…

O bé dedicar-nos en cos i ànima, tot renunciant a moltes explicacions més còmodes, o més habituals. I en aquesta renúnica iniciarem la comprensió de què és un filòsof; i això ens ajudarà a entendre millor què és la filosofia.

Què és la filosofia?  En contra del que és habitual, aquesta  és una resposta filosòfica, ja que la seva solució només és possible dintre del mateix discurs filosòfic. O sigui, només començar ja ens trobem en el nucli del mateix problema: com entendre allò que volem entendre, sense preàmbuls introductoris?

A diferència d’altres coneixements (com ara el matemàtic o el científic -en general), la pregunta per l’essència (el què és), per  la mateixa cosa que es demana, la filosofia implica el coneixement de la història de la disciplina, els autors i corrents que la formen.

Però podem dir que, etimològicament, la filosofia està lligada a la saviesa, de la qual es diu que és un desig/impuls (sempre frustrat!) per assolir-la. Així la filosofia seria desig de saber, l’amant de la saviesa, la voluntat infinita de conèixer.

Saber, conèixer, …què? Doncs, el tot de la realitat. La recerca de l’origen explicatiu dels fenòmens que ens envolten, Descobriment de la realitat, i afirmació del coneixement veritable.I tot plegat, per a què?

Potser, de forma simple es podria enunciat dient que la raó de ser, última de la filosofia, és la de la transformació. De què, de qui? De l’home, com a individu. I en la seva extensió -en alguns moments de la història- del conjunt de la societat. Però, sempre, transformació de les condicions que ens lliguen a la ignorància dels motius que expliquen perquè ens passa allò que ens passa.

La filosofia és una mirada a la realitat, amb el desig, sempre incomplet, d’entendre el perquè de tot plegat.

Què és un Universal? D’entrada, alguna cosa una que en diem d’una pluralitat; o bé, allò que d’unitari apareix en una multiplicitat. Per tant, representa la forma d’un contingut múltiple. Així com diem que els individus realitzen, de forma concreta, les característiques que els hi són pròpies, l’Universal realitza l’essència del conjunt d’individus.

Però és conegut de manera directa? Què coneixem? Sembla evident que el primer que ens apareix són els individus concrets (aquesta taula, aquella cadira, aquell home…), però els conec com a tals degut a que exemplifiquen allò que realitzen respecte de l’Universal sota el qual cauen. Són taules, cavalls, homes, perquè puc reconèixer-los en tant que inidividus que comparteixen les característiques atribuides a l’Universal.

Llavors, què és el primer que coneixem? Quin és l’ordre lògic del coneixement?

Conec el món perquè en conec les característiques formals dels individus que hi són, que el constitueixen. Així, el primer que conec són les essències. O bé hi ha altres formes de contemplar aquesta qüestió?

Què és un concepte? Sense voler jugar a les definicions, ja que tanquen i delimiten el camí de la comprensió per lliurar-lo al de la memòria, val la pena intentar donar-hi algun tipus de comprensió.

En primer lloc, el concepte és el factor més senzill dels que intervenen en el pensament i la ciència. Els conceptes són els elements dels que estaran formats els judicis; per tant, l’acte de l’aprehensió dels conceptes no afirma ni nega res sobre ells. No entra en el joc de la veritat i la falsedat: “arbre”, “cavall”, només són. No enuncien res sobre el món. Són la primera estructura per a la seva comprensió.

Això que puc aprehendre en el senzill acte -i simple- de captar intel·lectualment una imatge mental dels objectes es dóna de manera indivisible. Les notes caraterístiques que defineixen els objectes (com ara: l’animalitat i la racionalitat, per a home) no són plurals, sinó moments d’una mateixa aprehensió. Per això diem que el concepte és simple i indivisible; i que apareix com una representació formal dels objectes del món, en l’acte d’aprehensió intel·lectual. I serà el fruit de l’abstracció.

Apareix el concepte com la necessària intuïció del món que el procés de captació intel·lectual realitza sobre els individus concrets, sensibles o no, amb que es troba al seu voltant. En el ser en el món ja apareix la necessària elaboració del que anomenarem Universals.