Quan parlem del terme “idea” sovint confonem la referència entre idea i concepte.

Tots dos termes envolten la necessitat de pensar la multiplicitat a través d’un singular, i tots dos contenen la referència a un element únic que designa una pluralitat.

En el cas de la “idea”, però, la seva referència amplia el camp del concepte. Tal i com Plató ja va entendre, la idea té un caràcter ontològic més ampli perquè designa realitats que no són lingüístiques. Així, la idea és l’objecte del concepte, però no es tanca en l’àmbit del llenguatge, sinó que n’escapa i serveix com a autèntic model per a les coses.

La idea platònica, que és el que comentem, té com a funció aglutinar els individus que cauen sota una mateixa determinació conceptual, i fer-ne de paradigma, de model. Justifica l’existència dels singulars perquè en participen de la seva essència, i manté, en la perfecció allò que, sensiblement, està subjecte al canvi.

Les idees són, l’essència immutable, del món sensible.

El coneixement se situa per sobre de la creença. És un tipus de creença que podem demostrar, que podem provar. La possibilitat de justificar de forma racional alguna cosa (el donar-hi raons suficients) és el que caracteritza el coneixement.

Passem, així, de l’esfera de la subjectivitat (l’opinió i la creença) per instal·lar-nos en l’àmbit de la pretensió d’objectivitat. Podem llavors parlar de consens racional, i de la possibilitat d’establir una comunitat de saber amb els individus de l’entorn, ja que podem compartir continguts que ens permeten avançar de forma col·lectiva.

Finalment queda així establert que la creença esdevé coneixement quan es pot provar de manera objectiva.

Parlem de creença quan estem segurs d’una cosa encara que no tinguem proves per demostrar-la. Aquesta incapacitat per a justificar les nostres creences és el que distingeix aquest estat de l’autèntic coneixement.

El que es dóna, doncs, és un estat de consciència que ens permet abordar una problemàtica amb una aparent seguretat que rau, sovint, en l’experiència. Malgrat tot, confonem aquesta creença amb un coneixement consistent suportat per proves o per argumentacions correctes.

Fonamentalment, per tant, la creença ens eleva per sobre de l’opinió i ens permet alimentar unes seguretats cognoscitives. Però no estem, encara, en la certitud del coneixement.

Des del punt de vista de la filosofia, com a saber racional, sistemàtic i crític, el problema de l’opinió és fonamental.

Què és l’opinió? És la forma en què el coneixement propi i aliè ha d’expressar-se?

Si seguim el camí de l’opinió (com ens comenta Parmènides) ens trobem, ràpidament, amb la confrontació, sense arguments; tot imperant el domini de la retòrica, de la persuasió…o de la força.

L’opinió no es fonamenta en el coneixement, sinó en la creença: i de creences en tenim de molts tipus, bé racionals i sòlides, bé espiritual o vagues; sentimentals, ideològiques…fanàtiques.

Basar-se en l’opinió per declarar una postura, davant els altres, davant el món, només pot ser símptoma de feblesa. Les opinions ens lliguen al aquí i ara, i no ens permeten trascendir-nos en el discurs que pugui objectivar el present. Opinar, i conèixer no són sinònims. I cal començar a entendre-ho, d’una vegada.

L’opinió és una valoració subjectiva, de la qual ni estem segurs, ni en podem donar proves. Tanmateix està mediatzada pel desig, el gust, l’interès…i no es recolza en raons contundents.

Així la filosofia persegueix la certesa, i més enllà, realment, la veritat. En un nivell de reflexió superior a l’opinió trobem el coneixement. El problema és que per tenir-ne cal paciència, dedicació i esforç: i no sempre tenim recompensa.

Paciència, dedicació, esforç, constància: cap d’aquests termes formaria part del camp semàntic de l’opinió. Llavors, perquè en fem tanta, produim tanta, d’opinió?

Els anomenats filòsofs presocràtics formen un conjunt heterogeni de pensadors. Per convenció i comoditat expositiva se’ls agrupa en diferents tendències, tot i que mostren un conjunt de respostes poc estable. Tot i això, degut a una possible temàtica comuna, la interrogació per l’arkhé de la phýsis, se’ls qualifica de filòsofs de la naturalesa.

Va ser la historiografia alemanya del segle XIX la que va trobar, en els fragments textuals i testimonials d’aquests primers pensadors, un factor comú, la interrogació per la naturalesa, que els feia, en bloc, pensadors allunyats de la gran temàtica antropològica del període clàssic. Així, per oposició a la temàtica que tracten Sòcrates i els Sofistes (l’Home i l Polis), tots aquests pensadors (Des de Tales fins a Leucip o Demòcrit) van ser classificats seguint un criteri temporal, i no genètic ni problemàtic.

El gran handicap per parlar i estudiar al Presocràtics, és la manca de fonts directes. La major part dels fragments expositius del seu pensament, recopilats per Diels i Kranz. Així, els testimonis indirectes són més rellevants que les fonts directes, i això ha fet que, històricament, s’hagin estudiat en funció de la imatge que els poc fragments que d’ells en queden, ofereix.

Diògènes Laerci, i les seves Vides dels Filòsofs són la principal font documental; però quan ens trobem amb els textos propis dels autors, breus i sense context, se’ns plateja com tractar-los.

És evident, però, que la riquesa del seu pensament es manté intacta, malgrat la polèmica pel seu tractament o les interpretacions que se’n puguin derivar.

A més, des de l’interès que Nietzsche mostrà per aquests pensadors, i la seva qualificació del període com a “Filosofia Tràgica“, aquests filòsofs han apassionat al mateix temps que s’han considerat un inical preàmbul a l’autèntica filosofia àtica.

Reivindicar la seva actualitat o importància és una feina que, diàriament, la filosofia hauria de tenir en compte: i poder pensar-los més enllà d’una idea preestablerta de què és el pensament.

La filosofía, a diferència d’altres sabers en què en el progrès desfà la possibilitat de discusió asíncrona, és història.

Necessita del referent històric per comprendre allò que és i que fa. Per tant, la història de la filosofia és el moviment de la filosofia en el marc del temps, però alhora és l’exposició i resolució continuada de les problemàtiques filosòfiques.

Allò que va inaugurar a Grècia ja va ser plenament operatiu des dels seus inicis. Més enllà de la possibilitat de millora de qualsevol pensament, el desenvolupament històric permet contemplar com el diàleg entre pensadors de diferents segles és l’autèntica dimensió de la filosofia.

Així, els problemes filosòfics són atemporals, però estan obligats a repetir-se en la línia del temps, i a replantejar-se, terminològica i problematicament, de forma perpetua.
La historia de la filosofía es el estudio de todas la ideas y sistemas de pensamiento racional creados desde la época en que el modo de explicar los fenómenos de la naturaleza comenzó a prescindir de los mitos para apoyarse sobre todo en la razón. Este gran paso de la mitología a la verdad comprobada se le conoce como “paso del mito al logos“.

La época del inicio de la filosofía en Grecia, se caracteriza por profundas transformaciones económicas y sociales que llevaron a una crisis de la nobleza y, finalmente, a nuevas formas de gobierno como la tiranía o la democracia. El “paso del mito al logos” es coetáneo con estos cambios.

El pasaje de lo mítico a lo racional propende a dejar de lado la interpretación mitológica y religiosa del mundo, para colocar en su sitio una explicación filosófica y científica, movida por la racionalidad humana. Cabe señalar que no debe entenderse este paso como algo brusco sino paulatino. Las influencias míticas son todavía apreciables en muchos pensadores de la antigüedad.

En sentido estricto, el inicio de la historia de la filosofía occidental se sitúa en Grecia hacia el siglo VII a. C., en las colonias de Jonia. Suele considerarse como primer filósofo a Tales de Mileto —uno de los Siete sabios de Grecia—, que fue además astrónomo y matemático.

Los grandes períodos en los que se suele dividir la historia de la filosofía occidental no son absolutamente precisos, ya que el pensamiento filosófico no ha seguido una evolución lineal, sino en bucle; con avances y retrocesos. La filosofía griega abarca desde el siglo VII a. C. hasta el siglo III a. C.; pero su influencia se ha prolongado hasta nuestros días, debido sobre todo al pensamiento y la escuela de Platón y Aristóteles (siglo IV a. C.). La principal característica de la filosofía griega es el esfuerzo de la razón humana por explicar todos los fenómenos cósmicos y humanos mediante análisis y argumentos racionales sin acudir a explicaciones de carácter mítico o religioso.

El período del pensamiento cristiano dominó en Occidente desde el siglo I hasta el Renacimiento (siglo XV). Las figuras principales del pensamiento cristiano y católico que más han influido en la cultura han sido Agustín de Hipona y Tomás de Aquino. La característica principal de este período fue la subordinación del pensamiento filosófico a la teología católica, poniendo toda la cultura humana al servicio del catolicismo y de la Iglesia.

El período de la filosofía moderna se inaugura con Descartes en el siglo XVI y se centra, sobre todo, en la reflexión sobre el conocimiento y sobre el ser humano. La revolución científica que propició la aparición de la filosofía moderna y que va desde el siglo XV al XVII fue uno de los impulsos renovadores más importantes de la historia cultural de Occidente y de toda la Humanidad. Otro de los movimientos filosóficos más importantes fue la Ilustración de los siglos XVII y XVIII en Europa. Los filósofos ilustrados que más contribuyeron a la evolución filosófica de Occidente fueron Hume y Kant, que situaron el esfuerzo de la razón humana dentro de los límites del empirismo y del racionalismo.

Fuente

La Metafísica (del latin “metaphysica”, proveniente del griego “metá” que significa “tras, más allá” y “phýsis” significa “naturaleza”, es decir, “lo que viene después de la naturaleza”,”más allá de lo físico”) es la ciencia fundamental de la filosofía. Trata los problemas centrales y más profundos de la filosofía, tales como los fundamentos (presupuestos, causas y “primeros principios”), las estructuras más generales (leyes y principios), el sentido y la finalidad de la realidad toda y de todo ser.

El campo de trabajo de la metafísica comprende los aspectos de la realidad que no se pueden investigar empíricamente, es decir, aquellos que son inaccesibles a la investigación científica. Desde Kant (quien, a su vez, se apoya en los empiristas), una afirmación es metafísica cuando afirma algo sustancial o relevante sobre un asunto (“cuando emite un juicio sintético sobre un asunto”), que por principio escapa a toda posibilidad de ser experimentado (por los sentidos) por el ser humano (cfr. trascendencia). Simultáneamente surge la pregunta: ¿cómo el ser humano, a pesar de sus limitadas capacidades mentales, podría participar de las verdades metafísicas, que pretende fundamentar con la ayuda de la filosofía?

Fuente

Phýsis

• Palabra griega que se traduce por naturaleza y que procede etimológicamente del verbo phyo que significa brotar, crecer, hacer salir.Para los griegos, el término physis tiene un sentido dinámico y hace referencia a aquella fuerza o fuente de donde nacen los entes. A partir de los sofistas (que oponen la physis a nomos) y sobre todo de Aristóteles (que entiende la naturaleza como esencia de las cosas y como principio interno de movimiento), esta idea adquirió un sentido metafísico en el mundo griego.

Fuente: http://symploke.trujaman.org/index.php?title=PhysisEscriu

• Guillermo R. de Echandía en su Introducción a la Física d’Aristòtil (Gredos, Madrid, 1995, n.° 203, pág. 10):”En efecto, physis no era una región especial del ente, sino que en la tradición griega designaba todo cuanto existe en el Universo: los astros, la materia inerte, las plantas, los animales y el hombre. El surgimiento en el siglo VI de una ciencia de la physis, en este sentido, fue el gran hecho que decidió el destino del pensamiento griego. Lo que la expresión physei ónta quería significar en el legado de los jonios es que las cosas provienen y se fundan en la physis, que la physis es su entidad misma, lo que las hace estar siendo en sus más diversas mutaciones y vicisitudes, que para ser hay que llegar a ser y que la physis es el gran protagonista del devenir de lo real, de cuanto es yacontece“.Es decir, la physis es el arjé, el principio de todas las cosas. La Física trata de un conjunto de principios generales atinentes a la totalidad de las ciencias, fundamentalmente las del mundo corpóreo; es decir, aquellos principios sin los cuales no se podría comprender la realidad.

El que anomenem Pensar es pot traduir pel que entenem com a procés a través del qual creem imatges i elaborem judicis que ens permenten integrar l’experiència que tenim del món en la nostra estructura cognoscitiva.

Pensar és, doncs, un acte relacional entre l’individu i un estat de coses que l’envolten. Però, òbviament, aquest pensament pot discórrer, alhora, sobre ell mateix. Diem llavors que l’experiència interna motiva el pensament.

Si pensar és, aleshores, un acte relacional, què queda després de l’elaboració del pensament? Un estat conscient a través del qual som capaços d’arribar més enllà del estat de coses donades.

Pensar adquireix l’estatut de transgresió sobre la realitat ja que la ultrapassa en elevar-se per sobre de les condicions inicials. Constitueix en el subjecte una nova experiència que li permet aprehendre el món des d’una volició diferent que supera les condicions de premisses que la captació judicativa tenia, en  principi.

Per tant, pensar només pot produir-se des d’una íntima experiència lògica: a través de l’acceptació de les premisses i de l’ordre de la lògica del pensament, la construcció de conceptes i la capacitat abstractiva. Pensar no és, tan sols, tenir pensaments. El pensaments són solidaris de la lògica i del discurs reflexiu: en qualsevol altra dimensió, només són imatges distorsionades per l’opinió o el desig del subjecte.

Pensar, doncs, és un objectiu: no el mitjà. No estem preparats per pensar, tots i sempre; almenys filosòficament…

Logos

Razón, palabra, conocimiento, ley.

Del griego lógos. El término logos es uno de las más importantes en la actitud racional ante el mundo.

Puede traducirse como pensamiento, razón, habla, discurso, concepto, palabra, conocimiento; pero el término castellano más fiel es tal vez el término razón.

Así la biología es el explicar o dar razón de los seres vivos, la teología el explicar o dar razón de Dios, la antropología el explicar o dar razón del hombre.
Hay una breve frase que muchas historias de la filosofía utilizan para resumir las implicaciones de la aparición de la filosofía: la filosofía es el paso del mito al logos. Con esta frase se quiere indicar que los primeros filósofos aceptaron estos dos principios:

• el mundo es racional, en el mundo hay un logos;
• nosotros disponemos de un logos o razón, logos que debemos emplear para el conocimiento de la realidad y la dirección de nuestra conducta.

Fuente: http://www.e-torredebabel.com/Historia-de-la-filosofia/Filosofiagriega/Presocraticos/Logos.htm