Des del punt de vista de la filosofia, com a saber racional, sistemàtic i crític, el problema de l’opinió és fonamental.

Què és l’opinió? És la forma en què el coneixement propi i aliè ha d’expressar-se?

Si seguim el camí de l’opinió (com ens comenta Parmènides) ens trobem, ràpidament, amb la confrontació, sense arguments; tot imperant el domini de la retòrica, de la persuasió…o de la força.

L’opinió no es fonamenta en el coneixement, sinó en la creença: i de creences en tenim de molts tipus, bé racionals i sòlides, bé espiritual o vagues; sentimentals, ideològiques…fanàtiques.

Basar-se en l’opinió per declarar una postura, davant els altres, davant el món, només pot ser símptoma de feblesa. Les opinions ens lliguen al aquí i ara, i no ens permeten trascendir-nos en el discurs que pugui objectivar el present. Opinar, i conèixer no són sinònims. I cal començar a entendre-ho, d’una vegada.

L’opinió és una valoració subjectiva, de la qual ni estem segurs, ni en podem donar proves. Tanmateix està mediatzada pel desig, el gust, l’interès…i no es recolza en raons contundents.

Així la filosofia persegueix la certesa, i més enllà, realment, la veritat. En un nivell de reflexió superior a l’opinió trobem el coneixement. El problema és que per tenir-ne cal paciència, dedicació i esforç: i no sempre tenim recompensa.

Paciència, dedicació, esforç, constància: cap d’aquests termes formaria part del camp semàntic de l’opinió. Llavors, perquè en fem tanta, produim tanta, d’opinió?