És possible, encara, descriure algú com a filòsof? Què hi ha darrere la determinació del nom? Hi ha correspondència amb algun subjecte real, existent? O bé,  hem arribat definitivament, a tenir un concepte buit de significació i del qual només en trobem les restes històriques al voltant del que va ser, i mai més serà?

Si el terme filòsof, avui dia, tingués encara vigència podriem designar, assenyalar, individu que sota aquesta etiqueta cultura responguessin amb obres, i fets.

El cas és que difícilment trobrem una relació entre el sentit de l’expressió i una realitat cabal. Queden restes dels filòsofs que, a partir del pensament dels anys 60 i 70 del segle XX, en connexió directa amb la tradició il·lustrada o en reacció a la filosofia idealista de finals del XIX, havien trobat als cercles universitaris un sentit a la figura.

Europa s’ha mantingut viva en la tradició del filòsof a través d’ombres. I aquestes ombres han sobreviscut gràcies als metarelats, com el marxisme. Però, tot i això, aquesta filosofia acadèmica, ortodoxa i tradicional s’esvaeix continuament: i es difumina en la mort continuada dels filòsofs més destacats del XX.

Quedaran filòsofs al XXI? Potser la resposta va en la línia del què farem tots plegats. Si deixem de banda la importància dels opinadors, dels tertulians que mostren al fantasma de l’opinió pública alguns trets miserables del que hauria de ser el pensament. Opinar, i ells ho saben només pot fonamentar-se en la ignorància.

Però en temps de misèria, les engrunes són servides en estovalles de fil.