Atenes, 428/427 aC – Atenes, 348/347 aC    

Moltes de les interpretacions de la filosofia de Plató valoren només l’aspecte teòric de laseva obra; en realitat, però, una recta comprensió de l’obra platònica no pot oblidar que tota la teoria hi és elaborada per ésser duta a la pràctica.  

Plató no es conforma amb un coneixement teòric, ans sosté que tothom qui coneix el bé ha deportar-lo a la pràctica segons les seves possibilitats; i la seva elaboració d’una teoria de les idees, bé que pugui semblar abstracta i afectada d’una comprensió dualista del real -comprensió que certament tampoc no és aliena al platonisme-, brolla, tanmateix, precisament de la necessitat (palesa per Plató pel fet que el subjectivisme i relativisme de la sofística més extrema impedia tota possibilitat d’una ordenació política justa) i àdhuc de la urgència defonamentar un coneixement objectiu del que és bo i just per tal de poderrealitzar-ho políticament i pràcticament. 

D’altra banda, Plató tampoc no és un pensador aïllat, ans ha recollit l’aportació dels seus antecessors (conegué ambtota seguretat les doctrines d’Anaxàgores, Demòcrit i Empèdocles, a més de lade Sòcrates, Parmènides i els pitagòrics) i sobre ella ha elaborat la sevapròpia filosofia. Partint de l’exigència socràtica de cercar conceptes clars i d’investigar sobre el significat devalors com l’amistat, el seny, el respecte als déus, etc, Plató estableix que qualsevol acció o cosa és valuosa en tant que participa d’aquests valors, elsquals són racionals (comprensibles per la intel·ligència) i, per això mateix, ensenyables; per la qual cosa també és susceptible d’ésser ensenyada l’areté, és a dir: el comportament just i recte.

Aquests valors, tanmateix, mai no apareixen en el món sensible d’una manera pura i perfecta; per aquest motiu, iatès que llur existència resta fora de tot dubte, hom ha de suposar-los com aexistents en una forma especial en un món -el de les idees- que transcendeix eldels sentits. La veritable existènciacorrespon, doncs, a les idees, i les coses només tenen consistència en lamesura que participen d’aquestes i de llur existència transcendent. Tanmateix, la influència de Parmènides, que identificava el pensar i l’ésser, féu que Plató ampliés l’àmbit del transcendent en el sentit que són tots els éssers, ino sols els valors, els qui participen de les idees. La realitat d’aquestes,d’altra banda, es demostra no sols perquè són causes productives de tot el queés valuós, sinó perquè són intel·ligibles, accessibles al pensament. 
D’aquesta manera, la unitat de  l’ésser -defensada ja per Parmènides- es converteix en una tesifonamental de Plató, el qual arribà a mantenir la transcendència d’aquestaunitat per sobre de les mateixes idees: igual que les coses participen de lesidees, aquestes participen d’una unitat suprema, la qual s’identifica amb elbé, la idea del qual és el principi que permet de superar radicalment tota lamultiplicitat i de fonamentar tots els valors. Ara bé: el mitjà que estableixde connexió entre el món de les idees i el sensible és l’ànima, entesa -d’acordamb els pitagòrics- com a principi i font de tot moviment.

En la seva dimensió còsmica, aquesta ànima -o ànima del món-, en contemplació contínua de les idees, dirigeix l’univers d’una forma regular; per contra, en la seva dimensióindividual -com a ànima humana- només pot assolir la contemplació de les idees(el fonament de la qual és la reminiscència o anamnesi) mitjançant un esforç filosòfic, i, per això mateix, només és capaç de dirigir-se al bé deforma esporàdica (precedint-hi sempre l’ascesi), bé que, un cop assolidaaquesta contemplació de les idees, impedeix al filòsof d’allunyar-se del bé (elconeixement del bé porta al bé).  La cèlebre paràbola delmite de la caverna no és sinó expressió plàstica de la diferent condicióque el filòsof assoleix, en relació amb l’home comú, pel fet d’haver arribat ala contemplació de les idees, al coneixement de la veritable realitat (i és peraixò que només el filòsof pot ésser un bon polític, l’adequat dirigent de lacomunitat), mentre que la imatge -de clara arrel orficopitagòrica iparadoxalment transmesa pel platonisme al mateix pensament cristià- de l’ànima humana com a empresonada en la tomba (séma) del cos (sóma)expressa típicament la situació en què es troba de primer i connaturalment tothome com allunyat del veritable coneixement (i, per això mateix, com impeditd’un recte comportament, la possibilitat del qual resta condicionada -com éspalès a la República– a una acurada i exigent educació filosòfica oa l’obediència als dictats de l’aristocràcia espiritual que ha de governarl’estat). En la mesura, d’altra banda, que l’individu porta una vida més omenys recta, la seva ànima, després de mort, rep la benaurança en el món en quèja existia abans de la seva encarnació en un cos o torna a encarnar-se en unaltre per tal de completar la seva purificació. Font. Gran EnciclopèdiaCatalana.