Crítica del coneixement sensible,

Teetet

Sòcrates.- Bé, doncs no ens deixem la resta. Queden encara, els somnis i les malalties, entre les quals es troba la bogeria, i tots aquells casos en què es diu que qualsevol cosa se sent malament, o es veu malament, o es percep defectuosament. Saps, certament, que en tots aquests casos la doctrina que proposàvem fa un moment sembla que queda unànimement refutada, sobretot perquè en aquestes situacions es produeixen percepcions falses i les coses no són, ni de bon tros, com es mostren; al contrari, res no és el que sembla. (157e)  

Sòc.- Recordem, doncs, que tot allò que percebem amb els ulls o les orelles és també simultàniament conegut. Així, per exemple, abans d’aprendre una llengua estrangera, ¿potser direm que no hi sentim quan ens parlen?, ¿o que hi sentim i sabem què diuen? Igualment, si no coneguéssim les lletres, ¿mantindríem que no les veiem quan les mirem?, ¿o que les coneixem justament perquè les veiem?  

Teetet.- Respecte a això, Sòcrates, direm que tot just sabem allò que veiem i sentim, perquè, en un cas veiem i sabem la figura i la color, i en l’altre sentim i alhora sabem els tons aguts i greus. Ara, tot allò que ensenyen els gramàtics i els intèrprets, ni ho percebem amb la vista o l’orella, ni ho sabem. (163b)  

Sòc.- (…) Diem que, qui veu una cosa, adquireix coneixement d’això que veu, ja que hem acordat que la visió, la percepció i el saber són el mateix. 

Teet.- Sens dubte. 

Sòc.- Tanmateix el que veu una cosa i la sap, si tanca els ulls, la recorda però no la veu, ¿no?  

Teet.- Sí. 

Sòc.- Però si no la veu no la sap, perquè veure és saber. 

Teet.- És veritat. 

Sòc.- Per tant resulta que qui ha arribat a saber alguna cosa, en recordar-la no la sap, perquè no la veu. Això és el que dèiem que era absurd. 

Teet.- I amb tota la raó. 

Sòc.- Per consegüent, si es diu que el saber i la percepció són el mateix, sembla que arribem a una conseqüència insostenible. 

Teet.- Ho sembla. 

Sòc.- Per tant, cal dir que són diferents. (164a)