Què és un filòsof? O, millor, qui és filòsof?
La pregunta, en apariència trivial, pertany al grup de qüestions que tot inici en la filosofia planteja. Què és el que ens transmet la idea de filosofia sobre els seus practicants? Sens dubte, i en primer lloc, la de l’individu reflexiu i ensimismat que, en la recerca, de veritats o essències…perd el món de vista.
Això és el que s’explica de Tales, el primer dels que s’anomena, ara, filòsofs. D’ell es diu que, capficat pels problemes del cosmos, va caure en un pou que, sota els seus peus, no va veure. I és que sembla que el filòsof està més enllà del que és quotidià perquè només així pot contemplar l’autèntica realitat. Segurament, cal que així sigui.
D’altra banda Epicur i Kant tenen molta part de “culpa” en la suposada universalitat de la tasca filosòfica, i en la seva aparent senzillesa. En la idea que és possible dedicar-se a la filosofia de manera ràpida, sense gaire preparació o entrebancs. Van dir que tothom pot filosofar i que, de fet no s’aprén filosofia, sino a filosofar. Qüestions que, fora del seu context, han donat una imatge molt errònia de la tasca del filòsof. Ell, però, mai van pensar que tots els homes, sense esforç, fossin capaços de comprendre l’essència de res. Aquesta idea de la manca d’esforç, estudi, dedicació…es nostra: no seva!
Perque no es possible fer filosofia sense unes condicions prèvies de coneixement i disposició. Kant estava convençut de la capacitat de perfectibilitat de l’home, i la Il·lustració seria la responsable del seu pas a l’edat adulta. Amb ella, la filosofia seria una tasca ciutadana, lliure, que equivaldria al desenvolupament de la virtut i la responsabilitat. Per això el seu contingut teòric estaria dins de la pròpia acció. Epicur, a més, havia estat conveçut molt abans, que la filosofia és una activitat útil per a la vida: que la millora i la enriqueix, per això tothom pot -hauria de voler- dedicar-se al seu cultiu, ja que s’entén que tothom vol ser feliç.
Però aquestes idees de què és un filòsof, què és filosofia i com es produeix el coneixement filosòfic, fagocitades per la moderna pedagogia han resultat funestes. Han instaurat la idea de que l’home és filòsof per naturalesa, tot pervertint l’esperit de l’afirmació Aristotèlica. “Tots els homes desitgen per naturalesa saber“.
La perversió consisteix en confondre la nostra inquieta naturalesa, curiosa, amb afanys de coneixement, amb la filosofia. És la confusió entre les preguntes dels nens, i el seu etern “per què”, amb la tasca general del coneixement rigorós i de l’esperit de recerca continua.
No és cert que tothom pugui filosofar…ara. No estem en els temps de la filosofia vital de l’hel·lenisme, ni en l’optimisme il·lustrat. Malgrat que se’ns pugui animar a fer-ho, l’estudiant de filosofia (adolescent o adult) té per davant una dura tasca.
Així, doncs, tothom pot filosofar? Per descomptat! De la mateixa manera que pot fer matemàtiques, física, química…ja que també la filosofia és, necessàriament un coneixement amb continguts que van molt més enllà d’una mera capacitació en habilitats retòriques.
La filosofia, allò que fa el filòsof, és un saber. I, per tant, el filosof és un savi. Un saber racional, sistemàtic i crític.
Penseu que tothom, pel simple fet de poder pensar, pot fer-ho filosòficament? Lamentablement, no. Cal estudiar filosofia. Amb el mateix rigor que podem estudiar qualsevol altre matèria. O, fins i tot més: ja que en el coneixement filosòfic ens hi va alguna cosa més, més vital, més pròpia, més nostra, que els coneixements farcits per la trivialitat.
Per tant, cal animar a tohom a voler ser filòsof, en funció de les seves capacitats: podem jugar a la filosofia, saber-ne una mica; entendre-la a mitges…
O bé dedicar-nos en cos i ànima, tot renunciant a moltes explicacions més còmodes, o més habituals. I en aquesta renúnica iniciarem la comprensió de què és un filòsof; i això ens ajudarà a entendre millor què és la filosofia.
