Donem una càmera als nens i observem. Què hi veiem? Doncs, una mirada pura i innocent que es deixa entreveure darrera de la càmera quan l’infant agafa la càmera de fotografies. I s’observa un resultat totalment sorprenent, es veuen fotografies que reflecteixen una bellesa singular, transmeten una emoció sincera i a l’hora també s’aprecia el caos.

Quan donem una càmera a un infant sabem que el resultat que ens espera, sovint, ens deixarà amb la boca oberta, ja que mai et pots imaginar el que ells poden arribar a veure a través dels seus ulls. I la llàstima és que es ens perdem moltes coses, perquè és una activitat que no es fa massa a les escoles als nivells d’infantil.

Penso que hi ha moltes situacions en les quals els infants poden agafar la càmera. Per exemple, quan fem una sortida, enlloc de fotografiar nosaltres, els mestres, perquè no ho fan ells? Després serà més significatiu per ells veure-les, i poder fer una conversa a l’aula per recordar tot el que van veure, i el més important, què és el que a ells els va cridar més l’atenció.

Les fotografies són eines molt versàtils que ens permeten treballar molts aspectes i, un dels més importants a infantil és l’expressió oral. A través de fotos fetes pels infants, els seus familiars o els propis mestres podem treballar diferent vocabulari, inventar històries partint d’una situació o entaular una conversa referent al tema de la imatge, entre d’altres.

Com a conclusió penso que li hauríem de treure més suc a aquest recurs i incorporar-lo a les nostres aules sense pors, ja que és una eina molt potent si en fem un bon ús.