Els tres primers anys de vida són crucials. Els límits, durant aquesta etapa són de vital importancia. És durant aquest període que els petits aprenen certes pautes de conducta i comença el moment d’interioritzar certs comportaments i maneres de funcionar. És molt important estar atents als símptomes primerencs i no deixar d’exercir l’autoritat. Podem dir que els petits comencen a:

• Tenir consciència de les coses, de les conseqüències dels seus actes i a tenir sentiment de culpa.
• Conèixer i saber què és l’empatia (ajudar els altres i posar-se en el seu lloc).
• Tolerància a la frustració (entendre el NO, i comprendre que a vegades, les coses no són com ells volen).

Ens podem trobar amb límits familiars (els que ens inculca la nostra familia i els nostres pares) i socials (els que la societat i els altres ens marquen). Podríem dir també que, abans de jutjar i d’actuar segons de quina manera, fóra important veure, detectar i actuar en funció de si les conductes agressives dels nens venen per una carència educativa, o bé per trets de personalitat psicopàtica (sovint per una forta inestabilitat emocional, manca de consciència, falta d’empatia i absència de culpa).

També són de vital importancia els factors com l’edat i el context on passen els esdeveniments. No ens hem d’oblidar que el comportament agressiu en els nens forma part del desenvolupament normal; encara estan desenvolupant el llenguatge, a vegades volen ser “independents” i els costa controlar els impulsos. Per tant, durant aquesta edat pot arribar a ser bastant normal que es manifesti algun tipus d’agressivitat.

També, cap als 11,12 anys (a la pre-adolescència) és probable que torni a reaparèixer amb força aquesta agressivitat. Ens ajudarà tenir present i entendre aquest comportament com una part necessària del creixement, i una part fonamental del procés de socialització. No obstant, és important actuar i no deixar passar certs comportaments inadeqüats. Sovint trobem infants que han adquirit un “poder” especial, que els otorga la potestat de “pegar” a tot aquell que se li posa al davant.

L’educació emocional i la disciplina positiva ens poden donar èines per actuar amb fermesa i autoritat, a l’hora que amb afecte i empatía.

Què podem fer per evitar l’agressivitat en el nostre fill?

• És important actuar ràpidament. Quan faci una conducta inadeqüada, com pegar, estirar cabells, mossegar, etc li hem de fer saber que allò no és correcte; que ha “ferit” a una altra persona, i que hem de procurar que no es torni a repetir.
• Cal ensenyar-li les conseqüències dels seus actes (“si pegues, et portes malament i fas mal, no tindràs certs privilegis.”).
• Procurarem i intentarem no posar-nos nerviosos (mantenir la calma) i no cridar, però que vegi que aquella actuació no ens ha agradat i no estem d’acord amb allò que ha fet.
• De cabdal importancia és ser constants i no caure en l’abandonament. Ajuda molt actuar i respondre de la mateixa manera; i en situacions en públic no hem de deixar que ens guanyi la vergonya. Al cap i a la fi, si estem treballant certs aspectes, hem de ser coherents i ells han de veure que allò està mal fet estigui on estigui; perquè si veu debilitats, s’aprofitarà.
• Val molt la pena ensenyar alternatives. Se li pot dir que entenem que s’hagi enfadat, però que no ho ha de demostrar d’aquesta manera.
• Cal ensenyar-li a demanar disculpes i perdó. És important que entengui que si ha fet mal o ha ferit algú, ha de demanar disculpes, i que no s’ha de fer mal a les persones. De la mateixa manera; si té un bon comportament, està bé, elogiar-lo i lloar-lo.
• Cal prestar atenció als programes de televisió, videojocs i altres pantalles. A les nostres mans està escollir el contingut del que miren. Sovint, són dibuixos violents, amb amenaces, cops de puny, empentes, etc. Una bona opció pot ser mirar amb ells la televisió de manera educativa, i no deixar-los “aparcats” allà; si no, correm el risc que es crein el seu “submón” i s’aïllin de la resta..

Un altre dels aspectes que resulta de molta importància i que cal començar a treballar des de petits, és l’autocontrol envers ells mateixos i els atres. La seva impulsivitat a vegades els porta a fer actes poc correctes o molt espontànis. Som els adults els que hem de trobar l’equilibri per tolerar o no segons quins comportaments segons el nostre criteri. No ens haurem d’oblidar tampoc que cal donar exemple amb els nostres actes; som el mirall on ells es miren i sóm responsables dels nostres propis actes.

De la mateixa manera, quan abans es comença a treballar l’autonomia i la responsabilitat, molt millor funcionen les coses després. És molt important el vincle i el respecte que s’estableix durant els primers anys. Quan parlem de responsabilitat, ens referim a responsabilitat amb ell mateix, els altres i els diferents contextos familiar, escolar i social.

Article escrit per:

Laia Delriu. Psicòloga infantil; directora de Dintell, Centre Infantil, Children’s Center, Centre Pour Enfants

__________________________________________________________________________