Odissea DBFL – Filosofia a batxillerat – Projecte ANDREU ARROYO

Odissea

DBFL – Filosofia a batxillerat

Projecte

De les possibles alternatives del projecte, he triar la primera:

I.-Filosofia i TAC

(Proposta dins l’àmbit de projectes col·laboratius en xarxa aplicats a l’àrea de Filosofia).

En concret faig una proposta d’introducció a la lectura de textos filosòfics i a la pràctica del comentari de text, amb el rerefons dels exàmens de Selectivitat. Faré servir dos suports treballats en aquest curs: el bloc i la wiki. Entenent que el bloc és utilitzar com a eina de treball en les classes, allí figura, a disposició dels alumnes, la presentació teòrica en un document titulat LECTURA I COMENTARI DE TEXT”. El text d’aquest document entenc que serveix com justificació d’aquest projecte. El material de treball està també accessible als alumnes, però en aquest cas en la wiki, on tenen una sèrie d’exercicis: comentaris de text. Tots, menys un, amb propostes de solució; un, sense respostes. En l’últim cas les respostes s’han d’elaborar col·lectivament, però en tots es pot manipular, proposant col·laborativament noves respostes i noves propostes.

L’enunciat del projecte diu: “El projecte ha d’aportar les conclusions de l’autor”. La conclusió la proposo aquí, perquè aquest document forma part del projecte. La conclusió és que és possible utilitzar amb resultats positius els recursos telemàtics per aconseguir uns objectius que no són nous (ni poden ser-ho): que els alumnes assoleixin els coneixements previstos en el pla d’estudis i adquireixin les habilitats requerides, entenent que ens referim en concret a les assignatures de filosofia i l’habilitat específica és la de treballar la filosofia a partir dels textos escrits i de comentaris de text (imprescindibles, per altra banda, per aprovar els exàmens de selectivitat).

En aquest cas, els alumnes han d’accedir als textos concrets dels autors, però també han de treballar la competència digital que els ha de permetre cercar la informació per internet, potenciant d’aquesta manera l’ús de les noves tecnologies.

LECTURA FILOSÒFICA I COMENTARI DE TEXT

LA LECTURA FILOSÒFICA I EL COMENTARI DE TEXT

1 INTRODUCCIÓ


Lectura

Ens ocuparem aquí no de contingut pròpiament dit sinó de procediments, és a dir, habilitats que l’alumnat haurà de dominar al llarg del curs. El que interessa, sobre tot, són les indicacions que es donaran sobre com fer un comentari de text. Indicacions que han de servir no només en aquest curs de Filosofia i ciutadania, de primer, sinó també i molt especialment en el d’Història de la filosofia, de segon. Els comentaris de text són importants, en aquesta matèria, des de dos punts de vista.

1. D’una banda el comentari de text és una de les millors maneres de llegir en profunditat, i es podria afirmar, fins i tot, que és una manera particularment filosòfica de fer-ho. En afirmar que un comentari de text és una manera filosòfica de llegir, s’està fent servir el concepte socràtic de filosofia, en el sentit que per a Sòcrates (i Plató) el diàleg està indissolublement lligat a la filosofia. En sentit estricte el diàleg ho és de la paraula viva, de l’intercanvi d’arguments parlats, en un discurs que va avançant i que pot ser contínuament modificat, quan la demanda de claredat o l’aportació de nous arguments ho requereix. En el mateix sentit estricte no hi ha diàleg amb un text escrit, perquè aquest ha petrificat el discurs: el text, un cop escrit, ja no s’altera, ni en el cas de que se li oposi alguna rèplica; no es pot modificar el que, un cop escrit, ja està dit per sempre. Però d’alguna manera sí que hi ha un cert diàleg amb el text en el “comentari de text”:

· És veritat que quan es llegeix un text no una sinó deu vegades, aquest, tossudament, repeteix el mateix, exactament el mateix, de la primera a l’ultima, a diferència del que passa amb el diàleg parlat, en el que quan algú, per exemple, diu que no entén alguna part del discurs, l’interlocutor pot repetir potser el mateix, però amb altres paraules que ho facin més entenedor; o quan a una determinada afirmació es replica amb un argument contrari, les noves raons aportades poden fer modificar el que s’havia afirmat moments abans i, aleshores, el primer interlocutor podria repetir la mateixa afirmació modificada en part, o una altra de totalment diferent. I tot això és el que ni passa ni pot passar amb un text escrit.

· Però en cert sentit sí que és possible. Quan el lector no entén un text, o no acaba d’entendre’l, el torna a llegir, i, tot i que el text segueix dient el mateix, després d’unes quantes lectures normalment l’entén millor. O sigui, li diu més coses de les que li deia en una primera lectura. Objectivament el discurs no ha canviat, però sí ho ha fet per al lector. A més, qualsevol estudiós recordarà casos d’alguna lectura que no ha entès, o ho ha fet escassament, però que quan l’ha repetit anys més tard el text li ha resultat molt més clar (i la raó no és el temps passat sinó els coneixements que s’han anat acumulant sobre la matèria). No en va la primera instrucció que es donarà sobre l’elaboració d’un comentari de text és la “lectura atenta del text”, i la recomanació redundant de que no es pretengui mai fer un comentari després d’una única lectura, perquè resulta massa perillós: si al llarg del comentari, en l’exercici d’aprofundiment del text que representa, es descobreix un error respecte la primera interpretació (com de vegades passa en mig d’un examen) el resultat pot ser fatal, perquè sovint no hi ha temps per a rectificar.

Així, doncs, en un cert sentit, canvia –per al lector– el missatge (que no el contingut) del text. Però, a més, el comentari de text consisteix, d’alguna manera, en un diàleg amb el text escollit. Com es veurà, no només cal interpretar-lo i analitzar-lo sinó també sovint situar-lo, contextualitzar-lo i, fins i tot, valorar-lo, o sigui donar-li la rèplica i dir en què s’està d’acord i per què i en què no i per què (a tall d’exemple, a la pregunta número 5 del comentari de text dels exàmens de selectivitat es demana una valoració personal d’una qüestió filosòfica).

2. Aquest exemple ens condueix al segon punt de vista: el de la importància que té el comentari de text en els exàmens de filosofia. El comentari de text s’ha imposat de tal manera com a model d’examen que gairebé hi apareix sempre, de vegades com una part i d’altres constituint-lo de forma total, com és el cas dels exàmens de filosofia en les proves de selectivitat. Cal, per tant, aprendre a fer-los i després anar practicant.

A part del comentari de text pròpiament dit, també farem comentaris informals, més superficials, però que poden resultar força interessants.

2 LA LECTURA FILOSÒFICA

La filosofia és una activitat intel·lectual, però és també el resultat d’aquesta activitat, i aquest resultat està recollit fonamentalment en les obres dels filòsofs. Possiblement la millor manera d’estudiar filosofia és llegint els seus textos, i un curs de filosofia hauria d’anar acompanyat de la lectura de textos filosòfics. És clar que en un curs telemàtic de les característiques del nostre és difícil encabir-n’hi gaires i que la lectura de llibres sencers en bona mesura no pot anar més enllà d’una simple recomanació. El que sí farem és incorporar al material de cada tema uns quants fragments de textos que serveixin de complement a l’estudi. D’altra banda, el fet que siguin fragments no molt amplis ha de permetre entrar en contacte amb una més gran varietat de textos i d’autors, és a dir, entrar en contacte amb més mirades filosòfiques.

Hi ha una distinció clàssica, que és la que es fa entre llibres de filosofia (les obres dels filòsofs) i llibres sobre filosofia (els manual i llibres de text), tot i que moltes obres reuneixen ambdues característiques. Aquí, naturalment, el que més ens interessa és l’obra filosòfica, però per motius didàctics tindran cabuda tots aquells textos que considerem oportuns.

En l’àmbit de la filosofia no és acceptable conformar-se amb una lectura superficial. Cal reconèixer que aprendre a llegir filosofia requereix temps, paciència i esforç, però un esforç que paga la pena. El model de tota lectura filosòfica ha de ser sempre el comentari de text.

3 EL COMENTARI DE TEXT

3.1 Com es fa un comentari de text

Hi ha diversos tipus de comentari, mètodes diferents i diferents maneres de fer-lo. En primer lloc es pot distingir entre:

a) Comentaris de text oberts; i

b) Comentaris de text tancats

Els primers no porten cap indicació de com fer-ho; els segons van acompanyats d’unes quantes preguntes que el condueixen. Darrerament, almenys en els exàmens de selectivitat, s’han imposat els del segon tipus i, per tant, són aquests els que aquí es presentaran i amb el tipus de preguntes que es fan en els exàmens esmentats. Però en qualsevol cas, per fer un comentari sempre s’han de seguir els passos següents:

1. Lectura atenta del text. (Comprensió lectora)

Cal llegir tranquil·lament el text, amb atenció, fins que s’entengui tan clarament con sigui possible el tema o temes tractats i es comprenguin totes les paraules (si cal, es pot utilitzar el diccionari). Els aspectes que, de moment, han de quedar clars són els següents:

a) L’estructura: si té parts o no i, si en té, de quina manera estan relacionades.

b) La temàtica: de què tracta el text, quines són les idees o les tesis principals i quines les subordinades, etc.

c) Els tipus d’enunciats que utilitza: afirmacions, hipòtesis, interrogacions…

2. Disseny del pla del comentari i selecció dels aspectes que cal comentar

Si es tracta d’un comentari de text obert, és útil fer una llista que inclogui:

a) Les idees principals del text (afirmacions del text, conceptes o expressions fonamentals, tipus d’arguments que s’utilitzen…).

b) Idees o aspectes que només estan insinuades.

c) Idees o aspectes que es pressuposen i que poden ser importants per fer el comentari.

d) El que sabem de l’autor, de la seva obra o del tema concret del text.

e) El que sabem sobre el que altres autors han dit del tema.

Si el comentari és tancat (el més habitual en aquest curs, pel que ja s’ha explicat), són les preguntes les que marquen la pauta i ens podem estalviar aquest pas.

Aquestes dues primeres parts, però, no són encara pròpiament el comentari de text. La primera és una part prèvia, preparatòria, però d’una importància fonamental, i la segona només la planificació del treball.

3. Redacció del comentari

Aquesta part constitueix, de fet, tot el comentari de text, i el que cal fer en concret depèn del tipus de comentari que es demana. En el model que aquí es farà servir, del que es tracta és de contestar les preguntes que acompanyen l’exercici, cadascuna de les quals s’ha de contestar per separat.

Un comentari de text pot ser un exercici llarg, que pot portar molta estona. Però quan el comentari és un examen (o forma part d’un examen), alguns d’aquests requisits no són possibles: no es pot consultar un diccionari ni es disposa d’un temps il·limitat.

En qualsevol cas, tot comentari ha de tenir (repartides de la forma que sigui) aquests tres apartats:

a) Part informativa. Consisteix, fonamentalment, en situar el text en el seu context.

b) Part analítica. El comentari pròpiament dit: anàlisi del contingut, de l’estructura, de les relacions, etc.

c) Part valorativa. On s’ha de donar l’opinió personal sobre el text.

En alguns comentaris la primera part no és possible perquè, per exemple, no es coneix l’autor del text; i de vegades no es té prou criteri per fer una valoració. La part analítica és la que no pot faltar mai, perquè és el nucli del comentari. En tot cas, en un comentari tancat, el que s’ha de fer, invariablement, és contestar, sense restriccions, les preguntes.

3.2 Els comentaris en els exàmens de selectivitat

Les preguntes dels comentaris de text de la selectivitat actual són les següents (a sota de cada pregunta hi ha una explicació de com cal elaborar la resposta corresponent):


1. Explicar breument les idees principals del text, i com hi estan relacionades. (2 punts)

Fer una síntesi del text és expressar les tesis principals del text, intentant, en la mesura del possible, no repetir les paraules exactes de l’autor, i indicant l’estructura lògica del text, és a dir, quina relació hi ha entre les diferents tesis. Amb aquesta pregunta es vol valorar la comprensió del text. Els principals errors que s’acostumen a cometre en contestar aquesta pregunta són els següents:

· Interpretar el text, explicant-lo. Dóna a entendre al corrector que l’alumnat no sap resumir objectivament.

· Repetir les paraules de l’autor i fer el resum “retallant d’aquí i d’allà”. Demostra al corrector la incapacitat de l’alumnat per a expressar amb el seu llenguatge el que ha dit l’autor.

· Prendre idees secundàries i exemples com si fossin tesis principals del text. Demostra al corrector la incapacitat per a diferenciar l’important del secundari.

· Expressar dues vegades la mateixa idea perquè l’autor la comenta dues vegades en el text.

· Expressar les paraules de l’autor d’una manera desordenada. D’aquesta forma el corrector entén que l’alumnat no sap resumir, ja que no sap ordenar les tesis principals.

2. Explicar breument el significat d’algunes expressions del text. (1 punt)

Aquesta pregunta requereix posar en pràctica l’habilitat de definir certs termes importants del text , tot tenint present alhora el seu significat al pensament de l’autor i en el context del text en concret. Els principals errors que s’acostumen a cometre en contestar aquesta pregunta són els següents:

· Definir de forma poc rigorosa els termes: “…és quan…”, “és allò que…”

· Definir-ho fora del context del text i del pensament de l’autor, com si fos una definició neutra d’un diccionari.

3. Explicar les raons de l’autor a favor d’una tesi bàsica del text: per explicar aquestes raons s’haurà de fer referència als aspectes pertinents de pensament de l’autor, encara que no siguin explícitament expressats en el text. (3 punts)

Aquesta pregunta consisteix a fer un comentari intern del text triat. En aquesta pregunta l’alumnat haurà d’explicar i interpretar filosòficament certes afirmacions que l’autor fa en el text, així com relacionar les tesis principals del text amb altres aspectes de la filosofia de l’autor. L’alumnat pot també contextualitzar les afirmacions del text dintre de l’època o els corrents filosòfics en els quals es basa o als quals s’oposa. Per aquest motiu, un bon comentari suposa una referència gairebé constant del que es diu amb les tesis proposades per l’autor en el text. Els principals errors que s’acostumen a cometre en aquesta pregunta són els següents:

· Elaborar un tema teòric en el qual s’exposen les principals idees de l’autor referides al tema que tracta el text. És una manera de no contestar al que es demana (fer un comentari del text) sinó al que l’alumnat li ve de gust.

· Fer una paràfrasi del text, és a dir, tornar a dir amb altres paraules el que diu l’autor, sense explicar-lo amb la profunditat requerida. Demostra al corrector que l’alumnat no té capacitat ni nivell acadèmic per a comentar el text d’acord als seus coneixements teòrics de l’autor.

4. Comparar un concepte important en el pensament de l’autor (vinculat amb les idees del text) amb un altre, que pot ser d’un autor diferent. (2 punts)

Consisteix en un exercici de relació, és a dir, de recerca de semblances i diferències entre la posició de l’autor del text sobre determinada qüestió i la posició de qualsevol altre autor del temari. La resposta d’aquesta pregunta suposa en qualsevol cas que l’alumnat hagi comprès la posició dels autors estudiats sobre qualsevol aspecte de la seva filosofia. Per a aquesta pregunta no s’ha de tenir en compte el text. D’altra banda cal assenyalar aquí també que la tendència d’algunes persones a aprendre’s de memòria les teories dels autors sense comprendre-les del tot pot resultar nefasta en aquesta pregunta, doncs aquí no es demana que l’alumnat exposi l’opinió d’un autor i després la de l’altre, sinó que les relacioni, és a dir expliqui en quina mesura el que diu un autor és admès o rebutjat per un altre, el que només es pot fer des d’una posició de comprensió dels autors, no des de la sola memorització. Els principals errors que s’acostumen a cometre en aquesta pregunta són els següents:

· Juxtaposició de les opinions dels autors a relacionar sense establir entre ells una autèntica comparança. Dóna a entendre al corrector que l’alumnat no ha comprès el que escriu, ja que és incapaç de contestar al que se li pregunta.

· Comparació dels dos autors que no se cenyeix al que es pregunta, sinó que es fa general o en altres aspectes del que es demana.

5. Fer una avaluació raonada i personal d’una tesi filosòfica directament relacionada amb el contingut del text. (2 punts)

Es tracta d’elaborar un escrit personal sobre la qüestió plantejada amb coherència racional i redacció acurada. És important que l’opinió estigui en tot moment raonada, és a dir, il·lustrada amb exemples i tesis que suportin les afirmacions. És convenient utilitzar la tercera persona, ja que confereix una major sensació d’objectivitat. D’altra banda, cal utilitzar un llenguatge acadèmic i defugir d’un llenguatge col·loquial, així com evitar les opinions massa radicals, que acostumen a ser poc autocrítiques i de vegades massa ingènues. Convé pensar que cada qüestió admet l’observació de pros i contres.

3.3 Observacions finals

Acabarem amb algunes observacions sobre el qüestionari anterior. Cal observar que en els exàmens de selectivitat les preguntes dels cometaris van sempre acompanyades de la puntuació corresponent; per altra banda, cal tenir present que aquest comentari correspon a un curs d’història de la filosofia, i no és totalment adient per a l’assignatura de primer. Per aquest motiu els comentaris que es faran en aquest primer curs estaran inspirats en aquest model, però les preguntes no seran idèntiques. També cal tenir en compte que la formulació de les preguntes dels exàmens de selectivitat poden variar lleugerament d’un curs a un altre.

Per acabar, no està de més deixar clar què no ha de ser un comentari de text:

· No és una mera paràfrasi, una simple repetició del que ja diu el text (tot i que la primera pregunta dels comentaris de l’actual examen de selectivitat demanen una cosa que s’hi assembla una mica, encara que no exactament i, en tot cas, és només una part del comentari).

· No és una excusa per desplegar els coneixements que es puguin tenir sobre la matèria o l’autor del text, al marge del fragment concret escollit per fer el comentari.

Cal tenir present que hi ha bibliografia especialitzada i a diverses pàgines d’internet es poden trobar no només models de comentaris, sinó també molts de resols.

FOTOBLOC

[EXERCICI 2, MÒDUL 5]

Entenc que el fotobloc consisteix en la utilització d’imatges, preferentment fotogràfiques, per difondre missatges o, en aquest cas, com activitat didàctica a classe. Faré la següent proposta al respecte:

Proposta

La imatge de sota és un mosaic fotogràfic amb els retrats d’un bon nombre de filòsofs. L’activitat col·laborativa que es proposa és la següent: formar grups d’alumnes (tres o quatre alumnes per grup); cada grup escollirà una dels filòsofs de la imatge i buscarà a la xarxa alguna imatge que pugui ser representativa d’algun aspecte de la seva filosofia. Pot ser una fotografia o un quadre.

filosofos-carta-abierta1

Per orientar als alumnes, partirem de dos exemples, amb imatges diferents a les del mosaic. En primer lloc, Plató. Es tractaria de veure amb quines imatges o fotografies podríem il·lustrar algun o alguns aspectes de la seva filosofia. En aquest cas considerarem la seva proposta de divisió social en tres classes d’éssers humans: governants (homes d’or), guardians (homes de plata) i productors (homes de ferro).  La concreció resultant podria ser la següent:

Plató

Plató

Or..Plata..Ferro

…..Governants……………….Guardians……………………..Productors

En el segon exemple, a partir de la figura de Hobbes, il·lustrarem la seva afirmació de que l’home és un llop per a l’home.

Hobbes

Hobbes

Llop-home

L’home és un llop per a l’home

feb. 07 Guia didàctica de la pel·licula “Freud, passió secreta”, de John Huston

[EXERCICI 1, MÒDUL 5]

La pel·licula que proposem  és “Freud, passió secreta“, de John Houston. Es tracta d’una excel·lent pel·lícula  que permet aprofundir tant en la figura de Freud com en la psicoanàlisi. Començarem amb una presentació del director de la pel·lícula, John Huston, i després entrarem entrarem en matèria amb la pel·lícula.

INTRODUCCIÓ: JOHN HUSTON

J. Huston

Director de cinema, pintor, escultor, guionista, reporter, boxador, caçador, actor… Va tenir cinc esposes i quatre fills, l’actriu *Angelica *Huston entre ells. John *Huston és un personatge paradigmàtic de l’època daurada d’Hollywood.

Les seves pel·lícules com a director es divideixen en dos: un cinema d’entreteniment i un cinema més profund, gairebé “filosòfic”.

Al primer grup pertanyen clàssics com El falcó maltès (1941, adaptació d’una novel·la de Dashiell Hammet, Óscar al millor guió i direcció), Cayo Llarg (1948) o La reina d’Àfrica (1951), totes interpretades per Humphrey Bogart, habitual company de borratxera de Huston al costat de Truman Capot. Podem afegir a més L’home que va poder regnar (1975, protagonitzada per Sean Connery i Michael Caine) i L’honor dels Prizzi (1985, protagonitzada per la seva filla Angelica Huston i el seu gendre Jack Nicholson).

El seu cinema filosòfic consisteix principalment en adaptacions d’alguns clàssics de la literatura com Moby Dick (1956, adaptació de la novel·la homònima d’Herman Melville), La nit de la iguana (1964, Tennessee Williams) Sang sàvia (1979, Flannery O’Connor), Sota el volcà (1984, Malcolm Lowry) i Dublineses (1987, James Joyce). Dins del seu cinema més seriós podríem col·locar la nostra pel·lícula, Freud (1962), que ens serveix per iniciar-nos en el psicoanàlisi i en el guió de la qual va participar el filòsof Jean-Paul Sartre

Com a actor serà sempre recordat per la seva interpretació en l’obra mestra de Roman Polansky Chinatown (1974).

LA PEL·LICULA: FREUD, PASSIÓ SECRETA

freud-poster

freud-poster

John Houston va dirigir Freud, passió secreta” en 1.962, és aquesta una interessant pel·lícula pels quals al psicoanàlisi ens dediquem, i per al públic en general, una pel·lícula que podria ser alguna cosa així com “els primers anys” del pare del psicoanàlisi.

El director de les inoblidables “El falcó maltès”, “Moby Dick”, “La reina i Africa” o “Dublineses”, va dirigir aquesta no menys apassionant cinta. Interpretada per Montgomery Clift que dóna crèdit a un turmentat Freud i per una Susan York com la pacient que li ajuda a descobrir l’inconscient i els seus meandres, la pel·lícula transcorre en un esplèndid blanc i negre que ens *retrotrae a la fi del segle XIX.

En ella, podem veure com *Freud acaba els seus estudis de medicina i comença la seva associació amb el Dr. *Breuer darrere de descobrir una manera de solucionar els problemes d’histèria nerviosa i de la seva convicció de l’existència de l’inconscient.

“Freud, passió secreta” se centra en cinc anys de la vida del seu protagonista, els que van anar des de 1885 fins a 1890, quan la medicina tradicional es negava a abordar la histèria com una dolència digna de crèdit i el creador del psicoanàlisi començava a endinsar-se en els laberints metodològics de la hipnosis.
Freud es debat llavors entre seguir emprant la *hipnosis o deixar de fer-ho donat les coses que van sorgint de l’inconscient dels seus pacients, que li van pertorbant, alhora que removent la seva pròpia història personal i la seva neurosi.

Montgomery Clift, en aquest paper de turmentat descobridor, dóna la talla amb solvència i reflecteix en la pel·lícula un desassossec que sabem li afligia com a persona i actor, al punt de caure diverses vegades malalt i posar dels nervis als seus productors, que veien com els seus patiments i continus canvis en els seus estats d’ànim, feien inviable el projecte, fins al punt que li van posar una demanda per incompliment de contracte i van pledejar per això. Al final la pel·lícula va ser un èxit i els uns i els altres s’atribuïen l’èxit.
El guió va ser encarregat a Jean Paul Sartre, però el filòsof va escriure un text massa llarg i al final va renunciar a figurar en els títols de crèdits, però aquí ens va quedar el brillant guió que Sartre va escriure, atès que existeix versió en castellà, per poder acudir a ell i comparar-ho amb la versió *fílmica que Houston va acabar muntant, i que està impregnada de l’escriptura del filòsof.

El propi Houston presenta així la seva pel·lícula al començament del film:
“Avui dia, s’ataca encara al doctor *Sigmund *Freud perquè va destruir una altra de les il·lusions de l’home: que ell domina les pròpies paraules i els propis actes. *Freud ens va demostrar que tots tenim una segona ment, que funciona en un secret total i ordena que la seguim cegament: l’inconscient.
En aquesta pel·lícula veiem que el doctor *Freud, per descobrir aquests fets, va descendir a una regió gairebé tan fosca com el mateix infern i com allí va trobar la llum. La nostra pel·lícula és una anàlisi, pas a pas, de les vides intensament íntimes de la gent i dels misteris de la conducta humana que la societat no ha reconegut fins a temps recents”.

Respecte del didàctic d’aquesta pel·lícula explica Houston en les seves Memòries:
“La construcció de Freud escena per escena, o, més aviat, idea per idea, seguia, (…), els passos que va donar *Freud per elaborar la teoria del complex d’Èdip. Per mantenir l’interès, cada pas havia de quedar molt clarament demostrat i ser perfectament comprès pel públic. Era una història de suspens intel·lectual, i no podia suprimir-se cap pas sense afectar a la lògica del conjunt. Calia educar al públic en el transcurs de la pel·lícula, però el procés didàctic havia de romandre integrat en el fluir de la línia argumental. Al públic no li agrada que li diguin que li estan donant una lliçó quan ha pagat perquè li entretinguin.”

Vaig tornar a veure la pel·lícula, i aquí els explico algunes impressions:

La música de Jerry Goldsmith dóna tints gòtics als els plànols i enigmes que no recordava. Al començament em van seduir també les veus dels dobladores, aquestes velles veus dels nostres *dobladores, que ens porten a les veus cinematogràfiques de la nostra infància, que meravella!.Sobretot la veu del professor Breuer que sembla donar el contrapunt perfecte a aquest marginal Freud.

La càmera, els enquadraments, les llums i ombres, els canvis d’escena, la tensió dramàtica, el didàctic,l’oníric,van ser fent que una llarga pel·lícula em semblés molt més talla del que en realitat és. La foscor i la música de nou, van ser fent aquest visionat de la cinta, cada vegada més, un film al *Corman i semblava que el guió, amb un ascendent enigma, ho hagués escrit un Edgar *Allan *Poe.

Al final,la pregunta del milió: qui és el culpable?, “si ets culpable la teva culpa la tenim tots, tots som culpables del desig de matar”, com a bons nens podríem afegir. Finalment, *Freud obre un camí, una via, una senda, una teoria,un mètode i un procediment, que va tenir dificultats per ser assumit pels seus contemporanis però pel qual seguim transitant encara, ja sense l’heroïcitat que la pel·lícula mostra, però amb el mateix aferrissada obstinació de treure a la llum l’inconscient.

…Rellegeixo aquesta ressenya i m’adono ara que les pel·lícules de John Houston que vaig triar, a l’atzar i a l’inici, mostren totes en el seu si una recerca, una aferrissada obstinació de trobar alguna cosa, un profund desig que mou als personatges i és el motor de la pel·lícula: un valuós falcó en la primera, una balena blanca i monstruosa en la segona, un amor en la tercera? es podria dir que sí, per sobre de totes les diferències; i en la quarta un intent permanent de sostenir la trobada amistosa dels seus protagonistes, sent aquesta última el testament cinematogràfic de tan insigne cercador.

Curiosa “casualitat” que em permet deixar emmarcada la pel·lícula que he comentat, “Fregiu”, com una més de la sèrie de pel·lícules de recerca i descobriment que Houston va realitzar, no és mala cosa per acabar.

Fitxa tècnica de Freud (1962)

  • Dirigida per: John Huston
  • Guió: Charles Kaufman, Wolfgang Reinhardt, Jean Paul Sartre (no aparece en los créditos)
  • Fotografía: Douglas Slocombe.
  • Música: Jerry Goldsmith.
  • Intèrprets: Montgomery Clift (Sigmund Freud), Susannah York (Cecily Koertner), Larry Parks (Dr. Joseph Breuer), Susan Kohner (Martha Freud), Fernand Ledoux (Dr. Charcot), John Huston (Narrador).
  • Durada: 139 minutos

Sinopsi

Lliure recreació de cinc anys decisius en la vida de Freud (1856-1939). Ambientada a Viena a partir de 1885 relata el descobriment per part de Freud dels fonaments del psicoanàlisi: l’inconscient, la interpretació dels somnis, els complexos d’Èdip i Electra, la sexualitat infantil, els lapsus, els actes fallits, la transferència i la contratransferencia…

La pel·lícula comença plantejant el repte que suposen els pacients de “histèria”, menyspreats per la psiquiatria de l’època per considerar-los “comediants”. Per intentar la seva curació Freud visita a Charcot a París. A través de la hipnosis descobreix el poder de la ment sobre el cos i el profund enigma de l’inconscient (o subconscient). A la seva volta a Viena s’alia amb el psiquiatre Josef Breuer per aplicar el seu nou mètode als pacients d’aquest. Investigant la “histèria” d’una de les pacients de Breuer, Cecily, i els seus propis conflictes interns, Freud donarà a llum a la psicoanalisis.

Pla de treball. 1. Comentari sobre la pel·licula

La millor manera de treballar aquesta pel·lícula és començar ver veure-la sencera. Però en l’exercici actual els limitarem a considerar separadament alguns fragments de la mateixa. Començarem amb alguns comentaris, i després oferirem la visualització, comentada, de diversos fragments de la pel·licula.

En l’inici de la pel·lícula, abans de que comenci pròpiament l’acció, sobre un fons d’imprecises imatges que se superposen, una veu (la de John Huston) ens parla dels tres grans cops a l’orgull de l’ésser humà: el primer, la demostració de Copèrnic que la Terra no és el centre de l’univers; el segon, quan Darwin va afirmar que l’home és part de la naturalesa, un animal més, fruit de l’evolució; el tercer, efectuat per Freud, que molts dels processos mentals són inconscients, i que per tant, escapen al nostre control. Així comença ‘*Freud, passió secreta’ (‘Freud’, també ‘Freud: The Secret Passion’, 1962), i així ens atrapa sense remei, doncs promet portar-nos a un fantàstic viatge cap a les profunditats de la ment humana, fins als seus racons més ocults, revelant els seus més tèrbols secrets. Una aventura apassionant, *laberíntica i tenebrosa que pugues a més aportar-nos claus sobre la nostra pròpia naturalesa. Com resistir-se?

Preparant la crítica de ‘Origen’ (‘Inception’), casualment mentre realitzava un viatge amb tren (i escoltant la banda sonora d’Hans Zimmer), em vaig posar a pensar en pel·lícules relacionades amb el món dels somnis, i em vaig acordar que John Huston havia realitzat una sobre els inicis del psicoanàlisi, centrada en la joventut de Sigmund Freud. Encara que (equivocadament em sembla a mi) no és una de les obres més reconegudes i recordades d’aquest gran director, la veritat és que ‘Freud, passió secreta’ es conserva meravellosament viva, no ha envellit gens ni mica, al contrari, la hi troba un omple de força i magnetisme, absolutament fascinant.

freud-pesadilla3

L’origen de la psicoanàlisi

Considerada com “*biopic” (“biographic picture”, això és, pel·lícula biogràfica), ‘*Freud’ només abasta cinc anys de la vida del famós neuròleg i psiquiatre *vienés (encarnat per Montgomery Clift), concretament de 1885 a 1890, doncs va anar llavors quan va començar realment la seva particular odissea científica, quan va començar a elaborar la seva doctrina i va crear el psicoanàlisi. El film, vestit amb un preciós i expressiu blanc i negre, comença amb un protagonista jove (proper als 30 anys), ple d’il·lusió i curiositat, encara un estudiant a l’ombra de *Theodor Meynert (Eric Portman), un home brillant i dominant, de fèrries idees. Ansiós per ampliar els seus coneixements i resoldre els misteriosos mecanismes de la histèria (un engany per cridar l’atenció, segons el seu mentor), Freud viatja a París i descobreix les enormes possibilitats de la *hipnosis per accedir a una part de la ment, l’inconscient, que encara que escapa a la voluntat de la persona pot influir-li poderosament.

freud-edipo

freud-edipo

De tornada a Viena, i jovençà, Freud és criticat i ridiculitzat pels seus col·legues, que qualifiquen de “bruixeria” la hipnosis; només Josef Breuer (Larry Parks) confia en les seves idees, però ho fa en secret, tement per la seva reputació. Gràcies al suport del seu nou soci, el tenaç Freud comença a treballar amb alguns pacients i a desenvolupar les seves teories sobre la importància i el funcionament de l’inconscient. Així coneix a Cecily (Susannah York, en un paper previst per a Marilyn Monroe), una jove aristòcrata turmentada per un somni recurrent, que no pot veure (a pesar que físicament hauria de) i es nega a beure aigua. A través d’aquest i altres enigmàtics casos, incloent el seu propi, Freud realitzarà descobriments tan sorprenents com perturbadores, que ho aïllen i ho enfronten a la comunitat científica. Només la seva dona, Martha (Susan Kohner), i el seu infrangible coratge li animen a continuar amb la seva recerca…

La producció del film no va estar exempta de dificultats, si ben totes es van resoldre amb fortuna. En 1958, Huston va acudir a Jean Paul Sartre perquè escrivís el guió de ‘Freud’, però va haver de ser corregit i finalitzat per Charles Kaufman i Wolfgang Reinhardt, en ser Sartre incapaç de reduir un text que pel que sembla va arribar a superar les 400 pàgines (s’entén que una pàgina és, aproximadament, un minut de pel·lícula). Finalment, el prestigiós filòsof francès va quedar tan descontent amb el resultat final que va demanar que el seu nom no aparegués en els crèdits, a pesar que la base argumental i moltes de les solucions narratives seguien intactes (com que Cecily representi a tres pacients reals de Freud). A pesar que de vegades es noten les presses i els corts, el guió va poder portar-se un Oscar, sent una de les dues categories en les quals ‘Freud’ va ser nominada (l’altra va ser per la seva excel·lent banda sonora, composta per Jerry Goldsmith)

freud-psicoanalisi

freud-psicoanalisi

Però els majors problemes van girar entorn de Montgomery *Clift. L’actor, que també havia estat protagonista de la pel·lícula anterior de Huston (la malenconiosa ‘Vides rebels’; ‘The Misfits’, 1961), arrossegava problemes de salut des d’un greu accident de cotxe en 1956 (entre altres coses li va desfigurar la cara), que intentava sobrellevar amb alcohol i tranquilizantes. Pel que sembla, va arribar a complicar el rodatge de tal manera que els productors ho van demandar, acusant-ho de boicotejar la pel·lícula. Però *Huston sabia a qui tenia entre mans, i va aconseguir que Clift respongués al repte de donar vida a un personatge tan complicat, emmarcant el seu turmentat rostre en nombrosos primers plànols, centrant la mirada de l’espectador en els seus ulls, il·luminats sempre per una flama única i irresistible. Quan la pel·lícula va arribar als cinemes i (sorprenentment) va ser un èxit, el representant de l’actor no va perdre l’oportunitat per exclamar que tot es devia a la portentosa interpretació del seu client, portant-se un bon pessic de les arques dels productors.

A la recerca de la llum

Un altre dels grans encerts de *Huston (encara que ho fes per inèrcia) va ser apropar-se a la figura de *Freud d’una manera crua i *desmitificadora, presentant a un home ple de dubtes, pors i inseguretats, que ensopega i s’equivoca una vegada i una altra, però que sempre té forces per aixecar-se i seguir lluitant, per continuar la seva recerca del que ell considera la veritat, per molt dolorosa, vergonyosa i espantosa que resulti. Convertit en alguna cosa així com un hàbil i incansable investigador de traumes i malsons (plasmades amb veritable encert, arribant a recordar a les escenes oníriques que Dalí va dissenyar per *Hitchcock), se segueix amb gran interès i emoció el complicat trajecte que emprèn el protagonista, més encara quan ell mateix es converteix en el seu major enemic, i el seu pacient més inquietant.

Vull acabar aquest text aclarint, per si de cas, que malgrat el seu interessant temàtica, del seu absorbent (i lliure) mirada a l’origen del psicoanàlisi i la figura de *Freud, és aquesta per sobre de tot una pel·lícula excel·lent, que a més no requereix de l’espectador cap tipus de preparació inicial, de coneixements sobre medicina o psicologia, per ser entesa i gaudida en tota la seva complexitat. Qualsevol, amb l’ànim adequat, pot endinsar-se en l’aventura proposada, com si es tractés d’un thriller convencional; amb la diferència que aquest gira entorn dels complicats i recòndits mecanismes de la ment humana, a més de posseir una bellesa, un apassionament i una gosadia *arrebatadoras. Excepte *pequeñeces *disculpables, una autèntica joia del setè art.

Pla de treball. 2. Comentari a partir de la visualització de fragments de la pel·licula

S’ofereixen a continuació, a partir de l’enllaç que hi ha a continuació, diversos fragments de la pel·lícula. A partir d’ells, es pot desenvolupar l’explicació de la psicoanàlisi, tal i com Freud la va desenvolupant.

Freud 1

Finalment, els alumnes hauran de respondre al següent qüestionari:

Qüestionari per treballar la pel·lícula

1. Al començament de la pel·lícula *Freud rep del seu pare com a regal un rellotge que poc després cau al sòl i es trenca. Per què podem qualificar aquesta casualitat d’acte fallit?
2. Què aprèn *Freud de *Charcot a París sobre la histèria?
3. Explica el veritable origen del conflicte de Cecily utilitzant la terminologia psicoanalítica que has après.
4. Dóna un exemple de lapsus *lingüae que aparegui en la pel·lícula.
5. Per què no pot *Freud entrar en el cementiri per acompanyar el taüt pare? Quin és l’origen de la seva pròpia histèria?
6. Quin aspecte de la teoria de *Freud va despertar un major rebuig entre els psiquiatres de l’època?
7. En quin moment comença a utilitzar *Freud el mètode de la “lliure associació”? Per què abandona la *hipnosis?
8. A partir de la relació entre *Breuer i *Freud amb Cecily explica el funcionament de la transferència.
9. Recorda els símbols principals que apareixen en el somni de Cecily.
10. Recorda els símbols principals que apareixen en el somni de *Freud.


Art i filosofia

Art i filosofia

Una bona manera d’accedir a l’ensenyament de la filosofia és a partir de l’art. Podem recordar que Hegel deia que l’art i la filosofia (i també la religió) tenen un mateix contingut: l’absolut, que l’art coneix com a intuïció sensible i la filosofia com a concepte pur; o, més recentment, Gadamer defensa el contingut de veritat de l’obra artística. Però no es tracta d’entrar en l’interessant àmbit de l’estètica sinó d’utilitzar l’art com a estratègia, com a vehicle atractiu per apropar als alumnes a la filosofia i promoure la reflexió filosòfica.

El que farem a continuació és proposar una sèrie d’obres artístiques (pintures i escultures) a partir de les quals accedir a la filosofia.

I. Començarem amb la interessant proposta de Ll. Vallmajó en “Escola oberta” del Xtecs. A partir del fresc de Rafael lEscola d’Atenes, es presenten conceptes i concepcions filosòfiques i es fan preguntes sobre els personatges que hi apareixen.

Què cal fer (treballant en grup i repartint la feina)

1. Intentar descobrir els noms del major nombre possible de filòsofs.

2. Localitzar la ubicació actual de l’obra.

3. L’enllaç de sota conté un itinerari d’activitats: cal fer-les. La correcció serà pública i anirà acompanyada de les explicacions que el professor-a consideri pertinents La informació del propi enllaç permet autocorregir els noms dels filòsofs que apareixen.

Escola d'Atenes: qui diu què?

http://www.xtec.cat/~lvallmaj/taller/atenes.htm

__________________________________________

II. Continuarem amb el Pensador de Rodin i també amb una proposta de treball que trobem a la pàgina del xtec.

Què cal fer

1. Individualment, obrir l’enllaç de sota i anar llegint la informació de les diverses pestanyes.

2. Plantejar un debat sobre per què aquesta figura acompanya sovint, en forma d’encapçalament, la presentació de la filosofia. La funció del professor és dirigir i canalitzar el debat, i fer les aportacions que consideri oportunes.

3. Localitzar la ubicació actual de l’obra.

Pensador

http://www.xtec.es/~fchorda/prima6/imma/rodin/

__________________________________________

III. La següent obra de Magritte permet reflexionar sobre la realitat (problemes metafísics) i el llenguatge (problemes conceptuals).

Què cal fer

1. Compartint ordinadors, obrir l’enllaç de sota i remenar una mica: accedir a part de les informacions i veure alguns del vídeos. Aquesta operació pot anar acompanyada de comentaris informals entre els membres de cada grup.

2. A partir de l’obra, i en particular del seu missatge escrit, plantejar un debat sobre la distinció i les relacions de: subjecte, objecte, concepte i nom (cal, prèviament, una explicació teòrica per part del professor).

3 Localitzar la ubicació actual de l’obra

Pipa-Magritte

A l’adreça següent hi ha molta informació sobre Magritte, diversos vídeos inclosos:

http://www.google.es/search?q=Magritte&hl=es&sa=G&prmd=iv&source=univ&tbs=vid:1&tbo=u&ei=BgP2TNvyBoaAhAeFw-TmBQ&oi=video_result_group&ct=title&resnum=16&ved=0CIkBEKsEMA8

__________________________________________

IV.Continuarem amb una altra obra de Magritte (ja clàssica quan es tracta de la memòria).

Què cal fer

1. A partir de la contemplació de l’obra, plantejar un debat com el de l’activitat anterior, canalitzat pel professor-a, però ara sobre la memòria.

2. Localitzar la ubicació actual de l’obra.

Memoria

__________________________________________

V. Per acabar farem un suggeriment per complementar aquesta proposta, però no el desenvoluparem. Es tracta d’oferir una selecció de vinyetes de còmics. Podríem discutir si tenen cabuda en un espai dedicat a l’art, però com que el concepte d’art és tan elàstic, prescindirem d’aquesta discussió i donarem per bona aquesta inclusió. Començarem amb una vinyeta de Forges i continuarem amb unes quantes de Mafalda (Mafalda dóna per omplir un espai considerable com aquest).

La de Forges i les dues primeres de Mafalda serveixen per abordar una introducció a la filosofia, al seu concepte i a la seva conveniència o utilitat.

Forges-Pienso

Mafalda-F1

Mafalda-F2

Seguim Amb Mafalda. La següent vinyeta permet abordar el tema de la moral i els valors

Mafalda-Valors

I les dues últimes les utilitzarem per reflexionar sobre la llibertat

Mafalda-Llibertat-1

Mafalda-Llibertat-2

En les quatre primeres activitats els alumnes hauran de localitzar la ubicació actual de l’obra (quin museu de quina ciutat). Això s’haurà de fer, naturalment, utilitzant la xarxa. Es podria completar l’activitat localitzant alhora un institut de batxillerat (o equivalent) de la ciutat en la que en la que estigui el museu i contactar-hi. En funció del temps i la disponibilitat (també econòmica) es podria proposar algun tipus d’intercanvi, que pot ser simplement d’informació, a través de la xarxa, o d’alumnes que podrien viatjar a alguna de les ciutats, visitant algun dels museus en qüestió, i oferint una recepció similar als alumnes de contacte.

Per començar, un poema

Oliba

En lloc de amb un article, començarem amb un poema. Un poema que a mi m’agrada especialment i que dóna molt joc per comentar-ho a classe de filosofia.

Nosaltres, ben mirat

Nosaltres, ben mirat, no som més que paraules,
ordenades, si voleu, amb altiva arquitectura
contra el vent i la llum,
contra els cataclismes,
en fi, contra els fenòmens externs
i les internes rutes angoixoses.
Ens nodrim de paraules
i, alguna vegada, habitem en elles:
així en els mots elementals de la infantesa,
o en les acurades oracions
dedicades a lloar l’eterna bellesa femenina,
o, encara, en les darreres frases
del discurs de la vida.
Tot, si ho mireu bé, convergeix en nosaltres
perquè ho anem assimilant,
perquè ho puguem convertir en paraules
i perduri en el temps,
el temps que no és res més
que un gran bosc de paraules.
I nosaltres som els pobladors d’aquest bosc.
I més d’un cop ens hem reconegut
en alguna antiquíssima soca,
com la reproducció estrafeta
d’una pintura antiga,
i hem restat indecisos
com aquell que desconeix la ciutat que visita.
Però la nostra missió és parlar.
Donar llum de paraula
a les coses inconcretes.
Elevar-les a la llum amb els braços de l’expressió viva
perquè triomfem en elles.
Tot això, és clar, sense viure massa prop de les coses.
Ningú no podrà negar que la tasca és feixuga.
o
Miquel Martí i Pol
Paraules al vent (1954)
M. Martí i Pol

M. Martí i Pol