A finals del segle IX apareix en la música occidental la polifonia (diferents linies melódiques a la vegada). Aquest fet marcarà tot el desenvolupament de la música posterior. Probablement va sorgir de forma espontània amb l’afany d’adornar i enriquir el cant gregorià.

Distingim dos períodes en l’evolució de la polifonia:

ARS ANTIQUA (IX-XIII)

La polifonia es construeix de manera improvisada sobre la base del cant gregorià. Les principals formes polifòniques primitives són:

• Organum: és la més antiga i rudimentària. Apareix a finals del s.IX i consiteix a afegir una veu paral.lela a distància de 4a o 5a per sota del cant gregorià. la melodia original gregoriana rep el nom de vox principalis i la que s’afegeix, vox organalis.

Organum Melismàtic: la melodia gregoriana es desenvolupa en valors llargs sobre els quals la vox organalis canta llargs melismes.

Discantus: sorgeix en el s.XI en practicar el moviment contrari entre les veus de l’organum.

L’evolució en la tècnica i la notació musical facilitarà el desenvolupament de formes polifòniques més complexes. la música abandona el ritme lliure i es comença a mesurar a causa de la necessitat de fer concordar les diferents veus de la polifonia.

El centre musical més important d’aquest període és l’anomenada “Escola de Notre Dame” de París i els seus principals compositors són Leonin (1150-1180) i Perotin (1183-1238).

Sorgeixen noves formes polifòniques com ara el conductus, compots sobre meodies de nova creació (ja no gregorianes) i el motet, amb diverses veus que es mouen en ritmes diferents cantant textos diferents.

ARS NOVA (s.XIV)

la polifonia s’anirà alliberant del cant gragorià per buscar una música més propera a l’home, propia d’una època que viu el naixement de la societat urbana i es distancia del teocentrisme medieval.

Apareix la notació mensural en la qual ja s’assignen valors concrets a cada so i la música profana adquireix molta importància i dóna lloc a formes de cançó polifònica com el cànon, la balada, o la chanon.

Els compositors més importants son Philippe de Vitry (1291-1361), i Guillem de Machaut (1300-1377).